Micromecenatge en l’entorn periodístic

SUSANA PÉREZ

Reinventar-se. Aquesta és la paraula de moda dels nostres dies. Tothom busca solucions creatives per sortir de la crisi. I aquest tothom inclou els periodistes, que, tot i que no deixen de fer el que saben fer (és a dir, explicar bones històries), sí que busquen noves maneres per finançar-se. Una de les que emergeix amb més força és el microfinançament (o crowdfunding, en anglès). Es tracta d’una manera directa de finançar projectes amb la suma d’aportacions individuals.

El micromecenatge està vinculat a l’entorn digital. És un model de negoci possible gràcies a les noves tecnologies, que han transformat tant la manera de produir notícies com de consumir-les. La persona que busca finançament penja el seu projecte al web d’una plataforma de crowdfunding i demana una quantitat de diners concreta per tirar-ho endavant. A canvi, ofereix un seguit de “recompenses” als mecenes en forma d’edicions limitades, experiències úniques, merchandising, etc. De moment, en el sector periodístic, es tracta de projectes de baix pressupost, amb una durada concreta en el temps i un tema molt ben definit, però tot apunta que és una pràctica a l’alça i una tendència cultural que no pot obviar-se.

La principal plataforma a l’Estat espanyol és Verkami (un neologisme que en esperanto significa “amic de la creació”), impulsada a principi de 2011 per la família Sala i amb seu física a Mataró. L’èxit és tan evident que dur a terme un projecte a través d’aquesta via‒a Catalunya‒ ja es coneix com “fer un Verkami”. Una altra de les plataformes amb més tirada per als projectes periodístics és Goteo, apareguda el novembre de 2011, i dirigida i gestionada per una organització sense ànim de lucre anomenada Fundación Fuentes Abiertas.

Els periodistes que han provat el microfinançament assenyalen la independència com a principal avantatge, tant pel que fa a la tria del tema com del format. El fet que no és un model vàlid “per guanyar-se la vida” és l’inconvenient més gran. La llista de pros i contres és força coincident. Entre els primers, hi ha la possibilitat d’aconseguir visibilitat professional, enriquir la iniciativa amb nous testimonis o col·laboradors i tenir un aparador que permet arreplegar una comunitat al voltant del projecte.

“El micromecenatge no és només una font de finançament sinó un nou canal de comunicació i de creació de comunitats al voltant d’idees”, assenyala Albano Dante, editor de la revista Cafè amb llet,que va superar amb escreix la quantitat de diners demanada per editar el llibre “Artur Mas: On són els meus diners?”, en què s’explica com s’ha finançat i gestionat la sanitat pública catalana. En només 13 hores va aconseguir els 10.000 euros sol·licitats inicialment, i al cap de sis dies de campanya a Verkami va haver de tancar-la perquè ja en tenia 24.000 (la plataforma dóna 40 dies per aconseguir el 100% del pressupost sol·licitat; en cas contrari, els mecenes que hagin donat diners els recuperen).

Iniciar una campanya en una plataforma de finançament col·lectiu no només aporta beneficis econòmics, també pot donar-ne de professionals, com assenyala Eduard Martín-Borregón, primer periodista de l’Estat a finançar un documental a través del micromecenatge. “Una campanya de crowdfunding t’aporta visibilitat professional”, apunta aquest periodista freelance. Arran de llançar el projecte poden sorgir col·laboracions en diferents mitjans.

Martín-Borregón també destaca el paper fonamental de les comunitats per tenir èxit.“El gran aprenentatge que n’extrec de la meva experiència és que és molt important mostrar el procés de producció, ja que això genera una comunitat al voltant del projecte disposada a finançar-ho”, assegura. Les xarxes socials i el correu electrònic són imprescindibles per ensenyar com la iniciativa pren cos, i és gràcies a aquesta transparència que es crea una comunitat de persones que l’hi donen suport.

Consum actiu

Les persones que financen projectes periodístics a través d’aquestes plataformes estan compromeses amb el seu entorn. Ho sap bé en Sergi Picazo, coordinador juntament amb Roger Palà de l’anuari Mèdia.cat, un projecte de periodisme d’investigació que aporta llum a temes silenciats pels grans mitjans de comunicació. “Els mecenes són persones que fan un consum de la informació actiu, crític”, assenyala. Enguany és el tercer any que es publica l’anuari Mèdia.cat, i el segon que es finança a través del micromecenatge. Inicialment, es van demanar 7.000 euros i gràcies a 434 finançadors van aconseguir-ne gairebé 10.000.

Obtenir nous testimonis o persones disposades a col·laborar amb el projecte és un altre dels avantatges. A principi del mes d’abril, el digital FronteraD va llançar una campanya a la plataforma Goteo per tirar endavant una investigació sobre les multinacionals espanyoles a l’Amèrica Llatina. A més de la suma de diners (sol·licitaven 4.000 euros, i els primers deu dies ja havien recaptat més de la meitat), buscaven on estar-se en els països recorreguts durant la investigació, suport logístic d’associacions i fonts.

La directora del documental “Economia col·lectiva. L’última revolució d’Europa”, Eulàlia Comas, va trobar-ne un nou testimoni gràcies a la campanya a Verkami. Tot un èxit, tenint en compte que es tracta d’una persona més gran de setanta anys, ja que el film explica la col·lectivització de les indústries i els serveis que van tenir lloc a Catalunya entre 1936 i 1939.

Alguns professionals destaquen un altre avantatge com és “comprovar l’interès que desperta un projecte i identificar si existeix una massa crítica d’audiència disposada a finançar-ho”, apunta Javier de Vega. Des d’un punt de vista econòmic, el crowdfunding permet ajustar millor l’oferta a la demanda. De Vega forma part de la fundació Ciutadana Civio, que tot i que ha aparegut recentment ‒febrer de 2012‒ ja compta amb un parell de projectes periodístics finançats amb èxit a través de Goteo. El primer, www.tuderechoasaber.es, un web que permet fer i buscar peticions d’informacions a les institucions públiques espanyoles, va aconseguir 6.138 euros a través de 152 mecenes. El segon, www.espanaenllamas.es, amb informació detallada sobre els incendis forestals ocorreguts a l’Estat entre 2001 i 2010, va obtenir-ne 6.430 gràcies a 142 finançadors.

Miguel Carvajal, professor de Periodisme de la Universitat Miguel Hernández especialista en models de negoci innovadors i coautor de l’article “Crowdfunding and non-profit media”, publicat el 2012 a la revista Journalism Practice, afegeix un altre avantatge. En aquest cas, es tracta d’un extrem que beneficia els mecenes, en particular, i el Periodisme, en general.“El microfinançament posa el periodisme en mans dels ciutadans, que són els que realment estan interessats en la investigació i la qualitat”. Els finançadors són els que decideixen quin tema publicar. Actuen com a productors i escullen on invertir els diners. Són els gatekeepers d’un ecosistema mediàtic que dóna sortida a iniciatives que no tenen cabuda en els mitjans tradicionals.

Per la seva part, Joan Sala, cofundador de la plataforma Verkami, atribueix l’alt nombre de projectes amb èxit ‒tres de cada quatre periodistes que busquen finançament a través seu n’obtenen‒ a la relació que s’estableix entre el professional i el ciutadà.“Es tracta d’una manera proactiva de consumir cultura, en què els creadors poden apropar-se al públic i aconseguir que aquest s’impliqui en el projecte fins al punt de sentir-lo seu”, diu.

Un altre motiu de l’èxit l’apunta Jordi Pérez Colomé, autor del bloc Obamaworld, qui explica que “amb la irrupció d’Internet, els mitjans tradicionals no han sabut posicionar-se i han deixat forats per cobrir”. Colomé va iniciar la seva primera campanya de finançament col·lectiu a final de 2012 per cobrir les eleccions als Estats Units. Va ser amb Lánzanos i va obtenir poc més de 3.000 euros gràcies a 149 mecenes. Recentment, va llançar una altra campanya a Verkami per un viatge a Israel que va cloure satisfactòriament: gairebé va aconseguir 4.700 euros recaptats ‒inicialment en demanava 2.500‒ amb el suport de 189 finançadors.

Crear un mitjà

La llista de contres és escassa, però en destaca una: el microfinançament no és un model amb què els periodistes puguin guanyar-se la vida. Tampoc no és un model de negoci per a un mitjà. Tot i que sí que pot servir per impulsar-lo, com van decidir fer, per exemple, els treballadors de Público quan van tancar el diari i es van quedar al carrer. Aleshores, van engegar una campanya a Verkami per comprar la capçalera, que ja comptava amb una mitjana de cinc milions d’usuaris a tot l’Estat. La quantitat de diners demanada va ser molt inferior al preu del diari, però ho van fixar així per tal que fos un objectiu assequible, d’altra manera els possibles finançadors podrien haver-se desmotivat. Així va néixer la cooperativa periodística maspúblico, que el desembre passat va llançar la revista mensual La Marea.

Gràcies a la campanya de crowdfunding, van aconseguir 33.170 euros‒uns 3.000 més dels sol·licitats inicialment‒, de 417 mecenes, alguns dels quals després van convertir-se en socis cooperativistes. Magda Bandera, extreballadora de l’edició catalana de Público i impulsora de maspúblico, assenyala que la “marca personal” dels periodistes, i el fet que la gent conegués el diari, van ser claus per assolir l’objectiu.

A Catalunya, fer néixer un mitjà a través d’una plataforma de micromecenatge no és, però, gens habitual. Tot i que pot ser una opció, cal tenir en compte que un cop finalitzada la campanya és quan arriba la fase més crítica: iniciar, afinar i consolidar un model de negoci que garanteixi la continuïtat del projecte a llarg termini. maspúblico compta amb tres vies d’ingressos: el socis cooperativistes, les subscripcions i el donatius.

Salvant totes les distàncies, a Holanda, ha aparegut recentment un nou mitjà de comunicació anomenat De Correspondent gràcies a una campanya de microfinançament. El seu naixement ha causat sensació, ja que en vuit dies ha recaptat més d’un milió tres cents mil euros gràcies a 15.000 mecenes. Un gran èxit, si tenim en compte les dimensions reduïdes del país, amb una població d'uns 16 milions d’habitants. El model de negoci se sustentarà en les subscripcions i no admetran publicitat. Altres capçaleres que han vist la llum fa poc gràcies al finançament col·lectiu han estat Matter i Narratively, dues publicacions dels Estats Units impulsades a Kickstarter, la plataforma capdavantera a escala global.

La primera és una publicació digital mensual sobre ciència i tecnologia que va aconseguir 140.000 euros per engegar el projecte. La segona, que va obtenir-ne poc més de 50.000, és una publicació digital mensual que fa slow journalism: temes en profunditat, llargs i allunyats de la voracitat informativa del model 7/24.

Tornant a casa nostra, hi ha mitjans ja existents que utilitzen les plataformes de micromecenatge per millorar el seu projecte. És el cas, per exemple, del periòdic quinzenal Diagonal que va recórrer a Verkami per transformar la seva pàgina web; o de www.nbamaniacs.com, que ha garantit la cobertura completa de les temporades NBA 2012-13 i 2013-14 mitjançant el microfinançament.

Els professionals que s’han llançat a l’aventura de recaptar diners a través d’aquest model, però, coincideixen que no tot són flors i violes. Alguns opinen que aquestes plataformes estan sobrevalorades, en el sentit que sembla que per tenir una iniciativa penjada ja es finança tota sola. Fals.“Una plataforma és un aparador, una galeria, una canonada, ara bé, per fer que hi passi l’aigua, has de fer-ho com tota la vida: bombejant”, explica el periodista Joan Salicrú, que ha dut a terme el llibre d’entrevistes Valors, una via cap a l’èxit a través del finançament col·lectiu. Les campanyes són esgotadores, asseguren els professionals, i requereixen molt de temps i d’habilitats comunicatives per dinamitzar-les.

En qualsevol cas, el microfinançament periodístic demostra que la gent està disposada a pagar per una informació de qualitat, encara que, de moment, sigui per projectes puntuals. És un model de finançament, complementari amb altres vies d’ingressos, perquè els periodistes puguin continuar fent el que millor saben fer. Al cap i a la fi, això és el més important.