El pitjor moment per investigar

EUDALD COLL

“Tenim el millor periodisme i les pitjors condicions per fer periodisme”. Lluís Bassets, director adjunt d’ El País, resumia així el passat 30 d’abril, durant un debat al programa Àgora de tv3, la contradicció actual que viuen les redaccions.

Poques vegades la corrupció política i econòmica ha estat tan present en la vida dels ciutadans. El baròmetre del CIS de març mostrava com la corrupció i el frau eren considerats el segon problema del país després de l’atur. Però malgrat aquest caldo de cultiu, els mitjans de comunicació, en lloc de denunciar-ho, sovint es veuen lligats de mans i peus.

La paràlisi, o lentitud, a l’hora d’investigar els casos de corrupció s’explica per unes redaccions malmeses, reduïdes, amb menys recursos que mai. Molts periodistes amb experiència han estat prejubilats, els expedients de regulació estan fent estralls en el sector i una part important de la professió, la que encara té feina, treballa en precari. A més, la premsa escrita –en la que tradicionalment recau el pes de les investigacions– és la que s’emporta la pitjor part. A la important davallada dels ingressos publicitaris, s’hi sumen els efectes d’una crisi de model arran de la consolidació d’Internet.

L’economia té molt a veure amb la investigació. El periodisme d’investigació està lligat a la salut laboral dels mitjans. Investigar és car i demana temps, dues premisses que ara no es donen en una professió amb pocs diners i que sovint es veu obligada a informar com més ràpid possible millor, fruit del paradigma digital.

Per tot això, moltes veus asseguren que el periodisme està vivint les hores més amargues. Prova d’això és el rànquing que cada any elabora el portal nord-americà Carreer i que avalua les millors i pitjors dues-centes professions del món. Segons l’últim rànquing, que es va conèixer a final d’abril, els periodistes ocupen el lloc dos-cents. El darrer de tots.

Malgrat aquesta situació tan delicada, cal fer el possible per treure a la llum tot el que passa. “El periodisme d’investigació és avui més necessari que mai degut a tots els casos de corrupció que estem vivint”, va assegurar Llúcia Oliva, presidenta del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) durant la presentació de la conferència “Una mirada crítica al periodisme d’investigació”, que el 25 d’abril va tenir lloc a la sala d’actes d’El Corte Inglés de Portal de l’Àngel i que va estar organitzada pel CIC. El conferenciant era Xavier Vinader, reconegut periodista d’investigació.

Vinader va començar la xerrada admetent que “amb el xàfec de casos de corrupció que està caient, el periodisme d’investigació és a les hores més baixes”. Ell sap de què parla. La seva intensa activitats periodística l’ha fet passar uns trenta cops pels tribunals, ha rebut amenaces per escrit i fins i tot, arran del famós cas Vinader, va patir cinc anys d’exili i tres mesos de presó a Carabanchel.

Equips desmantellats

Aquest veterà professional de la informació va repassar la història del periodisme d’investigació espanyol des dels anys setanta. Segons ell, la primera fase se situa entre 1975 –mort de Franco– i 1982 –victòria del PSOE a les eleccions generals. Llavors, l’objectiu era regenerar el panorama informatiu, consolidar la democràcia i denunciar els intents d’involució. “Els periodistes espanyols de l’inici de la democràcia no tenien tradició d’investigació periodística”, va explicar.

Però malgrat la manca d’experiència, van fer un periodisme d’investigació que al principi era, sobretot, militant i d’esquerres. Els treballs publicats a la Transició eren, bàsicament, de caràcter social, mentre que en l’àmbit polític es destaparen les trames de l’extrema dreta. Allò va suposar el primer boom del periodisme d’investigació.

La segona fase se situa entre 1982 i 1991, quan la democràcia ja no està en perill i moltes capçaleres progressistes emblemàtiques es veuen obligades a tancar. Sota mandat socialista, apareixen els grans casos de corrupció: es parla de “les cloaques de l’Estat” i es creen els primers equips d’investigació a El País, La Vanguardia, El Mundo o Cambio 16, des d’on s’escriurà sobre les màfies i el terrorisme d’Estat, entre altres aspectes. A final d’aquesta etapa, el cas Juan Guerra –germà del vicepresident del Govern– provoca tensions entre la premsa i el poder, fins que el 1990 un sector de la professió comença a carregar fort contra el PSOE.

La tercera fase, que Vinader situa entre 1991 i l’actualitat, és un període en què el PSOE –que pateix el desgast del cas Filesa-Matesa– perd la confiança de la població urbana. “S’estén llavors per tot el país la idea d’una corrupció molt més generalitzada del que es pensava”, explica Vinader. “Per això –prossegueix– Felipe González situa Garzón a les llistes de les eleccions generals assegurant que lluitarà contra els corruptes”.

Aquella operació política va resultar ser maquillatge i la realitat va ser que es va estendre la cultura del pelotazo. A més, el 1994, va esclatar el cas Roldán; l’exgovernador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio, va anar a la presó per frau, etc. “Era un no parar fins que Aznar guanya les eleccions amb un missatge d’honestedat en la gestió. És llavors quan comença el “periodisme de dossier” que arriba fins ara”. Segons Vinader, les filtracions es generalitzen a partir de 1996. “El que ha passat amb Método 3 no és nou, s’ha fet sempre. El “periodisme de dossier” s’emmascara de periodisme d’investigació, quan no ho és”.

“Ens trobem en un moment –va concloure– en què la crisi econòmica i de valors ètics ha portat al fet que les empreses vegin els periodistes d’investigació com uns personatges incòmodes, i els facin anar desapareixent de les redaccions, perquè emprenyen i generen plets judicials. Per això, en un moment determinat, es van desmantellar tots els equips d’investigació que hi havia. Actualment, quan són més necessaris que mai, cap empresa periodística en té”.

El cost d’investigar

Jordi Bordas va formar part de l’equip de La Vanguardia, el primer creat a Espanya i que va acumular guardons i reconeixements. Bordas, que ja no treballa al diari, creu que “la desaparició dels equips d’investigació es dóna per la suma de molts factors, però n’hi ha un d’econòmic, perquè eren periodistes que no feien la feina del dia a dia i, en canvi, es podien passar setmanes senceres investigant perquè al final potser no es publiqués res”. Això, segons Bordas, explica que “avui en dia, tal com estan els balanços dels diaris, la inversió en investigació periodística sigui zero”.

Jesús Albalat va formar part de l’equip que als anys noranta es va crear a El Periódico, tot i que en aquest diari feien investigació i reporterisme. L’equip es va dissoldre després de quasi una dècada, quan s’iniciava la crisi. “Investigar és car i llavors ja començaven les limitacions empresarials”, explica. Aquest periodista expert en tribunals recorda com s’estaven molt de temps seguint un cas. Per exemple, un company de l’equip, Jordi Corachan, va quedar-se algunes setmanes a Laos arran del cas Roldán i el mateix Albalat va anar diferents vegades a Marbella pel cas Gil. Una d’aquestes vegades s’hi va estar un mes i mig. “Sempre tenia la maleta preparada”, recorda. Una altra vegada va estar-se tres mesos a Alcàsser arran del judici pel triple assassinat ocorregut en aquesta població valenciana. “Això ara és impossible”, admet Albalat. “Hem perdut el treball sobre el terreny per culpa de les dificultats econòmiques”, afegeix.

Miquel Noguer, responsable de la secció de Política d’ El País a Catalunya, reconeix els problemes, encara que prefereix veure el got mig ple. “Certament, ens trobem en un moment complicat per a la investigació per culpa de les retallades. Amb tot, encara hi ha marge per investigar perquè l’accés telemàtic a tota mena de registres i arxius facilita algunes tasques que abans requerien molt més temps. Ja sé que el periodisme d’investigació és molt més que això, però aquest punt no és gens menyspreable. A més, els periodistes també tenim accés a més fonts i molt més ràpidament gràcies a les xarxes socials”, afirma. “Per sort, –prossegueix– queden, i conec grans periodistes que de les pedres en fan pans i treuen notícies amb recursos més que escassos. Tot i així, és evident que el voluntarisme no pot substituir eternament la manca de mitjans. Per això el risc és que la informació es torni cada vegada més encartonada, previsible i víctima de l’agenda de partits i poders fàctics. Això només es pot vèncer mantenint les alarmes activades i les redaccions motivades”.

Filtracions i prou

Aquesta manca de recursos provoca, tal com advertia Vinader, que sovint es faci passar una cosa per l’altra. “Es presenta com a periodisme d’investigació el que són filtracions”, critica Bordas. “Si la premsa escrita com a negoci comença a trontollar o et poses al capdavant periodísticament o és molt difícil poder aguantar. Però com que per fer-ho cal inversió econòmica, s’estan venent com a exclusives el que en realitat són filtracions”, critica Bordas, que el 1994 va publicar La guía de la corrupción (Plaza&Janés) juntament amb Eduardo Martín de Pozuelo i Santiago Tarín, companys seus a l’equip d’investigació del diari del Grup Godó.

“El que està passant té l’origen als anys noranta. Allò va ser l’embrió del cos malalt actual, que ha anat creixent, mentre que el periodisme s’ha anat fent petit. Per això ara es va a la filtració. Qualsevol d’aquests temes que últimament han anat apareixent, els continguts dels quals són molt pobres, tan sols són documents. I el periodisme d’investigació és donar noms, dades, trobades, explicar les coses i no tan sols enunciar-les. Abans quan rebíem una informació la treballàvem, no ens limitàvem tan sols a reproduir-la”, explica Bordas. D’altra banda, Albalat creu que “sempre s’han barrejat les filtracions amb el periodisme d’investigació. El document ha de ser una primera base informativa sobre la que cal treballar, si bé actualment tant la manca de temps com les presses no ens permeten fer-ho”.

Per la seva part, Noguer admet que “el periodisme de dossiers existeix i ha existit sempre. Per sort, les filtracions interessades se solen notar d’una hora lluny i els lectors cada vegada tenen més eines per detectar-les. En aquest sentit, les xarxes socials ens han ajudat molt. Ara bé, seria una llàstima que el periodisme d’investigació acabés nodrint-se només de filtracions interessades”. Albalat fa una equació que resumeix la situació actual: “La importància de la investigació periodística és la independència, i aquesta es guanya amb la independència econòmica dels mitjans. Però en una crisi, la independència econòmica és molt difícil”.

Noguer hi està d’acord: “La independència dels mitjans sol passar, en primer lloc, per la independència econòmica. No és el mateix perdre un anunciant quan en tens dos mil que quan en tens cinquanta. Però tenint això en compte, les redaccions han de servir per exercir pressió en sentit contrari. Pocs directors es negaran a publicar una notícia, per delicada que sigui, si té un interès informatiu objectiu per als lectors”.

Cal diferenciar-se

Amb aquest panorama de debilitat, les presses de ser els primers a donar la notícia, imposades per l’entorn digital, fan que el periodisme d’investigació no s’hi trobi còmode. “Actualment, la prioritat és la rapidesa a publicar, l’antítesi d’un periodisme en profunditat”, critica Bordas. “El periodisme ha evolucionat cap a la rapidesa més que no pas cap a la reflexió”, afegeix Albalat.

Davant de tot això, quin és el paper dels mitjans? “Fem el que podem. Intentem donar la talla, encara que, sense recursos econòmics, no hi arribem”, reconeix Albalat. Aquest periodista admet que les limitacions econòmiques no permeten finançar investigacions com les portades a terme anys enrere. “Però és una qüestió de prioritats”, adverteix. “Sortir de l’agenda és important, essencial perquè sinó te la marcarà el poder i et tindran controlat. Per això els diaris han de fer prevaler els temes propis d’investigació i el reporterisme. Si no, estem morts”, alerta Albalat. Per a Bordas, la solució de tot plegat “és la suma de dos voluntats. La del propietari i la dels periodistes, ja que investigar és un treball molt cansat. Però si això se supera, el periodisme escrit té futur. Si no és així, anem malament com a periodistes i com a societat”.