Indígenes i noves tecnologies

XAVIER SULÉ

Des de temps ancestrals, els pobles indígenes han anat creant i exercint les seves pròpies formes de comunicació en què l’espiritualitat, l’espai familiar, l’espai comunitari i una particular cosmovisió arrelada a la natura prevalen i són prioritàries. Tot i així, algunes cultures han vist la necessitat d’incorporar, com a estratègia en els processos organitzatius, mitjans i eines tecnològiques que utilitzen com a canals d’informació. I ho han fet normalment per fer paleses les lluites, però també per denunciar la situació davant les agressions i amenaces que sovint pateixen com a seqüela de la presència de multinacionals extractives als seus territoris o dels efectes tràgics de conflictes armats interns.

L’ús d’Internet i de xarxes socials, la telefonia mòbil, el funcionament d’emissores de ràdio, de diaris o fins i tot televisions formen part de la nova realitat comunicativa de molts pobles indígenes. Adoptar les noves tecnologies els ha generat contradiccions i profundes reflexions polítiques i culturals de fons. Els temors a la desaparició de les seves identitats, el consumisme i la pèrdua d’autonomia sobre la producció dels missatges han estat sempre en el debat sobre la conveniència o no d’utilitzar els nous recursos comunicatius.

A l’Amèrica Llatina, existeixen infinitat d’experiències comunicatives fetes per indígenes que tenen una trajectòria ja consolidada de més de quinze anys. Una d’aquestes, considerada tot un referent, és la del poble nasa de la regió colombiana del Cauca, un dels epicentres del conflicte armat al sud del país. Els nasa són un dels pobles millors organitzats socialment i políticament del continent. El seu programa de comunicacions del Consejo Regional Indígena del Cauca-CRIC és un dels components més importants de l’estructura de l’organització. Compten amb un projecte de ràdio amb vuit emissores comunitàries, un diari, una plana web, equips de vídeo i difonen missatges per xarxes socials i Youtube. Gràcies a això, informen, convoquen i mobilitzen la seva gent, a més d’enfortir la consciència i la participació. A més, cada setmana envien un butlletí electrònic a unes 30.000 persones, entre les que hi ha intel·lectuals, polítics, periodistes i organitzacions diverses.

Vicente Otero, periodista colombià de l’ètnia indígena nasa i coordinador del programa de comunicació del CRIC, explica que la idea és adquirir una veu pròpia: ”Hem dissenyat una estratègia de comunicació per mostrar-nos com volem ser vistos, a diferència del que fan els mitjans de comunicació convencionals que ens mostren com ells volen que siguem vistos. Per a molts d’aquests mitjans, l´indígena és sinònim d’arcaisme, de folklore, de peça de museu, de paternalisme... I, en els darrers temps, arran de l’agudització del conflicte armat a Colòmbia, en el discurs mediàtic els indígenes també som sinònim de terrorisme, de ser uns aliats de la guerrilla. Ens estigmatitzen. A més, els grans mitjans en cap moment estan evidenciant el mal que ens causen les multinacionals que arriben als nostres territoris, sovint de la mà de grups paramilitars”. Els indígenes lamenten igualment que sempre parlin per ells. “Tota la vida –continua Otero‒, la veu dels indígenes ha estat reemplaçada per la veu d’antropòlegs, periodistes, sacerdots o experts. Reconeixem la importància dels qui acompanyen els processos de desenvolupament dels nostres pobles, si bé ratifiquem el nostre interès que els mitjans assumeixin els pobles indígenes com a interlocutors i protagonistes en l’expressió del seu propi pensament”.

Manipulacions informatives

Mesos enrere, els nasa van desmuntar unes trinxeres de l’exèrcit i en van expulsar els soldats que es trobaven acampats en un espai que ells consideren sagrat. Els fets van originar una gran tensió entre indígenes i militars, i va tenir una gran repercussió mediàtica. La imatge més repetida de tots aquells esdeveniments va ser la de les llàgrimes d’un soldat dient sentir-se humiliat. En un país on gairebé la meitat de la seva població considera els seus combatents com a herois, aquella imatge va provocar una gran indignació. Els nasa ho van considerar una gran manipulació informativa. “Tot el que es fa són notícies que s’han de vendre i en aquell cas es va generar tot un rebuig contra els indígenes. Nosaltres vam fer un vídeo curt mostrant altres coses que els mitjans no van mostrar com quan els militars disparaven contra la gent. Em fa ràbia perquè mentre el país s’indignava mirant el soldat plorant, ningú plorava pel jove indígena que va ser assassinat per l’exèrcit en els mateixos fets”, critica Dora Muñoz, comunicadora del Tejido de Comunicación de la Asociación de Cabildos del Norte del Cauca (ACIN), un altre procés comunicatiu dels nasa associat al CRIC i que compta fins i tot amb escola de comunicació pròpia.

I és que als nasa del Cauca, i també als seus comunicadors, els ha tocat viure el conflicte armat colombià en primera persona, perquè el conflicte històricament sempre ha estat present en el seu territori. Informar sota el rigor de la guerra denunciant les permanents violacions de drets humans que fan els diferents actors armats, ja sigui la guerrilla, els paramilitars o la mateixa força pública de l’Estat, els ha fet guanyar-se enemics i més perquè els indígenes han demostrat amb fets que no volen a cap d’ells dins del seu territori. Consideren greu que el Govern colombià els hagi acusat sovint de ser col·laboradors de la guerrilla, fet que ha comportat que alguns grups paramilitars els declaressin objectiu militar.

Dels quatre comunicadors indígenes assassinats a Colòmbia en els darrers anys, dos eren nasa. En aquest difícil context, han estat també uns quants els comunicadors que han hagut de marxar a altres regions o fora del país per amenaces. Otero ho ha viscut en carn pròpia. Va haver d’exiliar-se un temps a Barcelona en el marc d’un programa de protecció a defensors dels drets humans. Abans havia estat detingut cinc mesos acusat de “terrorisme” La Fiscalia va declarar-ne la innocència. Havia estat víctima d’un muntatge. “En aquest moment, totes les emissores que els nasa tenen al Cauca estan amenaçades de manera directa per grups paramilitars, per la guerrilla de les FARC i per la persecució de forces de l’Estat. Ens persegueixen perquè som la veu dels nostres pobles i perquè tenim un compromís amb la defensa de la vida en tots els sentits. La nostra responsabilitat social és la denúncia de tot allò que afecti la pervivència i la dignitat dels pobles indígenes” assegura Otero.

Efectes de les bombes

En l’emissora de ràdio que els nasa tenen al poble de Toribío, encara són ben visibles els danys materials que va provocar l’ona expansiva de l’explosió d’un carro bomba detonat per les FARC, ara fa un any, contra l’estació de policia. La cabina va quedar semidestruïda i el sostre va caure al terra. El director, Manuel Julicué, mai no oblidarà aquell dia. “Era un dissabte, dia de mercat. Hi va haver dos civils i un policia morts, a més de 100 ferits i 500 cases afectades. Jo estava fent la programació i em van caure tots els vidres de la cabina a sobre. Només em vaig fer uns talls a la cara, però una companya sí que va resultar ferida més greu. De moment, no ho hem pogut arreglar per manca de diners, tot i que la idea és poder anar a un lloc molt més segur. Aquí som a escassament cinquanta metres de l’estació policial i les FARC fan gairebé un assetjament setmanal al poble”, assegura.

Per raons de seguretat, els comunicadors indígenes no estan habilitats per parlar amb fonts de la guerrilla ni de l’exèrcit. Només les autoritats indígenes tenen la facultat de fer-ho. “És perillós. Si jo estic parlant amb algú de la guerrilla i em veu la força pública pot dir que sóc col·laborador de la insurgència. I si la guerrilla em veu parlant amb algú de l’exèrcit dirà el contrari. Hi ha molta gent que està pendent de qui està amb qui”, explica Julicué.

Amb tot, els nasa i molts altres pobles indígenes es preparen ja per a la celebració de la II Cimera continental de comunicació indígena, que tindrà lloc a Mèxic el proper mes d’octubre. La primera es va celebrar l’any 2010 al Cauca. En la declaració final d’aquella trobada, ja expressaven clarament que la comunicació indígena només tenia un sentit, el de posar-la al servei de la vida en el marc de la seva cultura i per donar a conèixer a tot el món les lluites pels territoris, per la dignitat i per la integritat. I tot amb un profund respecte al seu món espiritual, remarcava.