L’era digital transforma el periodisme científic i la divulgació

CRISTINA RIBAS

La divulgació de la ciència es una tradició que es remunta a l’època de la Il·lustració, quan els primers diaris ( The Times, Diario de Barcelona, Diario Curioso…) reflectien els avenços de la ciència i la tecnologia de l’època. La confusió entre la feina dels divulgadors i la dels periodistes científics ve de lluny. Dorothy Nelkin en l’obra La Ciencia en el escaparate ja mostrava als anys 80, el moment àlgid dels suplements als mitjans de tot el món, com uns i altres volien educar el públic per sobre de tot.

És en aquesta època quan es van crear les associacions, com ara l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), fundada el 1990, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Avui dia, aquestes entitats agrupen periodistes i també científics que fan divulgació o comunicació des de la recerca. Ambdós perfils s’han vist profundament afectats per les noves condicions de producció i consum de la informació que ha imposat l’era digital, si bé també en relació als tipus de continguts que el públic consumeix. En distingim tres de principals:

Per una banda, la ciència com a cultura és la que intenta respondre a les grans preguntes de la humanitat: l’origen de l’univers, de la vida, de la matèria... D’una altra banda, la ciència pràctica fa referència al coneixement útil que es necessita per a la vida quotidiana i que és diferent segons el context social o cultural: com funcionen les vacunes, quins aliments són saludables, com evitar la contaminació, quines eines hi ha disponibles, etc. Sol estar vinculada a la salut, encara que molts temes ambientals i d’ús de la tecnologia també hi entren. Finalment, la ciència social o ciutadana, és l’única que fa un balanç dels beneficis de la investigació: com i per a què es finança la recerca i quins són els resultats en termes de qualitat de vida, benestar o desenvolupament econòmic, i sovint tracta temes polèmics: la política científica, els transgènics, la medicina alternativa, les bases de l’ecologisme...

La ciència cultural ha estat sempre l’objectiu principal de la divulgació, la ciència pràctica forma part, en molts casos, de la responsabilitat de les administracions o de les empreses, encara que els mitjans també se n’han ocupat, mentre que la ciència social i ciutadana ha estat fins ara exclusivament en el focus dels periodistes.

Amb Internet, el sistema de comunicació social s’ha eixamplat i qualsevol persona o organització es pot convertir en emissor dels tres tipus de ciència per múltiples canals (publicacions, interactius, webs, blocs, aplicacions mòbils, xarxes socials...). En les nostres associacions, s’ha passat d’una majoria de professionals que treballaven en mitjans o institucions a cada cop més persones, ja siguin amateurs o autònoms, igual que en altres àmbits d’especialització, que aprofiten els avantatges de la publicació en línia i la facilitat d’accés a audiències interessades.

Les tasques que li són pròpies van de la gestió de xarxes socials, com a comunity managers, a la de continguts i estratègies de comunicació digital, ja sigui per compte d’altres (mitjans, centres de recerca, educatius o culturals) o per a negocis propis. Creixen també els projectes d’emprenedoria, alguns força innovadors, com el de La Mandarina de Newton, una iniciativa que aplica al món de la divulgació científica els enfocaments del disseny centrat en l’usuari, tot explorant les fronteres amb altres formes de coneixement, des de l’art a l’educació.

On queda el periodisme?

Deixant de banda aquestes sortides professionals, la crisi està provocant una disminució en la informació rellevant des del punt de vista democràtic com en altres especialitats. La majoria d’iniciatives que es desenvolupen fora dels mitjans tradicionals, fins i tot les conduïdes per periodistes, estan centrades en la ciència cultural i no pas en la ciència social i ciutadana, perquè investigar és car i costós.

És important desvetllar notícies, entenent que notícia és allò que algú no vol que se sàpiga. En el món del periodisme en general, i en el científic en particular, la innovació al servei d’aquesta tasca avui ve majoritàriament de dues vies: el periodisme ciutadà o participatiu, en què les audiències tenen un paper actiu, i el periodisme de dades, en què activistes i programadors extreuen coneixement de la gran quantitat d’informació que estan alliberant diferents fonts de tot tipus.

Com se sol dir, el periodisme d’investigació actual, a diferència del de l’època del Watergate, ha de dedicar-se més a descobrir misteris que secrets, ja que el que hi ha és excés i no pas escassetat d’informació. El problema principal no és l’ocultació, sinó l’anàlisi i la comprensió del que hi ha.

A continuació, repassem alguns exemples de models innovadors en periodisme científic basats en periodisme participatiu i/o periodisme de dades:

Dollars for Docs, de Propublica

Recull el finançament dels metges als Estats Units per part de companyies farmacèutiques amb la col·laboració de milers de persones, pacients, que aporten informació de primera mà.

España en llamas, de la Fundació Civio

Una aplicació que mostra els incendis forestals amb 100 o més hectàrees cremades entre els anys 2001 i 2010 (les darreres disponibles) a partir de la base de dades del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi ambient.

El projecte Fuga2

Vol posar de manifest el flux migratori dels investigadors espanyols i ha rebut recentment un dels premis InnovaData, el repte internacional de periodisme de dades que promou el BBVA, realitzat per Elisa Vives, juntament amb Michele Catanzaro, soci de l’ACCC i membre de la Junta, i Francisco José Moya, tots tres col·laboradors d’ El Periódico de Catalunya.

La majoria d’aquests projectes són externs als mitjans i estan liderats per equips mixtos entre periodistes i experts en programació perquè són les tecnologies digitals les que estan obrint un ventall de possibilitats més gran. En periodisme científic, és important afegir la visió dels experts, científics o investigadors, i la participació ciutadana. Es tracta que cadascú aporti el que sap fer millor per explicar i transmetre una història important per a la col·lectivitat.

Un bon exemple és el que es va produir amb l’accident de la central nuclear de Fukushima pel terratrèmol i el tsunami al Japó el 2011: mentre les autoritats estaven dient que no hi havia radioactivitat, els ciutadans, que podien mesurar els nivells amb els seus comptadors Geiger, van començar a construir una base de dades que alguns mitjans i periodistes van saber recollir i mostrar de manera comprensible. El resultat va ser una informació molt valuosa sobre la contaminació i allà on la ciutadania va aportar les dades, els periodistes van aprofitar la informació disponible i els programadors la van tractar i publicar en temps real. Els experts en radiació van col·laborar amb coneixements que es podien integrar en els productes periodístics, en molts casos interactius i multimèdia.

Són models nous de col·laboració que cada cop es veuran més perquè hi ha oportunitats de fer un millor treball amb nous mètodes. Aquesta és una de les conclusions de l’informe sobre periodisme postindustrial del Tow Center, de la Universitat de Columbia, en què es constata que la publicitat ja no és capaç de sostenir el model de negoci que fa possible el periodisme d’investigació i que cal, urgentment, cercar altres fonts de finançament perquè el bon periodisme subsisteixi i pugui garantir la democràcia.

La reestructuració dels mitjans és forçosa i passa per fer més amb menys amb l’ajut de la tecnologia, un àmbit en què el periodisme científic també pot aportar molt coneixement del tractament de dades i la traducció en històries. Narrative Science és una empresa de recent creació als Estats Units que ha desenvolupat un servei de creació automàtica de textos periodístics a partir d’algoritmes que processen milions de dades. El que s’anomena robot periodista ja està funcionant amb dades de resultats esportius i econòmics, i publica automàticament cròniques en molts mitjans digitals. La tecnologia pot alliberar les feines rutinàries reduint despeses i deixar la creativitat per als humans. Una altra de les conclusions de l’informe és que cal institucionalitzar la innovació fora dels mitjans per fer sostenibles aquestes iniciatives i, alhora, ajudar a cercar nous models de negoci.