Les incògnites dels arxius digitals

XAVIER MARTÍ

Fem un experiment que, a aquestes alçades de la pel·lícula, més o menys tothom haurà fet alguna vegada. Es tracta d’una senzilla cerca a Google. El tema: “any diluvi universal” i fixem-nos, tan sols, en les primeres respostes que apareixen en la pantalla. N’hi ha una que llança la pregunta de quan es va produir, una altra aborda la iconografia al respecte, una tercera tracta la recreació que en fa Miquel Àngel a la Capella Sixtina, mentre una altra fa una comparació entre diferents cultures en què es coneix el fenomen. Encara, una darrera, dóna raons per no creure-hi.

Una referència que no apareix, en canvi, és la de Pierre Lévy, professor del departament de Comunicació de la Universitat d’Ottawa. Aquest sociòleg i filòsof tunisià, reconegut mundialment en el camp de la cibercultura i en les implicacions del ciberespai i la comunicació digital, és autor de la metàfora segons la qual en aquell diluvi la humanitat va tenir sort de l’arca mentre que, actualment, ens trobem davant del segon diluvi, el de la informació, i no hi ha encara cap arca construïda que ens en pugui salvar...

De ben segur, no caldrà esperar milers d’anys per tenir indicis de la seva construcció o de veure-la construïda del tot. Però en l’actualitat, mentre això no passa, hi ha moltes preguntes sense resposta: què restarà per a l’estudi o la consulta posterior dels mitjans digitals actuals? Com seran “l’hemeroteca”, la “fonoteca” o la “videoteca” d’aquest hipotètic futur? Es guardaran tots els mitjans? I si s’actualitzen de manera constant, amb quina versió? La de les vuit del matí, la de les dues de la tarda o la de les dotze de la nit? O totes? Com se sabrà l’hegemonia d’una informació sobre una altra? El periodisme comparat continuarà existint? I fins a on ha de prevaldre el “dret a l’oblit”, a esborrar allò que l’interessat vulgui?

Ramon Alberch és el més gran expert internacional que tenim al país en qüestions d’arxivística. I no s’està de dir que “en el moment que es produeix la més gran quantitat d’informació com no havia passat mai fins ara, és quan més se’n perd. Els nostres sistemes de “memòria” són obsolets, la nostra “memòria” està antiquada”. Segons explica, “hi ha una gran preocupació per produir, per fer-la accessible, encara que hi ha molt poca voluntat de guardar, de perdurabilitat. Hi ha poca sensibilitat al respecte”.

“No vull creure que estiguem al final d’aquesta història. És més, estic convençut que en algun lloc del món hi ha un nano que està inventant alguna cosa per solucionar aquest problema” afirma amb rotunditat Vicent Partal, periodista i expert en periodisme digital. El “problema”, segons ell, és que actualment els cercadors i, per tant, els repositoris o les “hemeroteques” digitals, “cerquen per cadenes de paraules, però sense aplicar-los intel·ligència. I això és molt poca cosa. La solució està en el refinament de la cerca. La qüestió no és tenir moltes dades sinó relacionar-les. Estic segur que la combinació de logaritmes i intel·ligència artificial amb el geni humà ens salvarà del diluvi”. S’està molt a les beceroles “si bé ja s’hi està treballant, sobretot en els àmbits científics”, assegura.

“Actualment, el problema –apunta el fundador i director de Vilaweb– és que, d’una manera o altra, es guarda tot. El canvi és transcendental perquè organitzar la informació és impossible”. En aquest sentit, el plantejament tradicional de “guardar” informació ha mort. I és per això que, segons afirma, “no és el mateix informació que comunicació. És a dir, donar valor a la complexitat en lloc de reduir-la com s’ha fet sempre”.

En pocs anys (alguns dels experts consultats ho quantifiquen entre tres i sis) ha canviat extraordinàriament l’emmagatzematge d’informació, ja sigui per part dels mitjans tradicionals ‒els que essent en suport paper, ràdio o televisió tenen també suport digital‒ ja sigui per part dels que tan sols són a la Xarxa. “En el futur, la informació serà molt més fàcilment consultable que no pas ara mateix, ja que tots els mitjans treballem amb els mateixos codis”. Qui s’expressa amb aquest optimisme és Enric Sierra, responsable de l’edició digital de La Vanguardia.

Però, tot al·ludint a la metàfora del sociòleg Pierre Lévy, Sierra apunta que, a diferència del fet narrat, “si ara hi hagués d’haver només una arca, no podria ser perquè molta gent, empreses, mitjans, corporacions, ‘núvols’, faria cadascú la seva. Hi hauria milions d’arques”. I és en aquest “aparent caos, en aquest gran tsunami d’excessiva informació”, com Sierra ho qualifica, on el què caldrà és el periodisme: “El periodista serà necessari perquè és el que ordena, el que tria, el que jerarquitza, el que comprova, etc.”. En aquesta qüestió de debat, també hi entra Saül Gordillo, cap de Continguts digitals d’ El Periódico de Catalunya. “En temps real, a vegades tens la sensació que els mitjans som prescindibles, ara bé, al cap d’un temps el que serà rellevant, per moltes veus que hi hagi de blocs, xarxes socials, etc., serà el que diguin els mitjans. Ells són la garantia de no fer coses estranyes. Som un plus de garantia, d’acompliment d’un codi deontològic i bones pràctiques, etc.”, afirma. I encara rebla el clau: “El periodisme serà més necessari que mai. Una altra cosa és quina possibilitat de negoci tindrà i quina en serà la presentació”.

Els professionals consultats coincideixen en alguna cosa de cara a la futura “hemeroteca”. Tots ells admeten que la presentació de les informacions al circular per peces, independentment unes de les altres, provoca que es perdi la jerarquització. “Ja no sabrem quina importància li donava un mitjà a una informació determinada, en relació a les altres, tal com es fa en una portada o en una plana de diari”, apunta Sierra.

Ara bé, quina peça serà consultable en el futur? Gordillo assegura que “l’actual, és un plantejament dinàmic en què l’actualització és constant. Però sempre serà tot accessible”. El seu homòleg de La Vanguardia en discrepa: “No tindrem una fotografia exacta de totes les portades, per exemple, de tots els mitjans en el mateix instant, ni les diferents actualitzacions d’una informació. Tot i que tècnicament pot ser possible, seria molt costós. En aquest sentit, és probable que el periodisme comparat s’acabi”.

Manipulació i oblit

El periodisme en línia permet, entre altres coses, la rectificació immediata d’un error publicat. Però, la rectificació d’una dada, que pot anar lligada a l’actualització constant, forma part del procés de la informació o es pot considerar “manipulació” d’aquesta mateixa informació? Els dubtes sobre ètica professional que es generen en la manipulació (en el sentit de creació) d’una informació fa necessari que es generi una reflexió a l’entorn de l’ús continu de dades constants a les xarxes. I sobre què en quedarà. Tant Partal com Gordillo alerten del “dret a l’oblit” i de la seva legitimitat. O la falsificació de la història que aquest “oblit” podria comportar. Mentre en els mitjans tradicionals allò publicat o emès roman immutable, en els mitjans digitals pot “esborrar-se”. L’exemple d’un condemnat, que mentre s’estava tramitant el seu procés jurídic “sortia als papers” i que ha complert la pena imposada, té dret que quan es faci una cerca amb el seu nom no aparegui aquell episodi?

Segons Partal, “aquesta serà una de les claus de futur, en termes polítics. És un problema gravíssim de difícil solució, perquè tot està passant molt de pressa”. Per a Gordillo, “la qüestió és com gestionar el fet que hi hagi gent que ens demani que els esborrem de l’hemeroteca perquè la informació que els al·ludeix no els agrada. Ara es passa de la “pena del Telediario” a la “pena de Google”, que és molt més llarga”.

Aposta digital

I davant d’aquesta allau d’informació i de la gran velocitat de tot plegat, els experts tenen clar que la digitalització és la millor via per preservar els mitjans per a la història, encara que hi ha moltes diferències entre els mitjans escrits i els en línia. I els experts admeten que no han trobat encara la fórmula per preservar el millor possible aquests últims.

Vint anys enrere ‒tota una eternitat parlant de qüestions digitals!‒, Ramon Alberch, aleshores arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona, alertava en aquesta mateixa revista que el paper de diari representava una “memòria efímera”. Les col·leccions de diaris es trobaven en “un procés irreversible de destrucció” bé per la consulta a què estaven sotmeses o, en major mesura, per la ínfima qualitat del paper. Aquest aspecte és especialment punyent en èpoques de vaques magres, com la guerra civil i la postguerra, el moment en què s’escrivia aquell article o en l’actualitat. Aleshores es parlava de microfilms i microfitxes. En aquests moments, del que es tracta és de digitalitzar per preservar, si bé els costos n’estan retardant el procés.

“Els suports fins ara eren ‘finits’, tot i així, amb els mitjans nascuts digitals hi ha un canvi de model a l’hora de preservar, en què l’inici i el final és difícil d’acotar”, admet Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya. El 2005, aquesta institució va iniciar el pla conegut com a Padicat (Patrimoni Digital de Catalunya) que consistia a “capturar” exhaustivament una mostra de webs catalanes. I, a més, una prova pilot amb trenta mitjans digitals capturant-ne l’edició en funció de la periodicitat. “Tenim milions de pàgines”, diu.

Tanmateix, això és del tot insuficient. En el projecte per a una nova llei de registre legal es contempla que els editors de mitjans digitals fessin voluntàriament aquest dipòsit, que no és obligatori, o en permetessin la captura amb finalitats històriques i de preservació. Altrament dit, “estant com estem en un entorn mutable constantment i havent pres consciència de com de canviant és tot aquest món, ens calen repositoris segurs que garanteixin l’autenticitat, que ningú pugui alterar un original, que siguin en formats que puguin ser llegits... Ara bé, tot i que hi hagi certa garantia que aquests mitjans es podran consultar en el futur, hem de ser conscients que tindrem molt menys del que hi ha actualment”. I, en aquest sentit, Eugènia Serra posa com a exemple que un mateix mitjà té versions per a Internet, mòbil, tauletes, etc.

Tot i que la Biblioteca de Catalunya actualment es troba en procés de digitalitzar la seva premsa històrica (una qüestió molt més fàcil perquè es tracta de mitjans “finits”), per “arxivar” els mitjans digitals “cal infraestructura per al processament de dades, recursos humans per validar que les captures es fan bé, decidir quins elements es capturen. En definitiva, són escenaris nous que generen dubtes nous”.

Maria Luisa Martínez és la cap de Projectes de la Secretaria General de Coordinació Bilbiotecària, del Ministeri de Cultura. Aquesta experta és la responsable del projecte “Prensa histórica”, que consisteix a digitalitzar els diaris dipositats en centres públics. En molts casos ja s’ha fet tard: “Han desaparegut moltíssimes capçaleres i moltes col·leccions ja és impossible completar-les”. A dia d'avui, tenen digitalitzades dues mil capçaleres.

Respecte dels mitjans digitals, Martínez afirma que “s’ha de buscar la fórmula per guardar-ho tot”. En qualsevol cas, i en paraules d’Eugènia Serra, “tot l’entorn digital, que es consolida poc perquè es va renovant constantment, obliga les institucions a tenir una mentalitat molt oberta i a adaptar-se contínuament. És un entorn en què els mitjans creixen exponencialment i tenim la responsabilitat de crear eines que serveixin per al futur”.