La serietat de l’humor

CARME ESCALES

Poques revistes noves apareixen darrerament al quiosc. Però una de les que més recentment s’hi ha incorporat, elcapicua, ha nascut prenent la torxa d’un gènere, la sàtira, que ha escrit part de la història de Catalunya i d’Espanya sense cap mena d’embut. Un gironí llicenciat en Política i Filosofia i un llicenciat en Periodisme, tots dos de 25 anys, són al darrere d’aquesta publicació que va néixer a Girona el 25 d’abril del 2012 com a setmanari gratuït i que des del passat 30 de novembre és quinzenal i es ven a 2,5 euros en quioscs i llibreries de Girona, Barcelona i Tarragona.

“Vaig tornar dels Estats Units, on he fet un màster en política, i volia emprendre alguna cosa. Coneixia algunes publicacions satíriques angleses i franceses com Private Eye i Charlie Hebdo, les havia seguit i pensava que estaria bé fer una cosa així a casa i, amb el Carles, ens hi vam posar”, explica l’impulsor d’ elcapicua, Joan Timoneda “Sabíem –prossegueix– que això a trenta anys no ho faríem, però ara sí que ho podíem intentar”.

Conscients de la modèstia amb què neixen i es comença a escampar la publicació, no li resten però, ni valor ni intenció. “L’humor és una eina per dir coses que d’una altra manera no es poden dir, si bé és necessari igualment expressar en favor de la veritable democràcia i llibertat d’expressió”, afirma Carles Martín. “ elcapicua surt amb la intenció d’oferir un producte diferent, que ompli l’espai buit dins la sàtira escrita en català, i s’inspira en la desapareguda capçalera ¡Cu-cut! (1902-1912)”, es podia llegir a la publicació en la presentació al quiosc.

“Ens agrada el que fem i ens ho passem bé fent-ho. No és cap negoci, encara que l’objectiu és anar casant una estructura de negoci amb la nostra dedicació, de moment, passional. Hi posem les nostres 24 hores, tenim 7 dibuixants i 6 escriptors que hi col·laboren i, de moment, en traiem 3.000 exemplars. Volem denunciar fent paròdia sense insultar ni molestar perquè sí. És una manera de fer filosofia aplicada a la societat, una mica com tenir un partit polític sense tenir-lo”, argumenta Timoneda.

“Em vaig posar en la paròdia política, a part de gustos personals, per ajudar a normalitzar el país i el seu sistema polític. Amb tot, és inevitable que amb tants anys de sàtira, la meva visió de la política sigui una mica més escèptica”, explica Toni Soler, creador del programa d’humor Minoria Absoluta a rac1, el mateix nom de la productora que actualment presideix i que és responsable dels programes televisius de sàtira política i esportiva Polònia i Crackòvia. “De ben jovenet, llegia El Papus, Barrabás i Por Favor. En aquest últim, hi escrivien la Maruja Torres i Vázquez Montalbán i hi dibuixaven Perich i El Roto. Era una delícia”, recorda.

“La meva fixació era fer humor polític per al gran públic. I per això, quan va néixer rac1 i em van venir a buscar els vaig dir el que pretenia. Es van estranyar, però em van deixar fer. Crec que vam fer una bona feina i vam obrir un camí”, explica Soler. “En aquest país, –prossegueix– la història està molt sacralitzada, per tant, necessita un bany d’humor continu. D’altra banda, l’humor divulga i fa popular una matèria que en cas contrari estaria en mans d’erudits i prou”, afirma Soler.” A Catalunya, les dificultats, les derrotes i les febleses se solen entomar amb sornegueria, que és la versió domèstica de la ironia; i això ha fet que des del Be Negre fins ara hi hagi una tradició molt rica que cal reivindicar”, conclou.

Oxigenar la política

També amb voluntat de recuperar la tradició catalana de publicacions satíriques, el 14 d’abril de l’any passat, naixia a Lleida el setmanari La Quera, Lo corc de Ponent. “A iniciativa d’un grup de periodistes, dibuixants i dissenyadors gràfics de Lleida i de Pagès Editors, volem ser un mal de cap per al poder, un corc que funciona com una mosca collonera”, diu Paco Ermengol, coordinador de La Quera, actualment de periodicitat mensual.

"Creiem que la funció d’aquesta publicació és oxigenar una mica la vida política i social lleidatana i catalana. Volem que sigui una publicació lliure, sense condicionaments polítics ni econòmics i poder dir coses que la premsa oficial no pot dir”, explica. “ La Quera –prossegueix– no ha nascut amb intenció economicista. Si algú vol guanyar-se la vida no fa una publicació satírica. Si fos així ens haguéssim dedicat a la política, a la prostitució o al tràfic de substàncies prohibides, que és molt més rendible. A nosaltres el que ens mou és la necessitat social de dir coses que no es diuen i que creiem que s’han de dir”, explica Ermengol que, a més, considera que “som en un moment molt especial, molt fotut, un moment per fer anàlisi, crítica i sàtira. Polítics i banquers ens estan desmuntant un model social que ens va costar molt d’aconseguir. El nostre és un treball contra l’apatia generalitzada de la població. No és moment de quedar-se amb els braços plegats”.

El mateix van pensar els impulsors de Mongolia, una publicació, des de Madrid, que també té el seu públic a Catalunya. Actualment, té una tirada de 40.000 exemplars mensuals, 1.200 subscriptors i 50.000 seguidors a Twitter. La fan sis persones, entre ells Darío Adanti, que va treballar a El Jueves, a més d’algun col·laborador que és a Barcelona. També n’hi ha que escriuen o dibuixen des de l’estranger. “Vam veure que no hi havia res d’aquest estil, ja que El Jueves es basa més en la il·lustració, així que l’estiu del 2011 vam decidir fer-la”, argumenten els membres d’aquesta publicació.

La Quera, Mongolia i elcapicua perfilen el record de capçaleres com La campana de Gràcia (1870-1934), L’Esquella de la Torratxa (1872-1939),el ¡Cu-cut! (1902-1912) o Papitu (1908-1937), en els inicis d’aquesta tradició de sàtira impresa a Catalunya. “ El Be Negre (1931-1936) i el ¡Cu-cut! eren revistes d’una tendència política determinada dins de la complicada vida política d’aleshores. El Papus (1973-1986) era una revista de demòcrates contra no-demòcrates. I en la transició política, els humoristes gràfics van ser-ne l’avantguarda. Però el terreny conquerit pels dibuixos d’ El Papus, Por Favor i Hermano Lobo va ser reconquerit per altres mitjans i l’humor gràfic va anar perdent el monopoli”, recorda José Luis Martín, director d’ El Jueves, setmanari satíric que aviat celebrarà trenta-cinc anys al quiosc. “La supervivència d’ El Jueves és un miracle basat en el talent dels col·laboradors i el treball ben fet de la redacció. El proper mes de novembre, batrà el rècord de la mítica La Codorniz (1941-1978), pel que fa a permanència al quiosc. Curiós, si tenim en compte que quan va néixer El Jueves ens vam proposar en principi sobreviure aquell estiu del 77”, recorda Martín. “L’aparició de nous mitjans sempre és desitjable, encara que realment el moment actual és el més complicat que hem conegut”, afegeix.

“M’entristeix molt el panorama actual. D’acord que nosaltres vam enganxar l’edat d’or de les revistes d’humor, però el panorama avui és desolador. Primer, per la falta d’interès per la cultura, el mal ús de les noves tecnologies i perquè la gent escriu malament i es creu tot el que li envien. A més, els professionals es menyspreen, desapareixen dibuixants a la premsa, ja que és el primer que retallen per estalviar... Considero fonamental l’acudit diari en un periòdic. Salvant Buenafuente, Wyoming, Arús, els de Minoria Absoluta i algú més, i el mateix passa a la ràdio, el to dels espais humorístics és molt baix i molt poc brillant, original i creatiu. Com vaig dir al rebre el premi Quim Regàs, sóc un diplodocus, una espècie en extinció, i és una pena perquè som necessaris”, es lamenta el dibuixant Óscar Nebreda.

Abusos i tripijocs

A l’època d’ El Papus, Nebreda recorda que va anar “seixanta-sis cops a judici”. “Ens demanaven multes de 300.000 pessetes, el tancament de la revista, la inhabilitació i el desterrament a les Canàries per acudits, textos i historietes que el fiscal, que era qui posava la denúncia a instàncies d’un particular, molts cops considerava nocius, perversos i escandalosos, irreligiosos, impropis i impublicables. Anàvem a judici en quadrilla, Ja, Ivá, Fer, Ventura, jo, etc., i ens defensava l’advocat Rosell que sempre argumentava que els acudits estaven fets amb animus iocandi i mai amb animus injurandi. I gairebé sempre ens absolien”, recorda. “Un cop jutjats, i amb la pena imposada, ens feien passar a un despatx on el jutge ens feia firmar les sentències i, al mateix temps ens demanava dibuixos, doncs era un gran admirador nostre. El més curiós és que li dibuixàvem el mateix per allò que ens havia ‘ empurat’ o pitjor... el paio ho celebrava i deia que se’ls emmarcaria”, afegeix el dibuixant d’ El Jueves.

“Els satírics han aportat una cosa necessària i indispensable. Han anat per lliure denunciant abusos i tripijocs, fes qui els fes. Remoure les neurones del lector que davant d’un fet escandalós espera el comentari satíric, burlesc, irònic i crític requereix publicacions així. És el mateix paper que té un acudit en un diari”, considera Nebreda, que va ser un dels fundadors de Barrabás i El Papus. “Era el principi dels anys 70. Vivíem a les Rambles i coneixíem els quiosquers, els vam preguntar quin tipus de revista trobaven que faltava i els vam explicar el nostre projecte. Ens van aconsellar que no féssim una revista política, perquè ens la tancarien i que féssim crítica per un altre conducte no tan explícit, per exemple l’esport. Que denunciéssim les martingales de les travesses, els fitxatges, les comissions, els abusos de poder dels fidels al Règim que ocupaven els càrrecs en federacions... manipulacions.. etc. Ens va agradar la idea i vam crear Barrabás, buscant un patrocinador com va ser La Vanguardia. Va ser tot un èxit: 300.000 exemplars a l’any de la seva aparició”, recorda Nebreda. Els darrers moments del franquisme van propiciar que els demanessin una revista més política. “I així va ser com va néixer El Papus”, a la redacció del qual ‒al carrer Tallers‒ van posar la bomba que va fer un mort el setembre del 1977.

“Crec que el gènere satíric s’ha menystingut. Avui, l’humor es pot sentir o mirar a la televisió i sobretot a Internet i a Twitter”, afirma José Luis Martín. “ Polònia i Crackòvia són bones mostres del que passa a Catalunya, tot i així, no expliquen tot el que passa, perquè estan fetes des d’un punt de vista políticament molt concret”, critica el director de El Jueves. “El que volem és que la gent rigui, això sí, a través de la paròdia política ens enfrontem a l’status quo. És important que no només rebi un partit polític, sinó tota la paleta, i la riquesa a Catalunya dóna un joc brutal”, explica Joan Rufas, director de Polònia. “Tenim llibertat però també responsabilitat, perquè al cap i a la fi editem les notícies, poses el dit a la plaga, i a partir d’aquí es pot fer la reflexió. És un exercici d’higiene mental, i més en temps com ara. La gent necessita riure”, explica Pau Escribano, director del Crackòvia, que afegeix que “l’acudit del Farreres és una feina com la que fem nosaltres”. “Fem gags que són petites editorials”, apunta Rufas.