Llums i ombres de la comunicació política

MAR CALPENA

La imatge que ens sol arribar dels comunicadors polítics a través del cinema i les sèries de televisió és la d’ spin doctors que dosifiquen la informació de manera subtil entre ombres per tal de conformar i modelar l’opinió pública com si fossin titellaires. Però el perfil dels que es dediquen a això sovint és més tècnic i no sempre tan militant com imaginem, i implica dosis ingents de paciència i mà esquerra.

S’han triat tres partits de diferent color i perspectiva política, per tal d’il·lustrar els mètodes de funcionament i els reptes de estructures de departaments de Comunicació política. S’ha escollit un d’escala nacional (PP), un d’àmbit català (ERC) –tots dos amb departaments de comunicació integrats en la seva estructura– i un tercer, (Solidaritat Catalana), actualment fora de l’arc parlamentari i que va contractar la comunicació a una professional externa durant les eleccions autonòmiques. També s’ha parlat amb una experta en el tema, –prefereix no ser esmentada pel seu nom– que ha treballat en una institució pública i en diversos projectes independents relacionats amb la comunicació política.

És ella qui, un matí, ens rep amb una frase contundent: “Un comunicador polític no pot ser un comissari polític”. Aquesta font, que en l’actualitat no treballa en el sector, en guarda un record una mica agre. “En aquest país es confon una cosa amb l’altra. Un bon comunicador polític ha de saber trobar la manera de persuadir els mitjans, i no d’enfrontar-s’hi.” Però Sergi Sol, cap de Premsa i comunicació d’ERC, afegeix altres elements per al debat: “No em poden fer creure que en certs mitjans no hi ha un biaix ideològic més marcat que el que jo pugui tenir. De vegades rebats dades fredes, que no són opinables, i no les corregeixen. Aprens a callar, a tenir paciència, ara bé, és normal que t’empipi”.

Eladio Jareño, a càrrec de la comunicació del Partit Popular de Catalunya, coincideix en el diagnòstic però no en la solució. “De vegades, et sents maltractat per certs mitjans, encara que no pots viure empipat sempre. Nosaltres partim sempre amb la premissa que el periodista ha d’estar ben atès, de manera que dialogar-hi sigui més fàcil perquè d’entrada li facilites el dia a dia”, afirma. Ni Sol ni Jareño són militants dels respectius partits per als quals treballen. El primer, però, admet que el seu compromís amb l’esquerra independentista és “gran” i apunta que “per molt que es parli de ‘professionalitat asèptica’ és tan intens el que ens toca viure que és impossible no implicar-s’hi”.

En canvi, Jareño matisa que ha treballat diverses vegades per a institucions, com el Govern Civil, quan estaven governades per socialistes, i que en algunes d’aquestes fins i tot ha estat confirmat al càrrec quan s’ha donat un canvi de signe polític. Sandra Bravo, que va gestionar la comunicació de campanya de Solidaritat Catalana durant les darreres autonòmiques, tampoc no milita en aquesta formació. Bravo, que va afrontar el projecte en solitari –tot i que és cofundadora de l’assessoria en màrqueting polític i comunicació estratègica Brave Spin Doctors– diu que a molts partits els suposa encara un obstacle intel·lectual posar-se en mans de gent que potser no està en la mateixa esfera ideològica. “Hi ha tendència a pensar que si un no està amb ells, està contra ells. Encara no s’entén que s’externalitzi una funció tan delicada com la comunicativa. I si ens fixem en les pàgines de les consultories, ningú sol citar-ne els clients, perquè és fàcil quedar ‘marcat’”, diu Bravo. “Tots els partits fan servir consultories externes, i qui et digui que no, menteix. A més, en plena deslegitimació dels partits polítics, cal que els assessors de comunicació treballin amb més honradesa i professionalitat que mai.”, afegeix l’excomunicadora política que prefereix mantenir-se en l’anonimat.

“És cert –corrobora Jareño– el que passa és que no sempre és útil fer servir aquests assessors. Per qüestions puntuals, vam tenir gent d’una consultoria de Madrid, i tot i que van posar una persona exclusivament per a nosaltres, qui coneix la realitat és el que està sobre el terreny en el dia a dia”.

Jareño posa com a exemple l’eslògan de campanya de l’any passat “Catalunya, sí. Espanya, també”, que va sorgir d’una persona d’un equip de premsa. “Amb tot –matisa Jareño– és important prendre certa distància respecte al teu candidat o secretari. En els aparells de partit passa que, per qüestions de política interna i lleialtats, alguns cops hi ha por a ser massa franc amb la persona que és al davant per no caure en desgràcia. A més, amb la comunicació passa com en el futbol, que tothom es pensa que el domina a la perfecció, i per tant, és absolutament opinable”. Bravo té una queixa similar: “Oi que si tens una malaltia vas a l’especialista? En canvi, en la comunicació, això no passa quasi mai”.

Camí professional

Com acaba un, doncs, fent comunicació política? Si no es vol apostar, per les raons que siguin, per la via de la militància, els camins no són senzills. “Cal formar-se, però posar un peu a dins no és fàcil”, assegura Bravo (que va fer el màster en Màrqueting Polític de la UAB). “Per exemple –prossegueix– jo tinc claríssim que ser dona i jove no m’ajuda gens ni mica. És un camp molt masculí i amb una mitjana d’edat bastant alta. No és senzill”.

Per la seva part, Sergi Sol és advocat de formació, tot i que abans d’implicar-se en la feina actual havia exercit durant un bon temps com a periodista. “És obvi que haver treballat en mitjans de comunicació és un plus. Amb tot, no cal oblidar que sovint disposem de menys possibilitats, en termes fins i tot de diners i recursos humans, que tenen els diaris i televisions per fer-nos el seguiment a nosaltres”. A ERC, a part de Sol, tenen dues persones al Parlament, una altra a mitja jornada i dues que els donen suport pels temes de disseny. “No té res a veure amb el que la gent coneix per les sèries nord-americanes. Entre altres coses, perquè a Estats Units la política té una dimensió d’espectacle molt més important que a Europa”, explica el cap de Premsa i comunicació de la formació republicana.

Quan es pregunta als dos assessors interns per les queixes i dificultats del seu lloc de feina, emergeix una idea recurrent. “És cansat –comenta Jareño– haver d’estar tot el dia en la dinàmica declaració-contradeclaració. Més que debat, de vegades sembla que vivim instal·lats en el soroll. Estàs pendent de la comunicació i entenem que els missatges de govern o dels seus socis sempre tindran més ressò, però cal intentar centrar-se en els propis”. Sol pensa el mateix: “Posar els teus missatges al carrer és una manera de fer política. Amb tot, al final, acaba succeint que perdem el dia en passar-nos la pilota uns partits a uns altres”.

Sol reconeix que la gestió de la comunicació política té costos personals. “No pots estar ni un dia amb el mòbil apagat. Ja no és una qüestió de declaracions, és que molts cops has de reaccionar davant de temes d’actualitat quan passa alguna cosa, fins i tot de fora de l’àmbit de la política. M’ha passat d’arribar a pensar de deixar-ho”, admet.

“Nosaltres tenim prou gent per fer torns, perquè som cinc, i de vegades els companys s’ajuden solidàriament. Ara bé, la tasca del comunicador en general està poc valorada”, assegura Jareño. “Si em comparo amb un treballador De TV3, segurament estic mal pagat, cobro bastant menys”, afirma Sol. “En canvi, poca gent –prossegueix– pot dir que va a la feina cada dia i s’ho passa bé. I jo m’ho passo bé. El que no pots fer és buscar-hi la satisfacció en els diners, perquè no la trobaràs. Per a mi, està en tirar endavant un projecte en el qual creus, i en el fet de tenir contacte directe amb la persona que l’encapçala”.

Aquest contacte també implica aspectes negatius, com haver de viure les guerres internes de les formacions des de primera línia. “Vaig arribar a ERC quan hi havia una lluita fratricida i he viscut mítings duríssims en què es detectava el desànim dels simpatitzants, de la mateixa manera que més recentment he viscut l’eufòria. I això era més indicatiu que el que ens deien enquestes o mitjans”, recorda Sol. “Perquè, a més, –prossegueix– aquest és un altre tema: no és el mateix l’ opinió pública que l’ opinió publicada, i el termòmetre més fiable segueix estant a prendre-li el pols al carrer. Nosaltres, per exemple, parlem molt amb el conductor que s’encarrega dels desplaçaments de l’Oriol (Junqueras) i ens dóna una perspectiva que és fàcil de perdre quan estàs tan ficat en la teva bombolla.” Des de fora, la visió també és complicada. “És difícil”, diu Bravo. “Cal anar fent coses per on es pot. A més, no sempre és convenient dir sí o per a qui estàs treballant. La discreció entra en el sou”, explica.

I en què pot millorar la comunicació política? “Calen idees renovades. Encara estem fent cas de models de comunicació política propis del segle XIX. Molts partits encara no han entès, per exemple, com fer servir les xarxes socials", assegura Bravo. I se segueix sent esclau de les coses a curt termini, no hi ha paciència”. I el futur de la professió? “No sé on seré d’aquí a deu anys, però sé que per fer guanyar eleccions caldrà que n’hagi perdut unes quantes”, conclou.