La crisi colpeja la informació científica

JOAQUIM ELCACHO

Quan es fan retallades, els periodistes científics són dels primers a rebre perquè molts mitjans continuen veient aquest tipus d’informació com un element decoratiu, “una mena de gerro bonic, que tothom vol tenir a casa ‒o al seu mitjà de comunicació en aquest cas. Ara bé, ningú hi vol invertir diners”, segons explica una de les professionals entrevistades en el primer estudi que tracta d’analitzar la realitat actual d’aquesta especialitat periodística a l’Estat espanyol. L’ Estudi sobre els efectes de la crisi en la informació de ciència en els mitjans. Què opinen els periodistes científics?, dirigit per Sergi Cortiñas, professor i investigador del departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), s’emmarca en el projecte competitiu de R+D+i El periodisme científic a Espanya i les noves tecnologies de la informació: mapa de situació i propostes d’actuació per millorar els processos comunicatius, finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. L’estudi es basa en entrevistes realitzades durant el 2012 a 49 periodistes dedicats a temes de ciència, medi ambient o tecnologia, i ofereix una visió prou clara dels efectes de la crisi en l’exercici d’aquest tipus de periodisme especialitzat.

La primera conclusió de l’estudi és que “ens trobem en un moment de gran retrocés per al periodisme científic”, explica Sergi Cortiñas. La crisi està colpejant aquesta especialitat periodística en tres aspectes principals com són la baixa del nombre de professionals en exercici als mitjans de comunicació, la baixada de les retribucions tant dels professionals en plantilla com dels col·laboradors o freelance i, finalment, la disminució del temps que poden dedicar a l’elaboració de la informació.

La disminució del nombre de suplements dedicats a aquest tipus d’informació en la premsa diària o la desaparició de revistes i programes de ràdio són exemples d’una tendència molt poc engrescadora.

Mònica López Pérez, qui va ser directora de programes desapareguts de ComRàdio ‒ara La Xarxa‒ com La Malla Ràdio, Eureka! i Sapiència, és una de les periodistes que ha viscut l’efecte de les retallades. “La precarització que els últims anys afecta la comunicació científica en la premsa escrita ja fa temps que la vivíem a la ràdio”, explica després de més d’una dècada fent programes sobre ciència. “Els responsables dels mitjans no comprenen que els temes de ciència són prioritaris per al conjunt de la societat, ni tan sols quan tenen bones audiències, com passa sempre amb els temes de salut; per això, quan arriben les retallades els programes de ciència estan entre els primers que queden afectats”, resumeix López, actualment directora de la productora de continguts de comunicació científica Sapiens LAB.

Molts periodistes han perdut el lloc de treball als mitjans de comunicació i els que hi sobreviuen tenen cada vegada menys recursos i menys temps per exercir. Si més no, aquesta és la seva percepció: un 35% dels periodistes enquestats en l’estudi dirigit per Sergi Cortiñas indica que en els últims cinc anys la càrrega de treball com a periodista científic ha augmentat molt, mentre que un 29% afirma que la pressió ha augmentat una mica.

La falta de personal i de temps s’agreuja encara més per la falta d’espai per publicar temes de ciència. Marta Ciércoles, periodista d’ El Punt-Avui, explica un dels mecanismes concrets de la precarització del periodisme científic. “La crisi i les retallades han afectat molt el sector sanitari a Catalunya i els periodistes de l’especialitat ens hem hagut de dedicar durant els últims temps a informar d’aquest problema social i polític deixant una mica de banda la informació més estrictament científica, com poden ser, per exemple, els avenços en la medicina”, detalla.

Un efecte diferent de la crisi és el que implica la butxaca dels periodistes. Segons l’estudi, més de la meitat del periodistes especialitzats en ciència reconeixen que els han retallat el sou durant els últims cinc anys (un 32% indica que cobra ara una mica menys que abans i un 21%, que cobra molt menys), mentre que un 23% diu que no s’hi han vist afectat i un 4% de privilegiats ha vist com augmentava.

Tot fa pensar que la suma de factors negatius que afecten la professió passaran factura al periodisme científic. Així, per exemple, segons l’estudi sobre la realitat del sector, un 71% d’enquestats està “totalment d’acord” amb el fet que l’actual tendència dels mitjans a limitar recursos afectarà la qualitat de la informació científica” i un 29% hi està “d’acord”.

Paral·lelament, la qualitat de la informació científica pot quedar afectada també per allò que Sergi Cortiñas denomina vampirització de periodistes especialitzats en temes de ciència, que marxen a treballar, per exemple, a gabinets de comunicació d’institucions o empreses privades, mentre que el seu lloc a les redaccions queden coberts per periodistes novells o becaris.

Joan Carles Ambrojo, periodista especialitzat en tecnologia i ciència des de fa gairebé tres dècades, considera que els mitjans de comunicació estan substituint els periodistes especialitzats en ciència per informacions recollides directament de les agències de premsa, de les publicacions científiques, de les notes de premsa de les institucions o de persones nouvingudes que escriuen gratuïtament per aconseguir visibilitat. Entre altres mitjans, Ambrojo va treballar durant quinze anys com a redactor i col·laborador d’ El País i, actualment, exerceix com a freelance i reporter multimèdia per a diversos mitjans i entitats perquè, “el futur d’aquesta especialitat és molt difícil si només busquem guanyar-nos la vida publicant en els mitjans de comunicació tradicionals”. “Els bons temps comencen a quedar lluny i cal reinventar-se”, resumeix.

La fi dels bons temps

Certament, es pot considerar que l’època daurada del periodisme científic al nostre país es va produir en les dècades de 1990 i 2000, coincidint amb moments de creixement econòmic i certa bonança en els mitjans de comunicació, segons el balanç històric que fa Gonzalo Casino, en exercici com a periodista científic des de 1986. Entre moltes altres ocupacions, entre 1998 i 2009, Casino va coordinar les pàgines i el suplement de salut d’ El País i recorda que, “en els bons temps, hi va arribar a haver mitja dotzena de periodistes dedicats a temes de ciència” en la plantilla d’aquest diari.

La primera dècada d’aquest segle va suposar la consolidació de l’especialització en periodisme científic i tot seguit van arribar els efectes de la crisi. “Les pàgines dedicades a ciència i salut es van començar a encongir a Espanya cap al 2009-2010, tal com havia passat un parell d’anys abans a Estats Units i està passant en molts altres països”, explica Casino, per a qui “el periodisme científic és una de les especialitats més damnificades per la crisi dels mitjans de comunicació en part perquè és un periodisme car, que necessita disposar de periodistes molt ben formats”.

La gran paradoxa és que ara que ens trobem en l’era amb més possibilitats tècniques i oportunitats tecnològiques per fer periodisme científic però la realitat d’aquesta especialitat als mitjans de comunicació és cada vegada més negativa, destaca Sergi Cortiñas. “Els periodistes veterans troben a faltar les dècades de 1980 i 1990, mentre que els joves tracten d’adaptar-se a les noves circumstàncies amb projectes innovadors que no acaben de tenir models de negoci clars”, indica el professor de la UPF.

Tot i les evidents dificultats per fer viables els nous projectes, el futur passa necessàriament per, “renovar i enfortir el periodisme científic a través del desenvolupament de projectes propis, que supleixin l’escassetat de places professionals que en aquest àmbit estan oferint els mitjans tradicionals”, destaca l’apartat de conclusions de l’estudi coordinat des de la upf. “Som gent molt vocacional, ens agrada fer el que fem i si no podem fer-ho en els mitjans de comunicació tradicionals a causa de la precarietat, buscarem la manera de fer-ho per altres sistemes i en altres llocs”, conclou un dels periodistes científics entrevistats.