Un salvavides oportú

Albert Montagut és un periodista de dilatada trajectòria. Actualment, treballa a Bertelsmann i és autor de NewPaper. Cómo la revolución digital transforma la Prensa, (Deusto, 2012), i Fe de Errores. Una historia de periodistas (Temas de Hoy, 2009). Ha estat reporter d’Esports a Catalunya Express i de Successos a El Periódico, corresponsal d’ El País a Washington, director adjunt d’ El Mundo, director fundacional d’aquest diari a Catalunya, director adjunt d’ El Periódico i director d’ adn. Se’l pot sentir a rac 1 i Onda Cero. També és professor associat de Facultat de Comunicació de la UPF.

Montagut va ser el protagonista de la primera master class organitzada pel Centre de Formació del Col·legi de Periodistes. Concretament, va tenir lloc el passat 11 de desembre a la seu de l’entitat amb el títol “NewPaper: la premsa i la revolució digital”. A la master class van assistir una quarantena de persones, fet que reforça encara més la intenció del Col·legi d’apostar per aquest model d’acte. Basant-se en l’esperit daquella xerrada i en la informació del seu darrer llibre, Montagut ha escrit aquesta reflexió per Capçalera ;

“Sempre he distingit entre la informació i el periodisme. La informació és per a mi l’imprescindible flux de notícies que els mitjans subministren als ciutadans a través de qualsevol canal, ja siguin diaris, revistes, televisió, ràdio o mitjans en línia. El periodisme és… una altra cosa.

El periodisme és un pas que va més enllà de la informació, és el plus que el professional afegeix a la notícia que li arriba breument, de vegades en forma d’un simple titular o d’una informació interessada. El periodisme és el plus que permet apropar-nos a la notícia de la qual informarem i, més important, és el plus que hem de facilitar al lector, les claus de la notícia que llegirà, el mètode que hem d’utilitzar perquè entengui el que ocorre en tota l’amplitud, sense ambigüitats, de manera rigorosa i entretinguda. Aquest és per a mi el significat bàsic del “Periodisme” (a partir d’ara, amb majúscules).

Res ni ningú en la història del que coneixem com a Periodisme ha tingut un major efecte o impacte en l’essència d’aquesta professió com l’aparició d’Internet. És evident que existeix un abans i un després de la primera impremta, de l’arribada de la fotografia, del hueco i de l’offset, del color o dels nous formats de premsa compacta, però res ha estat tan determinant per a la nostra professió o forma de vida com l’arribada d’Internet i la seva world wide web.

Internet va arribar als nostres diaris molt ràpid. El 1994, precisament quan els grans de la premsa nord-americana començaven a caminar en aquest nou escenari, El Periódico de Catalunya va ser el primer a penjar BBS (Bulletin Board System) a la Xarxa. Però seria l’ Avui qui va obrir el primer web d’un diari del nostre país, el 23 d’abril de 1995, amb l’ htpp//:avui.datalab.es. Poques setmanes després, La Vanguardia s’avançaria a El Periódico amb la seva pròpia plataforma digital i, a l’octubre, El Mundo del Siglo xxi va llançar el seu web, set mesos abans que ho fes El País.

El fet que fossin els diaris catalans els que prenguessin la iniciativa al món en línia és degut al gran treball de camp que havien realitzat les nostres universitats (ub, uab i upc) durant la dècada prèvia, així com per l’important esforç en inversions dutes a terme a Catalunya en aquest sector. Un esforç que no només resultaria estratègic, sinó que s’acabaria convertint en el generador de canvi social més important de la història de la nostra civilització.

Vam ser els primers a arribar, si bé aquest factor no va ser suficient. Perquè la pèrdua de lideratge dels diaris catalans en el panorama estatal també s’hauria de buscar, entre altres consideracions de tipus polític, social i professional, en la lentitud del desenvolupament de l’eina d’Internet.

Noves tendències

Des que Internet va arribar a les redaccions, els mitjans en línia s’han caracteritzat per ser motors informatius, fàbriques de titulars, centres d’emissió de notícies amb redaccions on el “talla i enganxa” i la joventut dels components han desplaçat la idea del Periodisme, així com la figura del periodista. També s’han caracteritzat per convertir-se en tremendes màquines de perdre diners i en propagadors de rumors o notícies no confirmades, i, com no, en obligada visita al llarg del dia o en les hores prèvies al descans nocturn.

El debat entre els mitjans impresos (als quals denominarem print) i els en línia s’ha mantingut durant els últims disset anys sense haver aconseguit fórmules de negocis ni esquemes de treball reeixits. Després de tots aquests anys, el panorama és el de redaccions paral·leles, les informacions i línies editorials dispars, la confrontació entre les velles i les noves escoles, els milions d’euros gastats inútilment i la sortida de les redaccions dels professionals més veterans, els denominats “sèniors”, per donar pas a joves informadors de baix cost salarial.

La irrupció en l’escenari comunicatiu de l’efecte Internet, l’esdeveniment més important del món editorial des de l’aparició de la primera impremta, no ha provocat en els mitjans escrits ‒en els diaris, per ser més específics‒ l’efecte i la reacció més coherent que calia esperar, que no hagués estat una altra que la d’un fort impuls del concepte del Periodisme, tal com entenem la majoria dels professionals que hem viscut els anys de la convergència entre el print i l’ en línia.

Els mitjans en línia han vingut per quedar-se i mentre el propi mercat, el model de negoci i la infraestructura que promou la Xarxa, ja sigui des del punt de vista maquinari o programari, es vagi definint, els professionals no hem d’abandonar el debat que, en aquest moment de canvi, en aquesta transformació, en aquesta convergència entre els dos mons, el Periodisme ha de prevaler.

Durant els últims anys, els grans mitjans del país han vist com moltes de les figures periodístiques havien d’abandonar els llocs per culpa de les reestructuracions o del tancaments dels mitjans. S’ha establert la idea, fomentada per molts gurus, que els majors de cinquanta anys no tenen cabuda al nou món en línia, o que professionals que no tenen un compte de Twitter no estan capacitats per seguir en una redacció.

Les noves tendències del Periodisme en línia nord-americà demostren que aquesta constatació no és del tot certa. L’en línia, així com les xarxes socials, afavoreixen molt el paper del periodista, però no ho impossibiliten. El 2012, l’exitós The Huffington Post va aconseguir el primer premi Pulitzer d’un mitjà en línia pels reportatges de David Wood sobre la recuperació física, psíquica i social dels soldats nord-americans ferits en combat a l’Iraq i l’Afganistan ( Beyond the Battlefield. Rebuilding wounded warriors , Més enllà del camp de batalla. Reconstruint guerrers ferits). Es dóna la circumstància que Wood, un veterà periodista format a Time , The Washington Star i Baltimore Sun , tenia seixanta-sis anys quan va rebre el guardó. Un sènior treballant com a reporter en un mitja en línia com el Huffington Post ? I per què no?

Uns dies abans d’escriure aquestes línies, el web de The New York Times obria la seva pàgina inicial ‒per primera vegada que jo recordi‒ amb un més que excel·lent reportatge ( Snow Fall, Neu Caiguda) signat per John Branch, en el qual s’explicava, a través de sis lliuraments, com setze esquiadors altament entrenats havien perdut la vida en un devessall en les Cowboy Mountains a l’estat de Washington. La neu es va convertir de sobte en el seu enemic mortal. L’autor del reportatge, que va utilitzar tots els mitjans a l’abast (text, vídeo i àudio) va desplaçar amb la història totes les notícies del moment i va obligar els dissenyadors del lloc web del Times a crear una nova estructura que donés relleu a l’aposta editorial per a aquell reportatge. Jo vaig captar en el meu iPad aquella imatge com un exemple del que hem de fer, del camí que hem de seguir.

El món en línia no està barallat amb el Periodisme. Han estat els editors els qui han comès l’error de prescindir dels millors reporters i han estat els reporters els qui, erròniament, han arraconat el reporterisme.És un deure dels professionals tornar a practicar-lo, sigui en les condicions que sigui, i sense faltar a la veritat. L’actual crisi ens ha afectat, ens afecta i ens afectarà, tot i així, està en la capacitat, la il·lusió i la determinació dels professionals el fet de mantenir viva la flama de la professió. El món en línia no tanca les portes al Periodisme, som nosaltres que les hem tancades. És hora d’obrir-les i mirar al present, de cara, i desafiar-lo amb bons reportatges.

L’opció del bloc

El món en línia ofereix grans avantatges per als periodistes sèniors i, evidentment per als més joves. Bill Keller, director del The New York Times entre 2003 i 2011, advoca pels blocs com una plataforma perfecta per lluitar contra l’adversitat laboral o la seva difícil accessibilitat. Keller creu que especialitzant-se en un àrea en concret qualsevol professional pot aconseguir una posició de privilegi en el món de la comunicació. Segons aquest gran periodista, les xarxes socials juguen un paper estratègic increïble i brinden l’oportunitat que han bloquejat molts mitjans amb les reduccions de personal. Les opinions de Keller em van impactar, certament. I amb el pas del temps vaig pensar molt en les seves reflexions. I avui, si mirem cap al nostre escenari mediàtic ens trobarem amb molts casos de periodistes que han triat els blocs com una plataforma perfecta per a les seves necessitats i possibilitats professionals.

Exemples? No un sinó tres. I de tres generacions diferents. José Antonio Zarzalejos és un dels periodistes més reconeguts del nostre país i exdirector d’ abc, té cinquanta-vuit anys i ha trobat un mitjà increïble per comunicar: un bloc en el web Elconfidencial.com. Va ser des d’aquesta plataforma que va llançar, fa un any, el seu article “Historia de cómo la Corona ha entrado en barrena”, una crítica sobre la família reial espanyola que va tenir a la Xarxa una repercussió increïble.

Mikel López Iturriaga, un periodista de quaranta-cinc anys ‒amb el qual vaig tenir el plaer de treballar en dues etapes diferents de Diarioadn.es i Adn.es‒ va optar per una oportunitat a Internet que li va possibilitar dur a terme un dels somnis de la seva vida: escriure i parlar sobre temes gastronòmics. El seu bloc El comidista a El País és un dels més llegits del nostre país.

Núria Vázquez, les més jove dels tres, té vint-i-vuit anys. Va treballar a Público i quan van reduir la plantilla va recalar a adn. Després del tancament del diari de Planeta, Vázquez va engegar el bloc Reporterismo callejero. Des de la seva pàgina web, explica el que passa al món dels successos a Barcelona. El passat estiu,
rac 105 va contractar-la durant unes setmanes. I hi ha molts altres exemples. I per què no intentar-ho mentre seguim en aquesta travessia del desert en què s’ha convertit la crisi?

El món 100% en línia, una altra de les grans preocupacions professionals, arribarà de manera esgraonada. El pas definitiu a les versions en línia dependrà en cada cas i mitjà de comunicació de múltiples circumstàncies com el compte de resultats, el nivell cultural dels lectors, l’accés dels clients a les eines en línia més bàsiques, el desenvolupament mateix de la Xarxa, la velocitat, el cost d’Internet, l’evolució del mercat publicitari…

És evident que no podem esperar aquest canvi sense fer res o discutint cada dia sobre l’efecte d’Internet en el nostre treball. Cal aprofitar l’oportunitat per reciclar-se i seguir fent, en les noves plataformes, allò que la societat ens demana: Periodisme. I les noves tecnologies agrairan que ho fem amb meticulositat, independència, objectivitat, profunditat i compromís social, com en les dues dècades anteriors.