Jove, rupturista, irreverent

ANNA GALDON

Un grafit amb el logotip de Vice indica al visitant que cal pujar un pis més, per les escales, per trobar la redacció del mitjà que ha capgirat el món de la comunicació. Molta llum, taules compartides, racons per descansar i una trentena de persones que parlen i redacten, la majoria joves. Així és Vice: irreverent, diferent, polèmic. Des d’aquestes oficines, els periodistes d’aquest mitjà nascut a Canadà divuit anys enrere es dirigeixen a tota una generació. L’altaveu és multiplataforma i, el públic, milennial. “El mitjà per a joves més important del món”, sentencia Juanjo Villalba, editor en cap deVice.com, el projecte mare del gran paraigua que representa l’empresa.

Raó no n’hi falta. Amb 36 edicions a tot el planeta, una audiència estimada en 129 milions d’usuaris, discogràfica, editorial, canal propi de producció de vídeo, televisió associada a l’hbo o agència de publicitat, Vice és líder en producció i distribució de continguts i representa a la perfecció el nou model de negoci global. Un model que connecta com ningú amb els joves i amb el nou estil de consumir informació; un estil que apropa Iraq, Guantánamo, Corea del Nord o Mèxic a una generació a la qual s’acostuma a titllar de desinteressada i desconnectada del periodisme “dur”, “real”; una manera de comunicar-se que neguiteja els mitjans clàssics i que no para de guanyar terreny.

Valorada avui en 2.500 milions de dòlars, l’empresa nascuda el 1994 de mà de tres joves sense feina sembla no tocar sostre. S’adapta a les noves formes d’entendre la informació, evoluciona constantment i no para. “Tenir redaccions a tots els punts del planeta ajuda”, aclareix Medir Plandolit, editor en cap de Continguts i encarregat a Espanya de ViceNews –canal de notícies que va obrir delegació a Barcelona el passat mes d’abril–, una de les branques que més prestigi periodístic està aportant al conglomerat. Amb titulars com ¿Por qué demonios Rusia se ha metido en Siria? — T e explicamos las claves, ¿Te acuerdas de Al-Qaeda? Ellos seguro que se acuerdan de ti, o reportatges de viatges a Txernòbil i Pakistan, la marca ha creat un estil propi. La fórmula? Cuidar molt un determinat estil entre cínic i humorístic, “moltes hores al telèfon amb els col·laboradors”, en paraules dels editors, incloure a tot aquell que té idees originals i produir el 100% del contingut.

Sense por
I és que Vice és la temeritat i la incorrecció feta empresa. No hi ha pànic a provar coses noves, terror a incomodar o por al desconegut. Si als Estats Units es domina el breakingnews i a Europa s’aposta més pel reportatge en profunditat, Vice ho barreja. L’esperit de l’empresa és aquest, amb tot el que això comporta. No s’ha d’oblidar que els fundadors no eren periodistes, i que és segurament aquesta falta de pilars acadèmics el que va fer que connectessin de manera tan directa amb l’audiència del carrer. Shane Smith, CEO de l’empresa i un dels tres fundadors originaris de Vice, ha repetit diverses vegades que feien les coses “sense tenir-ne cap idea, inventant sobre la marxa formes originals d’escriure històries”.

I, sorprenentment, van saber parlar als joves de fa vint anys, enganxar-los a una nova manera d’entendre el periodisme, créixer amb ells i recollir pel camí les noves generacions que venien darrere. No hi havia marcs, estructures piramidals o grans classes de com havia de ser la comunicació. Explicaven les coses com a ells els agradaria rebre-les, de manera directa, senzilla i amb opinió. “Hi ha molts periodistes que ens ofereixen un tema i ens diuen: ‘si no el publiqueu vosaltres, no ho farà ningú’”, explica Vilalba. I és que, vint anys després d’aquell inici underground, la fórmula segueix sent la d’experimentar, si pot ser incomodant. “Estem 100% segurs del que estem fent?” es pregunta Plandolit. “No, – respon amb seguretat– però segurament el dia que estiguem segurs ens estarem equivocant”.

El rol de les xarxes
ViceNews rep un 80% del transit a través de les xarxes. Facebook i Twitter, sobretot, s’han convertit en les grans portes d’entrada als mitjans de comunicació. “Els nostres pares eren d’un mitjà, d’un canal, d’un diari, d’una ràdio, –assegura Plandolit– nosaltres en canvi llegim persones, periodistes. Busquem la seva opinió. I Vice entén aquest canvi i es mulla, diu les coses pel seu nom”. Però l’estructura, l’estil polèmic i la falta de formalismes no s’entendrien sense la independència econòmica. L’empresa té agència de publicitat i finançament propi. Marques que busquen vendre aquest halo de modernitat que desprèn Vice, com ara Adidas, Nike, MTV o Dell han arribat a contractes amb l’agència publicitària de la multiplataforma.

El grup no depèn d’una corporació o d’una entitat financera (tot i que el gegant de la comunicació Rupert Murdoch comprés el 2013 un 5% de l’empresa a través de FOX News per 70 milions de dòlars), i pot ser fidel a una manera de fer les coses. L’editor de la branca News ho té clar: “El model de negoci és clau. Ningú ens pot dir res, així que els límits són els nostres propis límits. O els que ens imposen les circumstàncies”.

Farts de formalismes
Els milennials no volen mentides, ni filtres. Busquen un llenguatge directe, polèmic i que camini entre l’obscenitat i la controvèrsia. Estan interessats en la informació, encara que no busquen la que es fa als grans mitjans de comunicació, a on tot és tan políticament correcte i a on saben que no s’explica tot. Busquen un contingut (sobretot de tipus audiovisual) que els impacti, però que a la vegada els expliqui, amb rigor, què està passant.

Per això, Vice connecta amb una generació que està farta de formalismes. Com escrivia José Cervera a Eldiario.es, “pot ser que el seu naixement als noranta fos “pur socialisme”, i que ara desprengui certa aura l’elitisme privilegiat blanc i la seva història estigui plena de punts dubtosos, tot i així, no hi ha cap dubte que en les tendències del periodisme digital actual hi ha una bona dosi de Vice”. I com és la millor manera de transmetre històries segons aquest nou estil de fer periodisme? Fer-ho com si t’ho expliqués un amic, segons els editors. Opinant. Posant el dit a l’ull. “I si se’ns permet, al cul”, corregeix, fidel a aquest estil, Medir Plandolit. Villalba puntualitza: “L’encertes quan pots explicar una situació molt dura de manera senzilla”.