• La revista oblidada

    20 març, 2016
    El primer número de la revista Camp de l'Arpa va sortir el 1972. La capçalera comptava amb plomes insignes com ara Jaime Gil de Biedma, Paco Candel o Manuel Vázquez Montalbán. Els problemes econòmics van fer que sucumbís després de deu anys d'existència i un centenar de números.
    La revista Camp de l'Arpa va desaparèixer després de deu anys d'existència.
    La revista Camp de l'Arpa va desaparèixer després de deu anys d'existència.

    XAVIER MARTÍ

    Camp de l’Arpa és el nom d’un barri de Barcelona, en el districte de Sant Martí. Aquest fou l’argument que va esgrimir Joan Ramon Masoliver, el de ser un barri, quan el va proposar com a capçalera de la revista que estava a punt de sortir. La revista Camp de l’Arpa la va començar a editar a Barcelona José Batlló, el maig de 1972. Va ser una de les revistes culturals més importants de la Transició. Fins 1977, la va dirigir Masoliver i, a partir d’aleshores i fins a la desaparició, el desembre de 1982, va figurar com a director, tot i que sense exercir-ne en la pràctica, Manuel Vázquez Montalbán. Malgrat ser una peça cabdal per a conèixer tant el periodisme cultural com els moviments literaris i culturals des de principi dels setanta fins a la incipient democràcia dels vuitanta, Camp de l’Arpa ha romàs gairebé oblidada.

    Vents europeus

    Des del seu inici, Camp de l’Arpa va voler reflectir, bimestralment, la cultura no oficial, la producció i la informació de cercles universitaris, els vents que bufaven per Europa i els aires de renovació portats pel marxisme. Com qualsevol altra publicació que a la dècada dels seixanta al nostre país ampliés els horitzons que marcava la intelligentzia del règim, no tindria una vida plàcida. I això que n’era director Joan Ramon Masoliver.

    Aquest periodista i crític havia nascut a Saragossa el 1910 i quatre anys després la seva família s’establia a Barcelona. A aquesta ciutat hi va entrar, el gener de 1939, amb els rebels (i amb el seu amic Dionisio Ridruejo) raó per la qual va ser delegat de Prensa y Propaganda. En plena postguerra, es distancià del règim i no només intel·lectualment. Establert a la Itàlia de Mussolini, de qui també va abjurar, durant la II Guerra Mundial, va viatjar a les zones de conflicte i a l’Orient Mitjà des d’on enviaria cròniques a La Vanguardia Española, que seria el diari de la seva vida. Retornat definitivament, hi va reemprendre l’activitat com a crític literari i d’art.

    I ell va ser qui va donar nom a la revista i, també, qui en va ser el primer director. “ Era una persona molt culta. Coneixia diversos idiomes. Era un home intel·ligent i molt respectuós. Cada deu o quinze dies ens trobàvem a casa seva i, tot i que la revista, de fet, la portava en Batlló, ell buscava gent perquè hi col·laborés, aconsellava, proposava temes, aportava documentació. Va ser una persona molt important”. Qui ho explica és Amelia Romero, aleshores secretària de redacció i esposa de José Batlló, actualment editora de Los libros de la frontera, editorial fundada per la parella i que, en separar-se, ha continuat ella, igual que la col·lecció “El Bardo”.

    Problemes econòmics

    La revista no va tenir una vida gens tranquil·la. Segons Romero, el retard en la sortida del primer número, provocat per la mort de Gabriel Ferrater, a qui es dedica una columna d’urgència a la plana 3, en va ser una premonició: “Per tirar endavant ens vam envoltar de gent afí però, a més a més que no sortien els números, tot i que no es pagava als col·laboradors, no en trobàvem”, afirma Romero.

    En aquell primer número, de maig de 1972, hi havia tota una declaració d’intencions amb la publicació d’una taula rodona sobre “La literatura social” amb José Agustín Goytisolo, Paco Candel, Josep M. Castellet i Rodríguez Méndez i tres poemes de Jaime Gil de Biedma. Tot i que la capçalera havia tingut un dissenyador, Jas Hayden, era de maquetació senzilla i austera. Justament aquesta, la del disseny de les pàgines, era una qüestió tan voluble que era difícil que apareguessin diversos números seguits amb la mateixa plantilla. Sortia amb trenta-dues pàgines i quatre de “cartoné”.

    Al número 7 (agost-setembre de 1973) apareix el primer canvi total de maquetació i de titulars amb una sensible ampliació del “cos” de redacció i de les col·laboracions. A l’interior de la contraportada, apareixien el llistat de llibreries de l’Estat on es podia adquirir, sent-ne Catalunya la principal àrea de difusió. La periodicitat no es mantenia i també variava tant la maquetació i el nombre de pàgines com els integrants de la redacció o la nòmina de col·laboradors. El número 14 (novembre de 1974) apareix amb un canvi profund derivat de la manca de col·laboradors. En aquest sentit, Amelia Romero explica que “fent que les pàgines ‘respiressin’ més, es necessitava menys text”. És en aquell moment que s’incorporen Josep Albanell, Rossend Arqués, Manuel Forasté, Ignasi Riera, Jorge Herralde i Beatriz de Moura, que s’hi mantindrien dos anys, excepte els dos darrers que continuarien.

    Projecte personalista

    La manca de publicitat i l’escassa venda al quiosc van obligar, a final de 1977, a una refundació del projecte. “Comptàvem amb un mecenes, l’industrial olotí Lluís Simon, però al final també se’n va cansar”, afirma Amelia Romero. La continuada crisi s’anava reflectint a la revista. José Batlló va passar les accions a l’impressor Lluís Porcel a canvi que aquest es fes càrrec dels deutes. A aquest fet s’hi afegia que les editorials integrades a la distribuïdora Enlace (Anagrama, Barral, Edicions 62, Laia, Tusquets i la madrilenya Cuadernos para el Diálogo) es comprometien a aportar publicitat. En aquesta època, la maquetació era més “periodística”, més àgil i clara, amb disseny de Daniel Oromí. Hi figurava com a director Manuel Vázquez Montalbán. La seva vídua, la historiadora Anna Sallés, comenta que té “consciència que ell la dirigís realment”. Jorge Herralde també explica que “en un moment d’ofec van demanar al grup d’Enlace que donéssim suport a la revista. I això equivalia, en aquells temps, a inserir-hi publicitat”.

    Malgrat les incorporacions , les dificultats econòmiques van vèncer el voluntarisme, com tantes vegades, i el desembre de 1982, amb el número 106, baixava definitivament la persiana. Un dels aspectes que destacava de la revista eren els monogràfics, que es dedicaven a personatges, intel·lectuals, moviments, tant contemporanis com històrics. Això sí, fet des d’una perspectiva crítica i heterodoxa. I la publicació de material inèdit que provenia d’autors catalans, espanyols o estrangers (Valente, Gimferrer, Foix, Garcia Lorca, Tomeo, Goytisolo, Auden, Shelley, Martí i Pol...). Un impactant monogràfic va ser el contingut del número 62 (1980) sobre el “Nou Periodisme”. El darrer número es va dedicar a Thomas Mann. Finalment, però, Camp de l’Arpa va sucumbir, com tantes altres publicacions, al jou econòmic quan tot just es començava a respirar certa llibertat.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari