La política no és la millor escola

Maria Jesús Cañizares
Delegada d’ ABC a Catalunya

La combinació de crisi econòmica i convulsió política és explosiva per al periodisme. La retallada de plantilles a costa de redactors sèniors ha deixat la informació en general, i el gènere polític en particular, en mans de persones molt joves que, en lloc de “fer carrer”, han de fer periodisme de despatxos. Dit d’una altra manera, la política no és la millor escola per als que comencen, més vulnerables a determinades directrius editorials.

La informació asèptica no existeix, cada mitjà té una línia editorial, però no és sinònim de falta de rigor. Si el periodista es limita a informar després de contrastar amb diverses fonts, l’enfocament final, que com qualsevol producte respon a una determinada demanda, no té per què desvirtuar el contingut de la notícia. Una altra cosa és que es confongui el redactor amb un opinador o que el periodista es cregui el protagonista de la notícia, la qual cosa ha fomentat el fenomen de la tertúlia. Aquest format ha deixat d’estar nodrit d’experts i, com a recurs fàcil, televisions i ràdios recorren a directors de mitjans, encara que també a periodistes que han estat víctimes de la crisi, necessiten una sortida professional i estan disposats a representar una quota política determinada.

És curiós que es critiquin tant els blocs electorals en període electoral, i no es denunciï a aquest tipus de repartiment ideològic en les tertúlies. La meva experiència personal en aquest tipus de debats no ha estat massa satisfactòria, ja que t’exigeix un tipus d’activisme polític que no té res a veure amb el periodístic.

Aquesta disciplina opinativa contamina la percepció que té la societat dels mitjans. Si la política crea “desafecció”, com va dir l’expresident Montilla, el periodisme també. Això del redactor combatiu em recorda un passatge d’El anticristo de Joseph Roth (1934), en el qual un periodista veterà fa la reflexió següent: “No té sentit apassionar-se. Fixeu-vos en mi; jo era algú que deia la veritat. Mai vaig ser capaç de dir una mentida. Només menteixo des que em van contractar i se’m va pagar per transmetre la veritat. I vostè acabarà fent com jo. Però si es nega a mentir, trobareu que les seves veritats han estat tergiversades de tal manera que preferiria haver dit vostè les mateixes mentides”.

També crec que es mereix una reflexió l’alt grau d’ideologització que han adquirit algunes fonts d’informació, fins i tot en l’àmbit institucional. Les posicions respecte al procés independentista estan tan aferrissades que un periodista que treballa en un mitjà no sobiranista té vetat l’accés a determinades fonts. I el mateix passa al revés, mitjans compromesos amb el secessionisme tenen dificultats per accedir a fonts “unionistes”.

Tot això entorpeix la tasca del periodista que es proposa abordar un tema des de diferents punts de vista i que cada vegada juga amb més desavantatge. La irrupció d’Internet, la precarietat laboral, la manca de recursos i de temps afavoreixen, efectivament, el periodisme de trinxera, però en el sentit literal de la paraula: la nostra professió és cada vegada més dura i menys agraïda.