Massa atrinxerats

Neus Tomàs
Cap de Política d’ El Periódico de Catalunya

Malauradament, el periodisme de trinxera va guanyant terreny en molts àmbits del periodisme, també quan es tracta de la informació política i més quan es viuen moments tan convulsos com els d’aquests darrers temps a Catalunya. Trinxera vol dir que la defensa de les línees editorials dels mitjans (evidentment legítimes) combinades amb interessos econòmics sovint contribueixen a desdibuixar la realitat que es trasllada al ciutadà. El tercer factor que influeix en aquesta certa miopia són les pressions dels partits que, en un cicle farcit de convocatòries electorals, intenten disposar del màxim d’altaveus (tan submisos com sigui possible).

En el procés sobiranista, la premsa és un actor més. La majoria de mitjans han volgut influir en les estratègies dels partits, siguin sobiranistes o no. Sobretot a través de portades i editorials, i no només dels diaris. S’ha intentat condicionar el resultat de les eleccions i la falsa neutralitat que encara hi ha qui proclama s’ha demostrat que no és res més que una manera d’intentar dissimular les apostes ideològiques. Tothom ha pres partit, des dels líders dels programes matinals de ràdio a les televisions públiques i privades, mitjançant els informatius o la tria dels integrants de les tertúlies. Com ho ha fet també la premsa escrita, tant l’editada a Madrid (amb agressius editorials) com la catalana (entre els partidaris de la independència i les capçaleres que en són contràries).

Capítol a banda mereix el seguiment de les informacions vinculades als casos de corrupció que han aparegut també en aquests darrers mesos. A diferència del que va passar en la darrera campanya electoral, aquest cop no han aparegut informes apòcrifs i el que s’està publicant forma part de diligències judicials i declaracions públiques. Aquesta és una bona notícia, encara que està per veure si no tornaran a aparèixer –en determinats mitjans– documents presumptament oficials dels quals no es responsabilitza ningú. De moment, el que es publica ara està fonamentat en declaracions judicials i sumaris, cosa que demostra que s’ha millorat respecte a darrers episodis tristos del periodisme, com les notícies falses publicades per El Mundo sobre comptes de l’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, a Suïssa que mai havien existit.

Finalment, crec que l’anàlisi seria inconcreta si no inclogués el paper de les xarxes socials, convertides sovint en aliades dels mitjans, però també utilitzades com un instrument que escapa a les tradicionals relacions entre mitjans i polítics. Serveixi d’exemple l’anomenat #pressingcup, que no és una altra cosa que intentar influir en les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Els partits han posat la seva gent a intentar crear un estat d’opinió a Twitter de la mateixa manera que articulistes afins a uns i altres han intentat condicionar el resultat de les converses entre ambdós partits. Legítim? Sí. Correcte? En tinc dubtes.