• Els límits del sistema

    25 gener, 2016
    El sotsdirector d'El Món, a RAC-1, Jofre Llombart, opina, com d'altres periodistes, sobre si s'està fent o no un periodisme de trinxera.

    Jofre Llombart
    Sotsdirector d’El Món a RAC-1

    Sí, estem fent un periodisme de trinxera, però no ara, des de sempre. El periodisme és trinxera. Sempre que es publica alguna cosa respon a algun interès, per noble que el consideri qui signa el reportatge. I això passa des que els diaris són diaris. Per tant, preguntar-se si estem fent periodisme de trinxera és preguntar-se sobre què és el periodisme. Què és notícia? Què no ho és? Què va a portada? Amb quins criteris? Tota la vida s’ha fet periodisme de trinxera malgrat que a la facultat ens van inflar el cap dient-nos que hi havia un periodisme objectiu i un que no l’era. Sí que és cert que, com a conseqüència del procés, el volum i el cos de lletra a les portades han pujat. Ara bé, també és veritat que mai en tres-cents anys s’havia endegat un repte polític d’aquest tipus. A aquesta passió per la sortida de to també hi ajuden les xarxes socials i la possibilitat de compartir continguts amb més facilitat. Ja ens podem omplir la boca de periodisme serè: els àudios més descarregats dels últims mesos són enganxades entre tertulians discutint-se, precisament, sobre el Procés.

    I és que el Procés ha posat en qüestió els límits del sistema, i entre aquests, els límits del periodisme. El que passa és que fins ara semblava que el monopoli de la sacsejada el tinguessin només uns. Els mateixos que diuen que votar no és democràtic consideren que ara, justament ara, que el periodisme que es fa a Catalunya és el de trinxera. Dit, evidentment, amb tot el to pejoratiu que acompanya qualsevol cosa que fa aroma a sobiranisme: la paraula adoctrinar es fa servir només per a TV3, no per a TVE, que només és acusada –com a molt– de ser poc plural.

    Quan, l’any 2010, Artur Mas va prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat per primera vegada, una delegació catalana va fer un tour per mitjans de comunicació de Madrid i el director d’un diari els va dir: “Nuestra primera divisa, antes que la verdad, es la unidad de España”. És a dir, la recerca de la veracitat passava a segon pla si qüestionava la unitat territorial de l’Estat. Això no mereix ser definit ni com a línia editorial, és directament posar el diari al servei d’una ideologia. A Catalunya no s’ha arribat a aquest extrem, o almenys no amb la “pornografia” de fer-ho evident a una delegació d’un govern. En qualsevol cas, d’exemples n’hi ha molts. N’adjunto tres de molt simples:

    1. La Liberté el dia que va acabar la Primera Guerra Mundial (“L’armistice est signé. Vive la France!”)
    2. El País, el 24 de febrer del 1981, el dia després de l’intent de cop d’estat (“El País, con la Constitución”)
    3. La Razón, el 18 de març del 2012, quan Mas començava a plantejar... el pacte fiscal! (“España es nuestra razón”)

    Com combatre els mals efectes del periodisme de trinxera? Amb objectivitat? No. No existeix. Cada titular, cada article, cada reportatge parteix del prisma de qui el signa. Amb tot, sí existeix l’honestedat, el rigor i el sentit crític. Contínuament, ens arriben informacions interessades sobre el procés. Si no hi hagués filtre, publicaríem de tot: rumors, intoxicacions i mentides. Tot ho contrastem. I un cop contrastem, aquí sí, decidim si allò és el tema d’obertura, el segon o tanca el sumari. L’ordre amb què ho posem és subjectiu, com tot, però ja m’agradaria que tots aquests que ens donen lliçons seguissin aquest paràmetres: honestedat, rigor i sentit crític, és a dir, periodisme tal com el coneixíem.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari