Fonts digitals protegides

NEREIDA CARRILLO
Els periodistes estan obrint les portes als ciutadans en una de les parcel·les més delicades de la professió: el periodisme d’investigació i de denúncia. Per protegir els herois quotidians que denuncien de les represàlies dels poders públics –acreditades en revelacions com les de l’exagent de la cia Edward Snowden o la soldat Chelsea Manning–, els mitjans s’ajuden de bústies anònimes a la Xarxa, la majoria d’aquestes creades per activistes i grups de ciutadans.

“Els ciutadans sempre han trobat la manera de fer arribar als mitjans denúncies anònimes. A les redaccions, sempre han arribat sobres amb dossiers. Ara el que es fa és sofisticar-ho més”, opina David Miró, subdirector del diari ARA. Si bé no és una pràctica nova, el fet que les filtracions es facin per correu electrònic exigeix protegir la font de la petjada digital. “A Espanya, els periodistes no estan acostumats a la seguretat a Internet, a protegir la font quan és digital perquè no en coneixen les eines”, afirma Simona Levi, activista i fundadora d’ Xnet, un grup ciutadà de defensa de la democràcia a Internet i de lluita contra la corrupció.

Protegir la font és responsabilitat dels professionals, “està en l’essència del periodisme”, recordava Alan Rusbridger, exdirector del The Guardian quan el diari va posar en marxa, l’any passat, una bústia de denúncies anònimes utilitzant SecureDrop. A més del diari britànic, també l’empren mitjans com ProPublica, The New Yorker o The Washington Post. Amb el mateix esperit, trobem altres iniciatives com la bústia d’Xnet o Fíltrala, una plataforma de denúncia que forma part de l’ Associated Whistleblowing Press (AWP).

Encriptar per emparar
Les bústies ciutadanes, on es poden enviar de manera segura informació i proves sobre corrupció i abusos, funcionen amb sistemes d’encriptació i navegadors anonimitzadors com ara TOR (The Onion Route). Darrere d’aquestes bústies ciutadanes, hi ha sovint una xarxa de periodistes, advocats, informàtics i altres perfils que fan una primera purga del material abans de passar el testimoni als periodistes dels mitjans, que verificaran i decidiran si li donen espai als seus mitjans. Tot plegat, discorre en un procés que, per a molts, va massa lent. Per a Sílvia Martínez, professora de Comunicació a la UOC, aquestes filtracions trasbalsen l’agenda i el paper del professional. “És el ciutadà, amb aquestes denúncies, el que marca el tema. I el periodista reforça el seu paper de filtre i de verificador de la informació”, assegura Martínez.

Què demanen i què reben els gestors d’aquestes eines? A Fíltrala, sol·liciten “informació sensible que provi irregularitats, crims, corrupció, abusos i infraccions comesos per agents públics o privats de l’àmbit espanyol”. Fan constar expressament que rebutgen rumors i opinions, com també materials “que violin la privacitat personal”. Tot i les especificacions, Pedro Noel, coeditor de l’ AWP, assenyala que, de la informació que reben, “un 70% no és publicable, ja que no és d’interès públic, viola la privacitat individual o no està suficientment documentada”. Levi afegeix que, a la bústia d’Xnet, només un 10% del que arriba es considera aprofitable.

Interessos poc ètics

Levi explica que a Xnet es concentren a denunciar la corrupció, exigeixen proves i filtren la informació aplicant criteris de respecte al dret a la privacitat. Aquesta activista descriu així les principals motivacions: “Un 50% de les filtracions són per interès personal, bé amorós o bé clientelar; algú que ha estat expulsat d’una xarxa clientelar, la delata”. Sobre Fíltrala, Noel, afegeix: “El que més rebem són materials relacionats amb estafes personals, cosa que, desafortunadament, no acostumem a publicar massa”. Lamenta la “falta de conscienciació” a casa nostra sobre “la filtració ètica”, encara que confia que sigui només qüestió de temps.

La llista de mitjans amb què col·laboren els promotors d’aquestes bústies resulta voluminosa. Fíltrala ha establert vincles amb Eldiario.es, La Marea, Crític, La Directa, Mongolia i Diagonal. Mentrestant, a Xnet puntualitzen que no col·laboren amb mitjans sinó amb periodistes que s’han acostat a ells i s’han instruït en seguretat digital. La nòmina de professionals amb què mantenen llaços és molt més àmplia, inclou més de cinquanta periodistes que treballen per a mitjans de tot tipus, com Antena3, El País, El Confidencial, Infolibre, El Periódico de Catalunya, tv3, The Wall Street Journal o Público, entre altres. Per a Martínez, els ciutadans identifiquen els mitjans independents com un altaveu més adient. Miró, però, assenyala que els mitjans generalistes no han de renunciar a la investigació, malgrat la crisi. “Als mitjans generalistes, la investigació té més impacte, més públic i fins i tot més credibilitat. Dóna prestigi i això és una inversió a llarg termini”, afirma el subdirector de l’ARA.

Reconeixement ciutadà
La professora de la UOC explica que el sorgiment de les bústies ciutadanes anònimes s’entén en un context de “major protagonisme de les veus socials”. “Molta gent que ens escriu –revela Levi–, ens diu que el que ens envia ja ho ha passat a la fiscalia i a alguns mitjans i que no li fan cas”. Per a aquesta activista, els ciutadans no confien tant en els periodistes com “en els altres ciutadans”. Levi lamenta que alguns mitjans amb què col·laboren –i no els periodistes, diu– s’entestin a atribuir-se exclusivament el mèrit de la notícia a portada per una font anònima i exigeix “reconeixement de la tasca dels ciutadans”.

Per a molts experts, les bústies anònimes aporten una solució a la intimidació dels governs. Trevor Timm, director de la Freedom of Press Foundation, reflexionava fa un temps: “En una època en què els governs estan incrementant l’ús de la vigilància per destapar les fonts i posar pals a les rodes al periodisme d’investigació, la tecnologia pot ajudar els informants i els reporters a fer arribar històries importants al públic de manera segura”. El context català i espanyol no és aliè a la situació de la qual es lamenta Timm.