D'unionistes i processistes

Miquel Noguer
Periodista polític a El País

No fa tants anys que a Catalunya el concepte de periodisme de trinxera transportava inexorablement a les redaccions madrilenyes, a uns periodistes pintats de blau o vermell que batallaven sense treva per canviar governs, marcar agendes i, sobretot, satisfer el propi ego. Semblava que les picabaralles entre directors de diaris, tertulians i firmes estrella fossin un fenomen capitalí del que Barcelona s’havia lliurat per obra i gràcia divina. Aquí Catalunya no hi havia periodisme de trinxera, així com ens creiem lliures de corruptes il·lustres i de clubs de futbol mancats de valors.

Ves per on que, també en això, devíem estar equivocats. El procés -aquest estrany fenomen que satura tertúlies, destrueix partits polítics i ens brinda eleccions cada dos anys- també ens ha portat la trinxera a prop de casa. Certament, no veiem aquí l'abrandament que fa anys que observem a Madrid, on la proximitat dels poders i el nervi propi de les capitals dramatitza les coses fins a límits sovint esperpèntics.

A Barcelona la trinxera és més subtil. Amb poques excepcions, els periodistes encara no hem perdut les bones maneres ni la destrucció de qui pensa diferent -ni que sigui a nivell argumental- sembla una prioritat de la majoria. Però hi ha indicis preocupants. Tots hem sentit que determinat mitjà ha nascut per “acompanyar” el procés o que altres hi són per garantir la unitat d’Espanya. Tot sofert oient de la ràdio matinal distingeix entre tertulians indepes i unionistes. I no són pocs els qui creuen que els periodistes hi som per servir un país i no els lectors que hi viuen.

Així, alguns periodistes s’han convertit en processistes i altres en unionistes amb micròfon. Almenys així ens veu una part de la població. Ser al mig o qüestionar les dues posicions et converteix en un ésser poc atractiu per a la tertúlia o en un sospitós infiltrat de vés a saber què. La professió, per sort, és a temps de rectificar. Som a temps de dir que no som aquí per acompanyar processos ni garantir unitats, sinó per fer allò tant passat de moda que és explicar el que un veu amb la major honestedat possible. Ni jutges, ni policies, ni guies espirituals. Periodistes.