Els límits del fotoperiodisme

ÒSCAR GARCIA

“Avui en dia, el malestar social és part de la vida dels ciutadans. (...) Només una sexualitat perversa i retorçada, l’odi racial, l’obesitat neuròtica o l’abús de drogues semblen solucions perquè aquest malestar endèmic sigui acceptable”. El fotògraf italià Giovanni Troilo, presentava, amb aquestes paraules, la seva sèrie “La ciutat negra. El cor fosc d’Europa”, dedicada a la ciutat valona de Charleroi (Bèlgica), que volia ser una al·legoria de la situació a Europa. L’organització del World Press Photo –que va anunciar els guanyadors d’enguany el passat 12 de febrer– li va atorgar el premi dins de la categoria Contemporary Issues i amb el guardó es va iniciar la polèmica.

Charleroi és una població d’uns 200.000 habitants que ha patit la desindustrialització, presenta un 23% d’atur i un 28% d’índex de pobresa. Un sondeig del diari De Volkskrant la va declarar, el 2008, la ciutat més lletja d’Europa. Es poden rastrejar al web fotografies i reportatges que en mostren la decadència. Però la sèrie de deu imatges de Troilo anava més enllà. Entre aquestes, hi destacaven tres que van generar suspicàcies. En una, es veia una parella copulant dins d’un cotxe amb les llums enceses. L’acció de l’interior també era visible per la il·luminació que provenia de la part inferior de la cabina. A la segona, un retrat d’un home obès i mig nu, emmarcat per una porta, dins casa seva. A la tercera, un home nu sobre una taula estava envoltat d’homes i de dones despullades, en una composició que recordava quadres de l’escola flamenca.

Comença la polèmica
Pocs dies després que es conegués el resultat del jurat, el 25 de febrer, l’alcalde de Charleroi, Paul Magnette, adreçava una carta oberta a l’organització del World Press Photo demanant que retiressin el premi a Troilo, allà no denunciava directament la imatge que el fotògraf oferia de la ciutat sinó el procés: “Aquest treball fa servir essencialment la posada en escena com a tècnica per aportar drama a les imatges mitjançant una il·luminació artificial”. Arran el contundent al·legat de l’alcalde, l’organització del World Press Photo anuncia, l’endemà, que està duent a terme una investigació. Pel que fa a la fotografia de la parella al vehicle, es fa públic que un dels amants era cosí del fotògraf. Al respecte, l’organització reafirma, l’1 de maig, el premi a Troilo i justifica que “el cosí va donar al fotògraf permís per seguir-lo aquella nit, observar i fotografiar-lo mentre mantenia relacions sexuals amb una dona. Hagués o no haguera estat el fotògraf, el seu cosí tenia planejat tenir relacions sexuals en el cotxe”. Per la seva banda, Troilo va reconèixer que va fer servir un flaix, al terra de la cabina i disparat a distància per il·luminar els cossos dins del vehicle.

El 2 de maig, Jim Colton, anteriorment al World Press Photo i exdirector de fotografia a Newsweek, publica una carta oberta al seu bloc en la qual assegura que “està fora de dubte a la meva ment que no és fotoperiodisme”. El 3 de març, el fotògraf belga Bruno Stevens, guanyador del World Press Photo tres cops, anuncia a Facebook: “Puc provar oficialment que, com a mínim, una de les fotografies de Troilo no va ser presa a Charleroi o a prop. He parlat amb el principal protagonista de la imatge”. També el 4 de març, Jean-François Leroy, director del Visa pour l’Image, el principal festival de fotoperiodisme, que tradicionalment incorporava a la mostra els guanyadors del World Press Photo, feia servir Facebook per atiar el foc: “Els fotoperiodistes que volem representar no criden als seus cosins per fornicar en un cotxe (…). Els fotoperiodistes el treball dels quals estem orgullosos de mostrar no demanen al seu subjecte de treure’s la camisa i els il·luminen amb llums d’estudi perquè s’assemblin a una pintura holandesa”.

Confiança i ètica
A la mateixa jornada, el director gerent del World Press Photo, Lars Boering, emetia un altre comunicat en què anunciava la retirada del guardó a Troilo: “El premi ha de basar-se en la confiança en els fotògrafs i en l’ètica professional (…). Ara som davant un clar cas d’informació fal·laç i això canvia com hom percep la història. S’ha violat una regla i s’ha creuat una línia vermella”. Finalment, El País va publicar, el 7 de març, la resposta de Giovanni Troilo, que es va referir a la fotografia del pintor, aquella que no s’havia fet a Charleroi: “ Va ser un error involuntari, però he de pagar per ell. No és una injustícia, si bé m’han aplicat la pena màxima”.

Tot l’assumpte sembla haver produït ones de ressonància que amplien els dubtes sobre si s’ha de revisar la concepció tradicional del fotoperiodisme. Ricard Garcia Vilanova, fotoperiodista que va ser segrestat durant sis mesos a Síria mentre cobria la situació al país, afirma que, a la fotografia, tot és vàlid; però no en el fotoperiodisme: “Si em parles de fotoperiodisme, entenc que no hi té cabuda l’escenificació. És com si algú escriu una notícia i en falseja unes dades”.

També, Arianna Rinaldo, directora de la revista de fotografia OjodePez i directora artística de Cortona On The Move, festival anual de fotografia on ha exposat Giovanni Troilo, el defensa: “Moltes de les ambigüitats d’interpretació de les obres es van produir perquè el Word Press Photo no va publicar els peus de foto originals de Troilo, en què la intencionalitat era manifesta i, a la intenció rau l’honestedat. Les fotografies més importants de W. Eugene Smith, un històric del fotoperiodisme, són construïdes. I ell no se n’amagava”. La intenció d’oferir un punt de vista personal, subjectiu, pot respondre, segons el cap de Fotografia del diari Ara, Xavier Bertral, a una preponderància del fotògraf sobre la història: “He detectat una certa tendència a buscar l’efectisme i el dramatisme més enllà d’intentar explicar històries i explicar-les bé. El nostre ego no pot anar per davant dels nostres protagonistes”. Mentre les divergències continuen, el World Press Photo, sense la sèrie de Troilo, es presentarà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 13 de desembre.