Podrem llegir-ho abans?

CARME ESCALES

Què en diu un manual de bon periodista de donar a revisar els textos periodístics als entrevistats abans de ser publicats? El setembre, el periodista de La Vanguardia Enric Juliana deixava evidència, i en públic –al El Món a RAC1, del qual és tertulià i al seu compte de Twitter–, que aquesta pràctica és un fet habitual. Posava així sobre la taula, amb valentia, un assumpte, si més no, incòmode per a molts periodistes.

“La qüestió no és fàcil de resoldre perquè, qui és el propietari de les seves paraules fins que no es publiquen?”, es pregunta el mateix Juliana, que considera que “el fet que la persona entrevistada pugui revisar el que ha dit és una pràctica correcta, civilitzada i garantista”. Primer, per estar segur del que ha dit, i segon, per tenir la possibilitat d’afegir o rectificar. Això el mitjà escrit ho permet fer. “Ara bé, de la mateixa manera que no hi ha d’haver un qüestionari previ per mostrar a l’entrevistat, tampoc el titular hi ha de ser en el text que se li envia”, precisa el periodista.

“Crec que s’ha de trobar el punt d’equilibri entre la llibertat del mitjà com a decisor del més important del contingut, i el dret de l’entrevistat a reformular el que pogués no haver quedat ben reflectit en l’entrevista un cop redactada”, afegeix el director adjunt i delegat a Madrid de La Vanguardia. “En el meu cas –en referència a l’entrevista amb l’expresident del Govern espanyol–, vam seguir aquest protocol, a petició del responsable de premsa –en presència de Felipe González– i, després de l’enviament del text, la resposta rebuda va ser: “Nada que objetar”, explica Juliana, qui precisa que “això no es tracta de cap censura”.

“Jo sempre acostumo a enregistrar l’entrevista. Es revisi o no, és una assegurança de veracitat”. Són paraules de Joaquín Tagar, cap de Premsa de Felipe González, la persona que va donar el vistiplau, abans de ser publicada, a l’entrevista a González redactada per Juliana. “En el cas de l’entrevista de La Vanguardia, no venien els titulars que és on s’afirmava una cosa que l’entrevistat mai havia dit i que se li va posar entre cometes. Ni tan sols la frase afirmativa, com es va veure en el text literal que la mateixa Vanguardia va publicar. Va ser una deducció de l’entrevistador, amb tot, mai l’hauria d’haver posat entre cometes”, exposa Tagar.

“De vegades, la revisió dels textos esdevé necessària”, considera el cap de Premsa d'ERC, Sergi Sol. “Cada cop hi ha més mitjans que manifesten sense pudor les seves fílies i fòbies”, admet. “No acostumem a demanar les entrevistes abans de publicar-se. Més que la transcripció, allò que de vegades distorsiona el missatge és el titular”, afegeix Sol. “Com a periodista, –afegeix Dani Bardavio, cap de Premsa de Ciutadans– no sóc partidari de demanar els textos. Acostumo a confiar en els professionals de la informació”.

Segons el subdirector de l’ Ara, David Miró, “potser ara que hi ha més consciència i els polítics o caps de premsa s’ho pensen una miqueta més abans de demanar-ho, sobretot en el cas de polítics més joves o que comencen”. Miró admet que estan oberts a mostrar els textos, “però només si és per esmenar possibles ‘errors tècnics’” (entrevistes amb moltes xifres per exemple) i mai per fer rectificacions sobre el que s’ha dit. “El que no acceptem és que ens diguin quin serà el titular”, puntualitza. “Crec que és una pràctica a desterrar, tot i així, també hi ha hagut casos de manipulació de declaracions que fa que els polítics desconfiïn dels periodistes”, planteja Miró. “El que no es pot fer mai -afegeix-és incloure una paraula o una frase que no s’ha dit. En el cas Juliana-González, es dóna la circumstància que la paraula que apareix al titular, nació, mai va sortir de la boca ni de l’entrevistat ni de l’entrevistador, per tant no s’hauria d’haver inclòs”.

“Jo hi estic en contra, d’entrada”, admet Neus Tomàs, cap de Política d’ El Periódico de Catalunya. “Els nous polítics no ho demanen i nosaltres no ho oferim mai”, assegura. A l’altre extrem es troba Paco Niebla, cap de Societat de l’agència EFE. “Jo en sóc molt partidari. El dret intel·lectual de l’entrevista el té també l’entrevistat, tot i que, després de la revisió, l’enfoc i el titular els ha de triar el periodista”, diu. “Sobretot en temes científics, la revisió serveix per precisar i puntualitzar més i millor”, exposa. I des de l’àmbit mèdic, serveixi també el testimoni del cap de Malalties Infeccioses de l’Hospital del Mar de Barcelona, Juan Pablo Horcajada: “La revisió ens ajuda a les dues parts, metges i periodistes, a assegurar una comunicació millor i més clara”.

Mestre del directe

Josep Cuní està avesat al directe, encara que també es troba, alguns cops, en la disjuntiva d’haver de dir sí o no a la petició de conèixer per endavant les preguntes o temes a tractar. “Després els he pogut demostrar que sense saber els temes a tocar es podia fer igual”, diu Cuní. “En els directes, el periodista acostuma a dir el motiu de l’entrevista quan la sol·licita i, un cop en el directe, les preguntes o es responen o se surt per la tangent. El que no és acceptable és l’entrevistador que vol polemitzar amb l’entrevistat”, diu el cap de premsa de Felipe González. “En els directes, que ens hi hem prestat sempre i també en tots els nous formats, no negocies les preguntes, però sabent els temes que sortiran, pots treballar millor les intervencions. És interessant, per exemple, saber qui més hi haurà. Com més plurals són els cara a cara i les tertúlies, i més autocrítics amb això els mitjans, més positiu per a tots, ens fa més forts”, conclou Sergi Sabrià, portaveu d’ERC.