• "No queda clar com serà el periodisme del futur"

    5 gener, 2016
    Milagros Pérez Oliva és la primera guardonada amb el Premi Margarita Rivière al rigor periodístic amb visió de gènere impulsat per l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya amb el suport del Col·legi de Periodistes i l'Ajuntament de Barcelona.
    JORDI ROVIRA


    Tu has guanyat altres guardons, però el Premi Margarita Rivière porta el nom d’una persona a qui coneixies i que ha mort recentment. Com et sents?

    Una mica aclaparada. La Margarita col·laborava amb El País i dos dies abans de morir vaig trucar-li perquè m’envies l’article. Al mateix temps, el seu marit m’estava trucant per dir-me que no ho podria fer. Realment va ser una pena. Era una dona molt coratjosa i fins a l’últim moment va estar amb la pulsió de l’actualitat. Aquest premi és una responsabilitat molt gran, perquè era de les pioneres del periodisme, de les que ha obert camí en la professió. I també va ser pionera a l’hora d’assumir responsabilitats i pel periodisme compromès, ja que era molt inquieta i no es conformava amb la primera explicació. Sempre buscava les causes de les coses. Des d’aquest punt de vista, hem perdut un referent intel·lectual important.

    El jurat destacava la teva “excel·lència periodística”. Ara bé, es pot aconseguir aquesta excel·lència amb les condicions laborals actuals? En una enquesta del Report.cat, un 54% dels periodistes se sentien explotats...

    El clima a les redaccions ha canviat molt. Venim d’una exuberància econòmica, sobretot als vuitanta i noranta i, de sobte, les redaccions s’han encongit, han aplicat algun ERE, etc. I això fa que els periodistes visquin enmig d’una inseguretat laboral i tot el que s’interpreti com que poses en risc la carrera professional, pot ser un fre. Molts cops inconscientment la tendència és a no buscar-se problemes i no exercir un periodisme que molesti els poders.

    De totes maneres, la necessitat de publicitat o els lligams amb els bancs fan que el periodisme d’investigació molesti més que mai a la pròpia empresa.

    S’han produït diverses coses. Els periodistes han de perseguir uns fets que, perquè estan amagats, no són fàcils de trobar. I malgrat les moltes eines d’investigació, amagar és més fàcil fins i tot que abans. Casos com el Gürtel, el Palau o els Pujol són de fa anys i, en canvi, el periodisme d’investigació no ha aconseguit arribar al cor d’aquestes trames. Tan sols ha estat possible quan una investigació judicial hi ha entrat. Per tant, és més difícil que abans, atès que el poder està més blindat i té més eines de camuflatge.

    I les redaccions, menys recursos.

    Les redaccions dels mitjans amb equips d’investigació els van desmantellar, i ara només en tenen els grans diaris. I, a més, fa la impressió que algunes grans exclusives dels últims anys fossin fruit del periodisme d’investigació quan eren filtracions interessades. I el que també ha erosionat la credibilitat dels mitjans és que no sempre som transparents sobre el periodisme que fem.

    Tu has estat Defensora de lector, una feina ingrata...

    Hi ha molts pocs mitjans que tinguin aquesta figura de control de qualitat intern. Per tant, qui ho exerceix ho ha de fer de veritat. Una altra cosa és que les coses es poden i s’han de dir bé. I quan els lectors veuen que et prens el càrrec seriosament, estimules que t’escriguin més. És una figura, però, que tota la redacció sap que és ingrata. A ningú li agrada sortir al Defensor del lector. Poques professions tenen un control de qualitat no exclusivament intern. A la policia hi ha mecanismes d’investigació interna, encara que no ho publiquen.

    Parles de redaccions, tot i així, la majoria d’estudiants de Periodisme treballaran a gabinets, com a consultors, etc. Tu treballes a El País des de 1982. Ets sents part d’una generació d’“últims mohicans”?

    No els últims mohicans, però sí l’última generació de periodistes que exercim en aquest ecosistema. La meva generació ha arribat a la maduresa professional enmig de tres crisis superposades: l’econòmica, la sorgida arran del paradigma d’Internet i la crisi de credibilitat.

    A l’enquesta del Report.cat, els periodistes suspenien amb un 4,52 la credibilitat dels mitjans...

    És clar! Perquè som conscients del que passa. Per exemple, molts mitjans ja no tenen corresponsals a l’estranger. Es pot fer la mateixa informació sobre els refugiats sense tenir gent sobre el terreny i a base de fer “retalla i enganxa”? Amb tot, els canvis són més profunds que això. En els millors del casos, els diaris que no han mort pateixen una metamorfosi que canvia radicalment les condicions en les quals es fa el periodisme. El periodisme és més necessari que mai, seguirà sent necessari, encara que no queda gens clar com serà en el futur. Les redaccions pensades per fer un producte cada vint-i-quatre hores ara treballen en el continu comunicacional. I ja no tenen lectors per tenir audiència. I això és un canvi important.

    En una professió tant canviant hi ha coses, però, que semblen que són immutables. Quan veurem una dona dirigint un gran diari a Catalunya o Espanya?

    Em va alegrar molt que el New York Times nomenés directora Jill Abramson, tot i que va durar molt poc. I el següent ja ha estat un home. Fa molts anys que de les facultats surten més dones que homes, i molt ben preparades. En canvi, les dones no estan millor que quan la Margarita Rivière va començar a acceptar càrrecs de responsabilitat. Els últims anys, la situació de les periodistes en les cúpules dels diaris fins i tot ha retrocedit.

    I com expliquem això?

    Té a veure, primer de tot, amb el fet que els mitjans sempre han estat mitjans de poder. Ara més que mai, hi ha unes sinergies entre el poder masculí dels partits i les entitats financeres i el poder masculí dels mitjans, que no es vol retirar. D’altra banda, hi ha les condicions laborals. Els directius dels mitjans, com a les grans empreses, han d’entregar-se en cos i ànima, unes condicions competitives que s’estan estenent més enllà de les àrees de màxima decisió, perquè degut al procés de desregulació i desorganització de les empreses periodístiques, les condicions de treball són cada cop més d’autoexigència. Els freelance viuen en una gran situació d’estrès i s’autoexploten, sobretot quan estan més actius, entre els 30 i 50 anys. I aquests són els anys en què les dones han de decidir si volen tenir fills. Així que, tant si són directives com freelance, entra en contradicció amb les aspiracions a tenir una família, fills, amics...

    ...vida.

    Vida! I, per tant, moltes dones que podrien ser directives han de decidir si volen estar sotmeses a la feina de manera tant competitiva perquè després, quan et facin un ERE o et treguin la confiança, ja no puguis tenir els fills que volies tenir? Per sort, cada cop hi ha més gent, més homes, que veuen que aquest sistema porta a l’estrès, a les crisis d’angoixa, a la infelicitat.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari