La síndrome de la Transició

Manel Manchón
Director d’Economía Digital

Juguem fort. Victor Klemperer ho va explicar amb detall al seu llibre LTI. La lengua del Tercer Reich. És agosarat dir-ho, però el que relata és que la llengua és bàsica per crear un determinat relat, els noms, el joc abstracte de les idees, els conceptes, ben triats i dits en un moment donat. Són cabdals. I els periodistes hem de saber com i per què utilitzem un llenguatge que, de sobte, el poder polític posa en circulació.

Sense pensar-ho massa, tots vam començar a escriure a Catalunya sobre el dret a decidir, el procés sobiranista, el consell sobre la transició nacional i les estructures d’estat. I tots, tret d’algunes excepcions, vam dividir la societat, amb una gran irresponsabilitat, entre els sobiranistes i els unionistes, i vam prendre així el model d’Irlanda del Nord.

El que ha passat a Catalunya ha estat provocat. És a dir, des de l`àmbit periodístic i des de fa alguns anys, s’han destacat els aspectes de confrontació amb la resta d’Espanya. De fet, i tornem a Klemperer, s’haurien de superar ja aquests esquemes sobre la realitat d’Espanya i la de l’Estat. No passa res per dir Espanya, amb totes les lletres quan es parla de l’economia espanyola. Tot i així, s’arriba a dir que “l’economia de l’estat espanyol creixerà un 3%”. Són expressions que s’han imposat durant anys i que cal desterrar, si no volem seguir fent el ridícul.

Ara bé, el que es volia destacar és que determinats programes audiovisuals, com l’apm, per exemple, han ajudat a crear un estat d’ànim procliu a les tesis independentistes, que ha facilitat l’entrada de determinats missatges sense que es fes l’esforç de contrastar-los. I aquesta és feina dels periodistes, malgrat el que es pensi com a ciutadà quan deixem les redaccions i marxen cap a casa.

A Catalunya, s’abusa de l’humor per aconseguir uns guanys polítics, des de l’apm, que ridiculitza totes aquelles expressions no massa afortunades que surten de la resta d’Espanya, per fer valer la part pel tot, fins a Polònia, que és per a molts catalans una de les principals fonts d’informació política –malauradament– i que ha ajudat força els impulsors de l’anomenat procés sobiranista.

És a dir, el que ha passat en els darrers tres anys és el producte de més de dues dècades de construcció nacional catalana, amb la col·laboració del periodisme català. L’escriptor i assagista Jordi Amat ho relata a El llarg procés: “L’actual desplaçament del gruix del catalanisme cap a posicionaments sobiranistes s’explica per factors de temporalitat diversa, (…), però el més determinant, al meu entendre, han estat les dues dècades llargues del nacionalisme governant la Generalitat –un lideratge solidíssim– i els marcs mentals que, com fan per activa o per passiva tots els governs, va poder implementar un sector molt important de la ciutadania”.

Arribats aquí, molts periodistes van caure en el que jo anomeno la síndrome de la Transició. La connexió entre els polítics i els periodistes va ser clau a la Transició perquè plegats aconseguissin la democràcia. El periodista i el ciutadà que desitjava un canvi eren la mateixa persona lluitant per un objectiu. Ara, a Catalunya, des de 2010, després de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, molts periodistes van pensar que calia fer una cosa semblant, si bé ara per aconseguir un estat propi. Alguns professionals ho han expressat a l’entendre que, vitalment, els tocava defensar el procés sobiranista, perquè, com a catalans, no podien tancar els ulls.

I aquest és l’error. Passar d’una dictadura a una democràcia sí que reclamava una complicitat, en gran part perquè era necessari per poder exercir la professió. Periodistes i polítics compartien objectius, i d’allà van néixer grans amistats. Però la situació a la Catalunya de 2010, i fins al 2015, és molt diferent. L’empenta d’uns quants, des dels mitjans públics, encara que també des dels privats va provocar la reacció d’altres periodistes que es van aturar per saber, primer, a què treia cap tot aquell procés tan precipitat.

La idea és que s’ha produït un periodisme de trinxeres, perquè cada mitjà, amb els seus interessos concrets, hi ha volgut destacar el que volia. Però, honestament, l’aposta clara va anar en una determinada direcció: els independentistes forçant la màquina, perquè era l’oportunitat de les seves vides, com es va concretar en l’eslògan de la candidatura de Junts pel Sí.

Un exemple per concloure: era periodisme de trinxera explicar que la resolució del Tribunal de la Haia sobre Kosovo no deia en cap moment que la voluntat democràtica havia d’estar per sobre de la legalitat constitucional, com afirmaven els independentistes, i aplaudien determinats mitjans i periodistes individualment? La nostra feina, i ho haurem de recordar sempre, és contrastar aquestes informacions. Fer periodisme, sempre que ens ho deixin fer!