El cas Vinader

XAVIER MONTANYÀ
L’escalada ultra de violència i amenaces contra Interviú i els venedors de premsa va ser tan intensa que Antonio Asensio, president d’Ediciones Zeta, sense arribar a afirmar que la revista podria desaparèixer, va declarar que «la situació pot arribar a revestir característiques molt greus si no es posa fi a la campanya, la força de la qual prové dels grups ultradretans, juntament amb el silenci del Govern». A primers de febrer del 1980, Dario Giménez de Cisneros presentava la dimissió com a director de la revista, «per temor i per amor», segons va dir. El va substituir Eduardo Álvarez Puga, que havia coincidit amb Vinader a l’Escola de Periodisme, i ja havia estat director seu a la revista Mundo.

Com havia anat complicant-se el seu processament fins a arribar a una petició fiscal contra ell de dues penes de dotze anys i una de tres anys, i una indemnització de vuit milions de pessetes als hereus de les dues víctimes d’ETA? El fiscal relaciona el mort amb Interviú i afirma que hi ha indicis racionals de criminalitat de Ros i Vinader com a presumptes còmplices. Les vídues dels dos ultradretans presenten una querella criminal contra Vinader, Ros Frutos i Ediciones Zeta per calúmnies. Demanen que els empresonin i cinquanta milions de compensació.

El procés va seguir el seu curs, amb l’absència de Xavier Vinader, que era a l’exili. L’expolicia Francisco Ros Frutos declara voluntàriament davant el jutge el 15 d’abril. Manifesta que està sent objecte d’amenaces de mort, pintades a la porta del seu domicili i trucades telefòniques que amenacen que «si no el maten fora de la presó, el mataran a dins».

Amenaces constants
L’escalada d’amenaces i violència ultra va culminar el 4 de juny de 1980, amb l’intent fallit de segrest o d’assassinat de Xavier Vinader, al seu domicili barceloní, al carrer de la Costa, del barri del Putxet. Per sort, no l’hi van trobar, ell era a l’exili. La premsa va publicar que l’assalt al pis s’havia produït poc abans de les cinc de la tarda i que, atesa la delicadesa de les investigacions que el periodista duia a terme, la seva adreça no figurava a la guia telefònica, cosa que feia sospitar que els assaltants podien disposar d’«importants complicitats».

El 6 de juny de 1980, l’advocat Luis Alonso Vallés interposa una denúncia judicial per amenaces. El mateix dia, Eduardo Álvarez Puga, director d’Interviú, també interposa una denúncia per amenaces. «Jo sempre havia patit amenaces, però en aquell moment semblaven més greus», recorda. «Antonio Asensio i jo vam anar a parlar amb el ministre de l’Interior, que era Juan José Rosón. Jo havia demanat a Vinader una relació de la gent que podia ser susceptible d’amenaçar-me, i me la va fer. Quan el ministre em va preguntar si tenia sospites, li vaig donar la llista, i ell la va confiar al seu segon, que, al cap d’una estona, va tornar dient que aquella relació estava molt ben feta. Hi havia gent important. Entre ells un tinent coronel de la Guàrdia Civil, un comissari de policia, etc. Aquí es van acabar les amenaces. Vinader tenia un nivell d’informació fora del comú». El director d’Interviú, Álvarez Puga, va fer moltes gestions i va moure molts fils.

Cap de turc
Després d’un pacte amb el ministre de Justícia, Francisco Fernández Ordóñez, Vinader retorna clandestinament, posa fi a onze mesos d’exili i es presenta, voluntàriament, a Madrid, a l’Audiència Nacional, el 17 de desembre de 1980. Hi ha un grup important de companys de la professió que l’esperen a l’entrada per fer-li costat. El titular del jutjat central d’instrucció núm. 1 de Madrid, el jutge Ricardo Varón Cobos, li pren declaració. En resum, declara que ell s’ha limitat a entrevistar l’expolicia Ros Frutos, que li havia facilitat la informació que, un cop comprovada, es va procedir a publicar. Afirma que ignora les raons per les quals han matat els propietaris dels dos bars de Barakaldo i recalca que mai va tenir la intenció que tals articles poguessin servir d’informació per a organitzacions armades.

«Quan m’acusaven de col·laboració amb banda armada», recordava Vinader, «vaig arribar a dir: “Jo he tingut a les mans informació molt sensible, provinent de membres de les mateixes forces de seguretat: plànols d’instal·lacions al País Basc, dossiers confidencials i secrets. S’imagina què hauria passat si jo ho hagués fet circular? Si m’haurien de donar les gràcies per haver callat la meitat del que sé!”. En definitiva, els policies que sabien del tema deien que jo era perillós no només pel que escrivia, sinó també pel que sabia i no havia escrit mai». Abans de decretar l’ingrés de Vinader a presó, el jutge li comenta: «Miri, no s’ho prengui malament. No és res personal. El que passa és que vostè s’ha convertit en l’exponent d’una determinada manera de fer periodisme que està arribant massa lluny. I hem de donar un escarment». Necessitaven un cap de turc. Tot seguit, el jutge signa l’ordre de presó provisional incondicional comunicada.

Amics a la presó
Com a reporter, Vinader ja coneixia Carabanchel per dins, però és molt diferent quan s’hi entra emmanillat. Feia molt fred als passadissos de la presó. El portaven a la zona dels presos considerats perillosos. Ho sabia del cert. Ja hi havia estat una vegada, per feina, en una visita d’un ministre acompanyat de la premsa. Aviat sabria que el seu company era un neofeixista, que havia assassinat un militant comunista en una manifestació. Un perill potencial per a ell. L’endemà al matí, però, després de l’entrada clandestina a la presó dels diaris que anunciaven l’empresonament de Vinader, una delegació de cinc presos el van anar a veure, van expulsar l’ultra de la cel·la i li van assignar dos guardaespatlles que el protegirien nit i dia. L’endemà va ingressar a l’hospital penitenciari. Va sortir en llibertat condicional quatre dies més tard, després d’haver abonat una fiança d’un milió de pessetes. La quantitat la va cedir Luis María Anson, president de la Federació de les Associacions de Premsa d’Espanya. Eren els diners que havia rebut pel Premi Nacional de Periodisme.

A la porta de Carabanchel, l’esperaven els seus col·legues de la premsa. Pels finestrons, entre els barrots, alguns reclusos li cridaven frases de comiat. L’estada de Vinader darrere els murs havia estat molt breu. Això no obstant, gràcies a la seva bona fama i simpatia, li va resultar molt fructífera en informació i noves amistats. Quan arriba a l’aeroport del Prat, sense protecció personal, malgrat haver-la sol·licitat diverses vegades, declara: «No vull acabar sent un justicier emmascarat. Aquest tipus de periodisme exigeix un risc personal força gran. Hi has de donar un to personal i una dedicació que, si després no transcendeixen en una investigació i actuació oficials, serveixen de ben poc. He publicat trenta reportatges sobre l’extrema dreta i, que jo sàpiga, la policia no n’ha investigat cap. Jo, en canvi, tinc dotze processos pendents. No vull convertir-me en un kamikaze».