De Lou Grant a The Newsroom

TONI DE LA TORRE
Qualsevol que hagi trepitjat alguna vegada una redacció sap que hi ha un món entre el periodisme real i el periodisme que reflecteixen les sèries de televisió. Malgrat això, les facultats continuen omplint-se d’estudiants parcialment seduïts per una idea de la professió que projecten aquestes ficcions.

Quan Lou Grant es va emetre a La 2 de 1980 a 1982 (després tornaria a ser emesa per Antena 3) va donar una visió apassionada i compromesa del periodisme, preocupada per la vessant humana de les històries i per resoldre de manera justa els problemes ètics que sorgien de les notícies que proposava la ficció, i van ser molts els joves espectadors que van somiar formar part d’una redacció tan activa i lluitadora com la de Los Angeles Tribune. Molts, probablement, encara exerceixen la professió avui. Quan The Newsroom es va emetre a Canal+ del 2012 al 2014 va donar una visió idealista de la professió, en què el director i presentador Will McAvoy era capaç de fer front a les pressions del grup empresarial que feia possible el seu programa i als lobbies de la dreta nord-americana, i més d’un espectador deuria tenir el mateix pensament que la generació de trenta anys abans.

Totes dues sèries pertanyen al gènere del workplace program, format clàssic de la narració seriada en què es desenvolupa un univers fictici al voltant d’una professió. Habitualment, una professió respectable, que genera admiració per part de l’audiència i el funcionament intern de la qual és desconegut per al gran públic. L’espectador hi conviu en dosis setmanals, és partícip de les seves angoixes professionals i personals, els coneix tan bé com si fossin realment companys de redacció. Tot plegat, crea la il·lusió de formar part d’aquest univers. Aquesta idea, la de ser-hi inclòs, és el que fa que siguin contextos dels quals l’espectador vulgui formar part.

Arcàdia televisiva
En aquesta construcció del que podríem anomenar una arcàdia televisiva, es trien professions que converteixen l’espectador en un heroi des de la tranquil·litat del sofà. No és gens estrany que els protagonistes tradicionals dels workplace programs siguin metges, policies i advocats. Tres professions que, com el cowboy del western, el gènere fundacional per excel·lència, són heroiques perquè vetllen per la nostra seguretat. Així, doncs, quin és el paper del periodista com a heroi en aquest context? El de la defensa de la veritat, tasca honorable a la qual dediquen grans esforços mentre, en paral·lel, ens mostren la seva vida privada per demostrar que, malgrat ser herois d’una voluntat implacable, també són humans.

Tant Lou Grant com The Newsroom coincideixen a tenir com a centre una figura masculina que esdevé la guia ètica i ideològica de l’espectador i el pare simbòlic de la redacció en aquesta gran família que construeix qualsevol arcàdia, en què les dinàmiques relacionals són idèntiques a les de la sèrie familiar. En Lou Grant donava consell sovint als periodistes més joves, esdevenint el mentor en els primers passos dels inexperts en la professió. El seu caràcter afable té poc a veure amb l’incisiu Will McAvoy, que malgrat menysprear les noves generacions, acaba ajudant-los igualment a ser bons periodistes.

La visió del periodista que ofereix The Newsroom és profundament idealista i, per tant, el personatge creu que un món millor és possible, i fins i tot l’estudiant inútil pot esdevenir una bona periodista. Sempre a través de la seva acció, evidentment. A més, l’espectador, en aquest joc d’identificació que proposa la sèrie, voldria ser en Will McAvoy, però sap que en el fons és més a prop de ser l’estudiant. D’aquesta manera, el personatge decideix esdevenir el mentor de l’audiència i guiar-la cap al bon camí. Al mateix temps, confiar en l’estudiant aparta el personatge del cinisme en què havia caigut quan comença la sèrie i que, en aquesta lògica, és l’equivalent del mal periodista. Així, la relació desequilibrada entre personatge i espectador crea per a aquest darrer una situació de vulnerabilitat barrejada amb admiració. Will McAvoy esdevé una figura aspiracional, de manera que The Newsroom i altres sèries similars (recordem l’espanyola Periodistas, en què Luis Sanz va ser el nostre Will McAvoy particular a final dels noranta) esdevenen ficcions que desperten vocacions periodístiques.

Personatges íntegres
Aquest tipus de retòrica és un segell d’autor de les sèries d’Aaron Sorkin, conegut sobretot per El ala oeste de la Casa Blanca, que ja havia creat dues sèries periodístiques abans de The Newsroom que van acabar cancel·lades: Studio 60 on the Sunset Strip i Sports Night. En totes dues, el periodista és representat a través d’un ideal, col·locant a l’altre extrem el periodisme cínic o perniciós que és representat per la teleporqueria i els programes de tafaneries, dos blancs habituals dels seus personatges. La mateixa polaritat s’estableix a la sèrie britànica The Hour, molt ben documentada a nivell històric, com també ho són les sèries d’Aaron Sorkin, que va passar moltes hores a les redaccions de diversos programes per fer aquestes ficcions.

Malgrat tot, els resultats no es podrien definir com a realistes. Són ficcions mitificadores, com ho són la majoria de sèries que pertanyen al gènere. El que és intrigant és que les sèries contemporànies han viscut en els últims anys un capgirament moral i, avui dia, és més habitual la figura de l’antiheroi que la de l’heroi. Els metges tenen The Knick, els policies tenen The Shield i els advocats tenen The Good Wife. On és l’equivalent en periodisme? No el trobem. Si bé hi ha algun cas excepcional, es tracta sempre de personatges de sèries d’altres gèneres, com ara l’ambiciosa Zoe Barnes de House of Cards (o el seu equivalent britànic, Mattie Storin). Encara més interessants són els periodistes de The Wire, que David Simon va basar en alguns dels seus excompanys al diari Baltimore Sun. Un d’ells, Scott Templeton, arriba a falsejar notícies.

Amb tot, la manca d’ètica i ambició sense límit són una minoria en el món de la ficció televisiva, si ho comparem amb el nombre de personatges periodistes retratats com a professionals íntegres, que a les sèries d’acció ajuden el protagonista a atrapar el malvat de torn. El retrat equilibrat de la professió costa de trobar a la pantalla del televisor, així com molts dels problemes reals que preocupen el gremi. Una de les poques ficcions que se n’ha ocupat és la sèrie danesa Borgen, en què al personatge de la Katrine Fonsmark li costa mantenir la integritat en un diari que té una agenda política marcada, no pot dedicar temps a fer el periodisme d’investigació que veiem en altres ficcions, té pressions per fer titulars simplistes que apel·len al mínim comú denominador, la veiem fent hores extres a la redacció, quan tothom ja ha marxat, i després a casa, i finalment acaba treballant en un gabinet de comunicació. Tot això passa en una sèrie minoritària que veuen només uns pocs. La realitat diària de la majoria de periodistes no és material apte per fer una bona sèrie de televisió, senzillament perquè cap espectador aspiraria a ocupar-ne el lloc.