Teoria del periodista "samurai"

David Miró
Subdirector de l’ARA

Fem periodisme des de trinxeres ideològiques? La pregunta és pertinent, i fins i tot apassionant, però jo abans de respondre aniria a l’arrel de la qüestió: què és el periodisme? I com ha de ser un periodista ideal? Als meus alumnes de la Pompeu els dic sovint que al món hi ha civils, militars i... periodistes. És una manera gràfica de subratllar que el periodista no és un ciutadà més, sinó que és algú que realitza una funció, explicar la realitat, que necessàriament comporta un seguit de renúncies i sacrificis, el més important dels quals és el d’apartar-se voluntàriament d’aquesta realitat que aspira a explicar amb el màxim rigor i credibilitat.

En efecte, els dic, el periodista és com un monjo, pertany a una confraria que té com a principal objectiu la recerca de la veritat, i per això ha de fer una mena de vot de no intervenció, perquè les dues coses alhora no es poden fer. El periodista necessita, per poder fer bé la seua feina, una certa distància, una mica de perspectiva, i això és incompatible amb una participació directa en aquesta realitat que volem explicar. No es pot anar a la processó i repicar campanes. La qüestió és: fins on ha d’arribar aquesta distància? Tots tenim clares algunes coses. Per exemple, un periodista que fa informació política no pot ser militant d’un partit. O no pot anar a cobrir els actes de la Diada amb una samarreta d’ANC i Òmnium. Això s’entén, oi? Ara bé, un periodista pot opinar lliurement per Twitter? Aquí la cosa es complica una mica més.

En el meu ideal, el periodista polític, el que jo en dic 'samurai', és aquell ésser indesitjable per als polítics, del qual ben bé ningú sap què pensa, però que manté intacta la seua credibilitat. Com? No expressa opinions personals a Twitter, no va a tertúlies ni a taules rodones, fins i tot no escriu articles d’opinió: només fa informació. I allò que publica va a missa. I li és ben bé igual a qui beneficia o perjudica. Una notícia és una notícia. I punt. Existeixen periodistes samurais en el nostre entorn? És possible practicar-lo en un moment d’alt voltatge emocional com el que es viu a Catalunya? N’hi ha pocs, certament, però són més necessaris que mai. Compromesos amb la veritat, per incòmoda que siga, i amb credibilitat. Sense ells, sense una informació verídica, no és possible una autèntica democràcia deliberativa. Si tot és com La Razón o La Tuerka, on hi ha l’espai de debat perquè una societat avanci? El problema és que ni la classe política, ni tan sols la societat civil, està educada ni és conscient del valor del periodisme.

“Això no ens ho esperàvem de vosaltres” o “això no ho hauríeu de publicar perquè fa mal o tal o tal causa” són frases que sovint sentim els periodistes. Pràcticament ningú entén que la nostra funció és informar, no treballar en favor de cap causa, perquè la nostra causa és la veritat. Perquè sense informació verídica no hi ha democràcia. Aquesta manca de cultura periodística, unit a la feblesa econòmica dels mitjans i la fragmentació de les audiències, ha provocat un còctel explosiu. Cada vegada més periodistes cauen en la trampa, abandonen la confraria i es passen a la trinxera ideològica. Per convicció o per pressions, és igual. Però és així. I així és com comença a morir el periodisme.