Qui hi ha al capdavant dels mitjans públics?

FRANCESC PONSA
La Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya del 2005, de la qual enguany s’han complert deu anys de l’aprovació, recull els principis bàsics de funcionament dels mitjans públics: autonomia de gestió efectiva davant la direcció política i garantia de gestió per part de professionals de la comunicació. En l’àmbit local, la llei explicita que els nomenaments dels màxims responsables s’han d’aprovar per una majoria qualificada. Però malgrat la claredat de la llei, encara es produeixen ingerències polítiques. Segons Ramon Espuny, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya al capdavant de la secció sindical de Televisió de Catalunya, “a la majoria de mitjans públics no es prima el criteri de competència professional i d’independència, que està escrit a les lleis”.

La llista de nomenaments al capdavant dels mitjans públics amb criteris polítics és llarga. Un dels darrers casos va ser el d’Eladio Jareño, responsable de Comunicació del Partit Popular de Catalunya i assessor personal de la presidenta, Alicia Sánchez Camacho, com a director de RTVE a Catalunya. Aquest nomenament va provocar nombroses crítiques, com la del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que va emetre un comunicat en què criticava que “nomenar directius per afinitats partidistes genera descrèdit i desconfiança a la ciutadania, que veu com es posa en qüestió el seu dret a una informació veraç, plural i lliure”.

D’acord amb això, tant el Col·legi com els sindicats exigeixen que els treballadors dels mitjans públics puguin treballar sense condicionants polítics, i estar regits per criteris professionals. Per garantir aquesta independència informativa, s’han de convocar concursos públics oberts i transparents -tal com passa a les democràcies europees- per escollir els directius dels mitjans públics en base a criteris de consens o de majories qualificades, que afavoreixen els perfils professionals. De fet, això és el que es perseguia, el 2005, amb l’aprovació de la Llei 22/2005, de 29 de setembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya.

Procés exemplar
L’elecció del director de Barcelona Televisió (BTV) s’ha destacat per la polidesa del procés. A final del 2014, el Consell d’Administració d’Informació i Comunicació de Barcelona (ICB) –l’empresa municipal que gestiona la cadena– va escollir el periodista Sergi Vicente com a director de BTV en substitució d’Àngel Casas, que va deixar el càrrec per jubilació. L’èxit del nomenament rau en el predomini dels criteris professionals que es recullen en el reglament d’organització i funcionament del servei públic de btv. Vicente va ser escollit per unanimitat. La preponderància dels criteris professionals i l’obligatorietat de l’acord fan d’aquest procés un exemple de bona praxi.

Un altre cas d’èxit ha estat el de Ràdio Arenys de Mar. Josep Bayo, director de l’emissora, recorda que va ser el primer cas on es va aplicar el procediment derivat de la Llei de lBayo va ser proposat al càrrec de director de la ràdio local i va ser ratificat pel Consell d’Administració de l’EPE. “Abans de presentar-me al càrrec em vaig reunir amb els representats dels partits polítics per si tenien alguna objecció. Es podria dir que vaig ser un candidat de consens”, afirma Bayo, que cada quatre anys ha de renovar en el càrrec, però que no respon al cicle polític sinó a la presentació i l’aprovació d’un projecte. El director de Ràdio Arenys de Mar destaca que el Consell d’Administració de la ràdio està “despolititzat”, ja que està format per quatre professionals i un polític de l’ajuntament. “Els polítics no tenen majoria. I això ajuda molt. Els consells d’administració són molt efectius. No hi ha debat polític”, assegura.

El cas de Badalona
Amb tot, la llei també contempla el supòsit de desavinences. En aquest cas, els conflictes que es deriven de l’aplicació del reglament poden ésser remesos al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) perquè hi exerceixi la mediació. Si els candidats obtenen un vot majoritari, però inferior a les dues terceres parts, s’ha de remetre l’expedient al cac i aquest ha de fer proposta al ple. El bloqueig de la designació dels membres del Consell d’Administració de la societat Badalona Comunicació, SA, que gestiona la ràdio i la televisió públiques en aquest municipi, ha estat l’únic cas en què ha intervingut el CAC. L’any 2012, el llavors alcalde, Xavier Garcia Albiol, es va adreçar al Consell perquè els candidats proposats no havien aconseguit el quòrum mínim exigible.

L’acord del CAC va subratllar la importància que en la designació dels membres del Consell d’Administració de Badalona Comunicació, SA es tingués en compte, preferentment, persones de mèrits professionals rellevants. Malgrat aquest darrer cas, Roger Loppacher, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), creu que deu anys després, la valoració global de la llei és positiva perquè “va suposar un esforç per actualitzar i unificar legislació audiovisual que estava fragmentada i que no responia als avenços tecnològics d’aleshores”.

L’altra cara de la moneda
Malgrat els episodis de politització dels mitjans públics, les televisions públiques tendeixen a seguir el que estableix la llei. En canvi, pel que fa a les ràdios, el més calent és a l’aigüera. Els experts consultats en aquest reportatge coincideixen a afirmar que la situació de les ràdios locals està més desendreçada. Gabriel Barragán, cap d’acció local de La Xarxa, considera que “el motiu fonamental és la varietat que hi ha tant en els models de gestió com en la pròpia configuració de les emissores. Casualment, són les petites -les de municipis amb menys de 10.000 habitants-les que majoritàriament no estan aplicant la llei”.

Barragán defensa les estructures professionals. “La ràdio és un mitjà de comunicació i, com a tal, ha de ser gestionada per un professional de la comunicació”, afirma. També, des del CAC, Roger Loppacher admet que la Llei de l’Audiovisual necessita alguna actualització i tambo el matéis CAC: “Pel que fa al nostre organisme, crec que és urgent una reforma per adaptar-nos a la nova situació, especialment pel que fa a Internet. Per tant, apostem per seguir el camí que ja han fet els reguladors britànic o italià, que regulen tant l’audiovisual com les telecomunicacions. Penso que el CAC hauria d’evolucionar cap a una Autoritat Catalana de les Comunicacions, que inclogués tant l’audiovisual com les telecomunicacions i la societat de la informació”.