Com il·lustrar la ciència

CLARA DE COMINGES

Si la ciència ja és per Si mateixa una matèria complicada, el fet de trobar imatges per il·lustrar-la ho és encara més. Ja sigui per la televisió o pel paper, les imatges no sempre són fàcils d’aconseguir. Les infografies i les il·lustracions esdevenen bàsiques quan es tracta de temes abstractes als quals la fotografia no pot arribar. El talent i la imaginació completen aquesta equació que cada dia resolen els professionals per acostar-nos de manera amena i comprensible el món de la ciència.

El Grup d’Investigació en Comunicació de la Ciència de la Universitat de Navarra està acabant un estudi sobre el canvi climàtic a la televisió espanyola. Part d’aquest treball s’ha centrat a estudiar les imatges que s’utilitzen per il·lustra-ho. “Hem vist que hi ha un gran dèficit d’imatges per parlar d’aquest tema. Entre altres, hem analitzat que des de fa cinc anys s’utilitza la mateixa imatge d’un ós polar sobre una placa de gel per parlar del canvi climàtic”, assegura Bienvenido León, un dels investigadors de l’estudi, periodista i doctor en Ciències de la Informació. Una de les solucions que proposen és que siguin les mateixes institucions científiques les que facilitin les imatges als mitjans. “Les televisions no tenen temps ni recursos per aconseguir segons quines imatges o per dedicar-se a fer un gràfic molt sofisticat que expliqui molt bé les coses”, afegeix León.

“No hi ha res que no sigui veritat i que no es pugui explicar d’una manera senzilla”. Aquesta frase del biòleg Cristian Ruiz i Altaba és la que va utilitzar el Jaume Vilalta, director de Quèquicom ‒programa de divulgació de la ciència que emet TV3 des de 2006‒ per finalitzar la conferència “La ciència de comunicar ciència”, que va impartir el passat mes de juny. Vilalta defensa que, per poder comunicar la ciència, primer, s’ha d’entendre el que es vol explicar. “Intentem explicar la ciència amb ajuda d’històries, de testimonis que puguin crear empatia amb els espectadors. El programa té molt poques coses tecnològiques. Fem dibuixos a mà perquè és més humà. Això és el que ens diferencia d’altres programes”, descriu. Una de les coses fonamentals és no perdre de vista l’espectador. “És una feina molt similar a la d’una agència publicitària en la qual l’espectador és el client a qui has d’agradar”, sosté aquest periodista que reconeix que Quèquicom és el programa més difícil que ha fet mai.

I és que els inconvenients existeixen. I no són pocs. “Els problemes més grans els tenim amb les coses invisibles com els bacteris o els àtoms, per exemple. En aquests casos, has de recórrer a metàfores i utilitzar més infografies”, destaca Vilalta. La manca d’imatges reals també es pot compensar amb imatges virtuals. “Les imatges generades per ordinador són un element imprescindible. Han vingut a suplir la carència d’imatges i han permès que temes que no eren gens atractius per televisió com la geologia, ara ho siguin”, defensa León. I va més enllà: “El talent és clau en temes difícils d’explicar. En el documental The Elegant Universe, per tractar d’explicar la mecànica quàntica, el guionista s’inventa una cafeteria, el Quantum Cafe, on tot funciona amb les lleis de la quàntica, a escales molt i molt petites. Al final, trobar la solució es una qüestió d’imaginació”.

Problemes en paper

La premsa escrita tampoc no es lliura dels problemes a l’hora d’il·lustrar els temes científics. Per motius econòmics, la informació del diari no pot comptar sempre amb l’ajuda d’agències especialitzades que li proporcionen bones imatges. “Una revista científica no es pot permetre publicar qualsevol cosa. El que ha de fer un diari és il·lustrar amb una imatge que no digui cap mentida”, afirma l’Albert Aymamí, redactor en cap de Fotografia de La Vanguardia. “Molts cops, és el mateix redactor, que és el que s’ha informat i coneix el tema, el que s’encarrega de buscar les imatges. Si en té quatre o cinc, em consulta i jo escullo la que em sembla la millor”, afegeix.

Per Aymamí, una de les temàtiques que és més fàcil d’il·lustrar és l’astronomia i una de les millors fonts per a aquest tema és precisament la NASA. “Tenen fotos i recreacions artístiques fantàstiques”, assegura. Quan la imatge és difícil de trobar o directament no existeix, “la infografia és una bona opció, però necessita temps”, avala Aymamí. Com a mínim una tarda sencera, segons l’Heber Longás, periodista, infografista i biòleg especialitzat en comunicació científica d’ El País.

Longás acostuma a dedicar un parell d’hores a comprendre el tema, llegir articles científics sobre el mateix i, si s’escau, fins i tot fer algunes trucades abans de posar-se a plantejar un gràfic. “Els temes científics són més difícils d’il·lustrar perquè, d’una banda, està el problema de fer-ho de manera visual per ‘salvar’ la pàgina del diari i, de l’altra, s’ha d’aconseguir també il·lustrar el lector, ensenyar-li alguna cosa. Si en una infografia científica no aconsegueixes que la gent entengui el que has tractat d’explicar, has fracassat”, conclou aquest periodista a qui la seva formació de biòleg l’ha ajudat molt, sobretot a l’hora d’entendre els temes científics. Malgrat això, també hi ha temes que se li resisteixen, com les matemàtiques o la química subatòmica. “Quan parlem de coses més petites que un protó i un electró, fer un gràfic és molt complicat perquè són temes molt teòrics i molt poc il·lustrables. En aquests casos, el que s’ha de fer és treballar més i pensar encara més. Algunes vegades s’aconseguirà fer la infografia i, d’altres, no”, reconeix.

Tot i ser enginyer agrícola, José Antonio Peñas també es troba amb dificultats per il·lustrar els reportatges de temes més abstractes per als mitjans on treballa, la revista Muy Interesante i la agència SINC (Servei d’Informació de Noticies Científiques). Infografista i dibuixant, Peñas també s’atreveix amb l’animació en 3D. “Per a la publicació de la revista en iPad, alguns cops fem il·lustracions animades. Vàrem realitzar, per exemple, el viatge de la sonda Messenger a Mercuri mostrant tot el trajecte en moviment”, explica.

I és que, segons ell, “la Xarxa ens dóna opcions per fer coses més dinàmiques i hem d’aprofitar-ho”. Això sí, implica molt d’esforç, ja que un minut d’animació pot arribar fins a dues o tres setmanes de feina. “Molts cops em plantejo fer directament les il·lustracions en 3d. És una manera molt pràctica de poder amortitzar la feina després”, remata.