Jorge Robotham revisa a la taula del menjador una informació del diari Las Últimas Noticias, del 12 de juliol del 1975: “Sagnant venjança interna al MIR. Els cossos de Wendelmann i Robotham van aparèixer embolicats en una bandera xilena i amb un rètol que deia ‘Traïdors’”. Presidint la taula hi ha el retrat d’un jove de 23 anys, estudiant de sociologia a la Universitat de Xile, militant del Partit Socialista, repentinat i somrient. És Jaime Robotham, que va ser detingut i va desaparèixer el 31 de desembre de l’any 1974. Des de llavors, Jorge, el seu germà, no ha deixat de buscar justícia i reparació. El seu apartament, a Santiago de Xile, està abarrotat de fotocòpies d’ordres judicials, de cartes d’organismes internacionals, de retalls de diaris i de llibres sobre la dictadura. Com les llars de tants altres familiars de víctimes dels crims d’Estat, comesos durant la dictadura civicomilitar d’Augusto Pinochet, ha dedicat gran part de la seva vida a mantenir viva la memòria del seu germà.
Jaime Robotham va ser detingut al carrer Sucre de la capital xilena, juntament amb el seu company Claudio Thauby, quan aquest va ser identificat per un militar de la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA). Els van portar a Villa Grimaldi, un dels principals centres de detenció i tortura utilitzats durant la dictadura. No es va saber res de Robotham fins que el 12 de juliol del 1975 el diari El Mercurio va publicar el titular “Argentina: executats dos miristes xilens”, acompanyat de la notícia sobre els cossos sense vida trobats a Pilar, una ciutat de la província de Buenos Aires (Argentina).
Juntament amb els cossos carbonitzats, van trobar les identificacions de Jaime Eugenio Robotham Bravo i de Luis Alberto Guendelman Wisniak, militant del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), també desaparegut. Però quan el germà gran de Robotham i la mare de Guendelman van anar a identificar els cossos, cap no era dels seus familiars i els documents d’identificació eren falsos. Segons Robotham, “aquests fets van marcar l’inici de l’Operació Colombo”, una trama informativa orquestrada amb la complicitat de mitjans de comunicació afins al règim. L’objectiu era encobrir els agents de l’Estat responsables de la desaparició de 119 joves vinculats a moviments revolucionaris del país.
L’Operació Colombo no va ser un acte aïllat, sinó que va implicar la participació d’organismes governamentals de l’Argentina i el Brasil. El 25 de juny del 1975, el diari d’un sol número Novo O Dia, de Curitiba, Brasil, va publicar una llista de cinquanta-nou militants d’esquerra xilens que suposadament havien estat assassinats en disputes internes a l’estranger. Vint dies més tard, apareixia als quioscs argentins la primera i única edició de la revista Lea, que va publicar una nova llista de seixanta “extremistes xilens, eliminats pels seus propis companys de lluita”. En total, les dues llistes sumaven 119 persones, entre les quals hi havia els noms de Robotham i Guendelman.
Però el paper de la premsa no va acabar aquí. El 24 de juliol d’aquell mateix any a Xile apareixien de manera coordinada als mitjans vinculats al grup editorial El Mercurio els titulars: “El MIR assassina seixanta dels seus homes a l’exterior” (La Tercera), “Identificats seixanta miristes executats pels seus propis camarades” (El Mercurio), “Sagnant pugna del MIR a l’exterior” (Las Últimas Noticias) i “Exterminats com a rates” (La Segunda). Estaven preparant l’escenari per justificar les desaparicions davant de la comunitat internacional, que ja estava exigint explicacions arran de les denúncies dels familiars.
Quaranta anys més tard, el Tribunal d’Ètica i Disciplina de Santiago del Col·legi de Periodistes va decidir expulsar de les seves files Agustín Edwards, propietari de l’empresa El Mercurio Sociedad Anónima Periodística, per “implementar campanyes de propaganda dissenyades per la CIA, de desinformació, de sabotatge, de terror i de desestabilització, a canvi de diners” amb l’objectiu de contribuir a derrocar el govern de Salvador Allende.
Mónica González és la periodista d’investigació xilena que va trobar a l’Argentina els arxius de la DINA que van ajudar a treure a la llum el cas. Segons González, “l’Operació Colombo és una de les grans operacions de terrorisme d’Estat i manipulació de la veritat a Xile. Es tracta d’una acció a gran escala en què es van difondre reportatges preparats pel departament dirigit pel civil Álvaro Puga a la dina”. González critica durament la participació dels diaris xilens en aquesta operació psicològica de terror: “És vergonyós que acceptessin formar part d’una estratègia per disfressar les brutals tortures i assassinats de les forces de seguretat de l’Estat a Xile com a disputes internes a l’estranger”.
Segons dades de la Subsecretaria de Drets Humans xilena, durant el període de la dictadura (1973-1990) hi va haver 1.469 persones víctimes de desaparició forçada, de les quals 1.092 van ser detingudes i fetes desaparèixer, i 377 van ser executades sense lliurament de cossos. El règim civicomilitar va anar acompanyat de l’anomenada Operació Silenci, iniciada amb el bombardeig de les emissions afins al govern de Salvador Allende i la censura i detenció de treballadors de publicacions com El Siglo, Las Noticias de Última Hora, Puro Chile, Clarín, Punto Final i El Rebelde.
Els professionals de la comunicació i les publicacions crítiques amb el règim van haver de treballar en la clandestinitat, mentre que els mitjans oficials es van dedicar a encobrir els crims perpetrats. “O eren finançats pel règim o tenien por de les possibles represàlies. Però, independentment d’això, per a mi hi ha una línia ètica: o estàs amb la dictadura o ets periodista, però si estàs amb la dictadura no ets periodista”, recalca González, que també és membre del Consell Rector i mestra del Consultori Ètic de la Fundació Gabriel García Márquez.
“Vam tenir casos meravellosos de companys que treballaven als mitjans permesos, que no feien periodisme, però que ens proporcionaven informació als que no érem admesos enlloc. Gent que es va arriscar i va lliurar informació valuosíssima, però que no podia perdre la seva feina perquè mantenia la seva família”, explica González, per a qui és essencial establir regles ètiques per al periodisme molt més sòlides amb aquells companys que encobreixen i transgredeixen tota norma d’humanitat. “En són còmplices. Avalen els assassinats infames”, critica.
Pablo Llonto és l’advocat especialitzat en drets humans que representa els familiars de les víctimes del terrorisme d’Estat i els supervivents dels centres clandestins. Actualment, porta 360 casos de familiars i de supervivents, principalment de la dictadura argentina, però també de la xilena, com és el cas de Jaime Robotham. “Per a la justícia argentina és un cas en tràmit, ja que es continua investigant de qui són els dos cossos. No és fàcil. Fa vuit anys que hi treballem i ni els testimonis, ni la documentació, ni cap de les mesures preses han permès determinar-ne la identitat ni els autors d’aquests crims”, assegura.
Llonto, que va ser col·laborador dels equips jurídics del Centro de Estudios Legales y Sociales (cels) en els judicis per desaparicions de persones durant la dictadura argentina i que va estar present en el Judici de les Juntes, calcula que ha escoltat prop de 10.000 testimonis de víctimes i de supervivents. “A l’Argentina ni tan sols el moviment de drets humans coneix concretament l’Operació Colombo. Per a nosaltres és una eina valuosa per treballar amb estudiants de comunicació sobre el rol de la premsa i de la mentida en dictadura. Perquè la premsa també és corresponsable d’una part del delicte a través de l’encobriment”.
L’únic mitjà que ha demanat disculpes per l’Operació Colombo va ser la televisió nacional, que ho va fer l’11 de setembre del 2023, cinquanta anys després del cop d’estat. La rectificació va arribar després que familiars de persones desaparegudes lluitessin per iniciar un procés judicial per demanar que mitjans com El Mercurio o La Segunda se’n retractessin públicament. Una de les promotores és Viviana Uribe, defensora dels drets humans, supervivent del règim, víctima de tortures i familiar d’una persona desapareguda, la seva germana Bárbara, inclosa en la llista 119. “És un acte de dignitat, sense cap altre propòsit que reparar. Reparar per sanar i també proporcionar una mica de tranquil·litat als familiars dels 119 implicats en aquesta operació”, defensa Uribe. “No ho faig per la Bárbara i el seu marit, sinó per tots els que van ser denigrats, humiliats i trepitjats a través d’aquelles portades”, afegeix.
El cas el porta l’advocat Francisco Félix Bustos, que està al capdavant de l’estudi jurídic Caucoto. “En un primer moment, vam demanar la rectificació i el director del diari La Segunda ens va respondre favorablement. No obstant això, el que van fer va ser una publicació a les pàgines centrals on no assumien la seva responsabilitat. Així que vam presentar un recurs basat en la Convenció Americana sobre Drets Humans referent al dret a la rectificació per notícies ofensives”, explica aquest advocat, que recalca que és de justícia insistir en la rectificació i que aquesta es faci de la mateixa manera en què va aparèixer en el seu moment, és a dir, a la portada. Actualment, el procés ha escalat fins a la Cort Interamericana dels Drets Humans.
“A Xile devem la pau al fet que la gent no va buscar venjança, malgrat que se’ls tancaven totes les portes”, destaca González, que defensa el paper dels familiars de víctimes i supervivents en la reconstrucció de la memòria. “La història es fa des de dins i cada trosset de veritat aconseguit en la dictadura va ser a costa d’un esforç monumental i un risc brutal, també dels advocats i dels familiars. Van ser aquests els que van reconstruir les històries de cadascú i van anar trobant les proves. És la història col·lectiva la que evita reproduir la violència”, conclou.
Aquest article es va publicar al número 196 de la revista Capçalera l'abril de 2024.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari