El consultorio de Elena Francis; Carrusel deportivo; Matilde, Perico y Periquín; Ama Rosa; El gran musical; Hora 25; Protagonistas; Encarna de noche; Lo toma o lo deja; Supergarcía en la hora cero; Gomaespuma; Pasta gansa; El Terrat... La història de la ràdio a l’Estat espanyol està plena de programes icònics que han format part de la memòria personal i col·lectiva de moltes generacions. Només amb la veu, la música, els efectes sonors i els silencis, han estat capaços de fer-nos riure i plorar, d’indignar-nos i entusiasmar-nos, de fer-nos sentir que les persones a qui escoltem són una part de la nostra família sense haver-les vist mai i d’evocar-nos sensacions i imatges que, paradoxalment, els mitjans audiovisuals no són capaços d’aconseguir amb la mateixa intensitat.
La periodista Sílvia Cóppulo, llicenciada en Psicologia i doctora en Comunicació, destaca que aquesta capacitat evocadora del mitjà radiofònic té el seu origen en la manera com els éssers humans processem el so. “L’oïda és el primer sentit que se’ns forma, al fetus, i sovint és l’últim que es perd abans que ens morim”, recorda. Allò que sentim des de dins de l’úter ens permet fer-nos una idea de com és el món, abans que siguem capaços de veure’n imatges, i aquesta capacitat, afirma Cóppulo, no ens abandona mai.
Les persones ens convertim en expertes a interpretar els sons des de poc després de néixer. Àngel Rodríguez, professor ja jubilat de la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, creu que “una criatura, abans d’entendre el que diuen les paraules, ja sap quan els seus pares estan enfadats o l’estan enganyant”. Per la seva banda, Cóppulo afirma que és gairebé impossible evitar que la veu ens delati. Fins i tot els mateixos professionals de la ràdio no poden enganyar. “L’oient notarà quan estàs content de fer la feina i quan no”, assegura aquesta periodista.
Pocs estímuls tenen tant de poder per despertar la nostra imaginació com el so, encara que, molt sovint, allò que ens imaginem quan escoltem alguna cosa no tingui a veure amb la realitat. Quantes vegades no ens hem sorprès de l’aparença física d’un locutor de ràdio, a qui fa temps que escoltem, quan el veiem per primer cop? Rodríguez ha estudiat aquest fenomen i ha trobat que la construcció d’imatges mentals a partir de la veu respon a patrons universals, tot i que no tinguin relació amb la realitat. És a dir, tots ens fem si fa no fa la mateixa imatge mental d’una persona a partir de la seva veu. És, apunta Rodríguez, una qüestió estadística: “Quan escoltes una persona que articula bé, que parla bé, que fa servir bé la veu i que té un vocabulari ric, et sembla que estàs escoltant algú que és culte, però pot ser un ximple que s’ha entrenat. Tot i així, estadísticament, el més probable és que sigui una persona culta i intel·ligent”.
La proximitat és una de les característiques que més s’associen a la ràdio. Rodríguez explica que la distància a què es col·loca el locutor del micròfon és, perceptivament, la mateixa que separa la seva boca de la nostra orella, cosa que no passa amb la televisió. “A la pràctica, estàs a un pam o menys del locutor de ràdio, mentre que d’una pantalla de televisió estàs a més d’un metre i mig”.
Al mitjà televisiu hi ha altres elements que contribueixen a crear distància entre l’emissor i el receptor. “El maquillatge, la il·luminació, el pla, la realització... Hi intervenen altres elements i altres professionals que modifiquen la percepció de l’espectador i fan que el missatge no sigui tan pròxim com a la ràdio”, afirma Cóppulo. La periodista mataronina apunta que a la televisió la imatge té tanta força que tota la resta es converteix en secundari.
A banda de ser el mitjà de comunicació més proper físicament, també ho és emocionalment. Cóppulo explica que amb els oients de la ràdio s’estableix una relació emocional més gran que amb els teleespectadors. Per als qui et veuen a la televisió ets un personatge, però per als qui et senten per la ràdio ets algú amb qui tenen una relació gairebé íntima, explica. Cóppulo nota la diferència quan va pel carrer. “Si em trobo algú que m’escolta per la ràdio, se m’acosta i parla amb mi. Si em mira per televisió només es vol fer una selfie”, assegura.
Des que l’any 1979 The Buggles van popularitzar la cançó Video killed the radio star, el vídeo no ha acabat amb les estrelles de la ràdio, ni tampoc ho han fet Internet ni les xarxes socials. Des que va aparèixer el mitjà, fa més d’un segle, se n’ha vaticinat la mort més d’una vegada, però la ràdio sempre s’ha sabut adaptar als canvis, ressorgint cada cop de les seves cendres com l’au fènix.
Albert Malla, locutor i actor de doblatge, afirma que la clau de la supervivència del mitjà és la seva facilitat d’ús. És l’únic que et permet fer altres coses mentre en consumeixes els continguts. Pots escoltar la ràdio mentre condueixes, mentre cuines, mentre fas exercici, mentre llegeixes, mentre xateges... Cóppulo hi inclou la capacitat que té per reaccionar ràpidament quan es produeix un succés d’interès públic. “Si tens veu i un telèfon, pots informar a través de la ràdio, mentre que a la televisió, si no tens una càmera, no fas res”, diu la periodista, que afegeix que també és el mitjà més barat i més ràpid.
Tot i així, des del seu naixement fins ara la ràdio ha canviat molt, tant des del punt de vista tecnològic i de continguts com pel que fa a la funció que té a la societat. Quan els aparells de ràdio eren de làmpades, ocupaven un lloc central a les cases que es podien permetre tenir-ne un. “Estaven en un altar”, recorda Malla.
El creador del programa Cocodril Club evoca la seva infantesa. “De petit, la meva mare escoltava el consultori femení i el meu pare buscava programes censurats i els esports”, recorda. Cóppulo també associa els anys primerencs amb la ràdio. A casa seva estaven subscrits a la revista Ondas i la ràdio sonava tothora. “Quan sortia del col·legi corria per escoltar el començament de Tambor, tambor, tambor o Matilde, Perico y Periquín, les radionovel·les del moment”, explica la periodista.
Durant els anys cinquanta i seixanta i part de la dècada dels setanta, programes de ficció com aquests omplien les graelles de les principals emissores de ràdio, que tenien en nòmina un nombrós equip d’actors i actrius.
Juanita Soms és una de les actrius que va treballar a la ràdio d’aquella època. Es va incorporar a Ràdio Barcelona el 1962 i després va col·laborar a Ràdio Joventut, Radio Nacional de España i Radio Peninsular. Durant una dècada, va combinar les intervencions a la ràdio amb actuacions a la televisió i al teatre. A la ràdio, va participar en radionovel·les d’èxit com ¿Es usted buen detective? i el seu popular personatge Taxi Key. També va fer de locutora en programes populars com España para los españoles, que presentava Matilde Almendros a Radio Nacional des de Barcelona. Soms defineix aquella ràdio com “un viure imaginat” capaç de crear mons fantàstics que enganxaven milions de persones.
“Durant molt de temps, la ràdio va ser l’eix de la comunicació social i pública i ara ja no és així”, adverteix Rodríguez. Malla hi coincideix. Amb cinquanta anys de trajectòria al mitjà, aquest locutor recorda amb nostàlgia l’època en què hi havia “professionals amb bones veus i bona dicció, que, a més, ens feien feliços”. Cita Josep Maria Bachs, José María Pallardó, Rafael Turia, Constantino Romero, Àngel Casas, Salvador Escamilla i Luis Arribas Castro com a referents “d’una ràdio que ja no existeix”.
Aquest mitjà de comunicació ha evolucionat com ho ha fet la societat. “La ràdio de quan era petita era molt rica, però també era una ràdio amb veus engolades, poc democràtica i en què les dones tenien un paper molt secundari”, explica Cóppulo. D’aquí a uns anys, la memòria individual i col·lectiva dels joves d’ara no serà la mateixa que la de les generacions anteriors. En qualsevol cas, és molt probable que el record sonor dels continguts que ara consumeixen, sigui en el format que sigui, continuï ocupant un lloc privilegiat en els seus cors.
Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Capçalera número 195.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari