L’escena d’una persona aixecant-se i encenent el transistor o la ràdio del menjador per escoltar el seu locutor o programa de capçalera està sent reemplaçada per la d’una altra que, amb un parell de clics –i, si vol, sense aixecar-se del llit–, es posa a escoltar la ràdio a través del mòbil o la tauleta. Aquest comportament el constatem dia a dia amb familiars, amics i companys de feina, i queda reflectit en diversos estudis que s’han publicat els últims anys.
Sense anar més lluny, segons l’informe Encuesta Pod, més del 80% dels consumidors d’àudio n’escolten els continguts amb el mòbil o les tauletes, tot i que també a través dels portàtils i els ordinadors. I l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (amic) ja fa anys que destaca als seus estudis que els mòbils són els dispositius preferits per escoltar ràdio en directe. “És un tema de comoditat”, considera Albert Sort, sotsdirector d’El món a RAC1, que recorda que cada cop menys gent té una ràdio com a tal a casa. Opina de manera similar Ricard Jiménez, periodista d’informatius a Onda Cero Catalunya, que aporta el seu punt de vista de jove professional. “Hi ha tantes maneres d’escoltar la ràdio que la manera original queda obsoleta”, diu. “Que si busca el dial, que si col·loca l’antena…”, enumera. Ara bé, hi ha qui troba que el ritual de girar la rodeta del dial i ajustar l’antena té alguna cosa de “social”. Així opina el director de Ràdio Estel, Toni Hervás, que, tot i reconèixer que sintonitzar una emissora amb un mòbil o una tauleta és més “còmode”, recorda que escoltar la ràdio pel mateix mòbil que estàs fent servir per enviar whatsapps o obrir documents de feina no és gaire confortable.
Sigui com sigui, el consum de ràdio a través de dispositius mòbils és un fenomen a l’alça. En el cas de RAC1, els oients digitals han crescut un 15% respecte a l’any anterior, concreta Sort. Per la seva banda, Òscar Fernández, que és al capdavant del programa Catalunya migdia de Catalunya Ràdio, confirma que “cada vegada hi ha més gent que escolta la ràdio al digital”. Per tant, aquest fenomen suposa que hi hagi més oients de ràdio? Per a Cinto Niqui, professional amb una llarga trajectòria a Ràdio 4, és un fet que l’audiència ha crescut gràcies a la multiplicitat de dispositius digitals a l’abast per sintonitzar una emissora, tot i que recorda que “encara un gran gruix de l’audiència prové de la difusió hertziana tradicional”.
En una línia similar es mou Josep Maria Palau, professor de Periodisme a la UPF, director d’UPF Ràdio i excorresponsal de Catalunya Ràdio, que assenyala que encara hi ha un notable volum d’audiència que deriva del transistor. Hervás, al seu torn, argumenta que el fet de poder escoltar la ràdio en directe a través d’un telèfon intel·ligent “no fa necessàriament augmentar-ne el consum”, i recorda que hi ha franges d’edat, com els que estan a la cinquantena, que senten predilecció pel transistor. Fernández, per la seva banda, creu que és molt probable que els oients de ràdio a la carta –és a dir, aquella que pots recuperar al web d’una emissora un cop ja s’ha emès el programa, la qual cosa s’ha de fer tant sí com no a través de mòbils, tauletes o ordinadors– hagin fet un salt important en nombre, però no gosa afirmar categòricament si passa el mateix amb la ràdio en directe. Més contundent es mostra Jiménez, que considera que sí que hi ha més oients gràcies als dispositius digitals, però sempre que s’aconsegueixin captivar. “Al mòbil tenim tantes coses per informar-nos que la ràdio queda en un segon terme”, adverteix.
Sembla tenir-ho més clar Sort, que afirma que el consum digital de ràdio “s’està menjant el transistor”. “I aquests oients no tornen”, avisa. És per aquesta raó que saltem a la pregunta següent, que té a veure amb l’afectació que aquest canvi de comportament té en el dia a dia dels periodistes. Treballen diferent les emissores tradicionals per aquest canvi de suport? Per a Niqui, l’afectació sobre la feina “és mínima”.
Sí que és cert, tanmateix, que els professionals s’han posat en guàrdia arran d’aquest canvi en la manera de consumir. Aquesta és l’opinió de Gabriel Figueredo, director del programa La brúixola d’Onda Cero Catalunya i coordinador d’informatius de l’emissora. “La ràdio tradicional sí que s’ha hagut d’adaptar als nous temps”, assevera. De fet, admet que cada setmana miren les mètriques del web de la ràdio per analitzar la gent que s’hi connecta i saber què funciona i què no. Una cosa similar fan a RAC1, segons Sort. En aquella emissora controlen el consum de ràdio per Internet en directe, amb un delay de pocs segons. “Això ajuda a veure quins temes atrauen més o menys”, indica. D’aquesta manera, afegeix, obtenen una valuosa informació diària més enllà de l’Estudi General de Mitjans (EGM), que aporta les audiències només tres cops l’any.
No obstant això, tenir les mètriques al davant mentre es fa el programa –i saber, així, quanta gent l’està sentint a través de dispositius mòbils– no és una pràctica del gust de tothom. A Catalunya Ràdio, per exemple, ho feien, però ara ho eviten “de manera conscient”. “Es convertia en una dictadura de la maquineta”, reconeix Fernández. I és que, sovint, els presentadors estaven més pendents de l’audiència que no pas de fer el programa.
Malgrat tot això que comentem, tots coincideixen a opinar que, a grans trets, la feina a la ràdio continuarà sent la mateixa. “Cal modernitzar-se, sí, però sense perdre de vista que ets un mitjà tradicional”, concedeix Jiménez. I és que, en general, tant si s’escolta a través d’un transistor com d’un mòbil o d’una tauleta, la ràdio ha de continuar sent un mitjà “amè i dinàmic”, afegeix el jove periodista d’Onda Cero.
El que queda clar, segons les declaracions dels periodistes consultats, és que la gent que escolta la ràdio ho continuarà fent en el suport que calgui. “L’hàbit no canvia, encara que ho faci el dispositiu”, afirma Sort.
La qüestió és que els nous suports per escoltar la ràdio poden atraure un segment de població poc procliu a escoltar-la, com és el jovent. Ens ho explica Palau, que treballa cada dia amb joves a la universitat. “Els dispositius personals permeten una relació directa amb el canal que interessa”, reflexiona el docent. I és que en la “cultura dels destacats en la qual vivim” –assegura– els joves estan més interessats en continguts que els parlin de tu a tu, ‘com si fos un amic”.
Figueredo constata, però, que “la ràdio sí que s’escolta d’una manera diferent”. En aquest sentit, consumir la ràdio tradicional a través d’un mòbil, amb uns cascs, de manera individual, pot ser un plus a l’hora de fer créixer les audiències joves, ja que encaixa amb la seva manera de rebre la informació. En el passat, escoltar la ràdio era un exercici de comunicació en què, la majoria de vegades i, sobretot, quan no hi havia tants televisors a les cases, la família es reunia al voltant de l’aparell. Ara, l’únic lloc d’escolta pública de la ràdio són els cotxes. “I perquè hi ha algú que mana!”, fa broma Palau.
I si bé sembla que el mòbil i la tauleta s’estan menjant el transistor, hi ha qui pensa que aquest objecte té encara molt de recorregut. Hervás, de fet, opina que en el futur hi pot haver una “coexistència” dels dos suports. Tanmateix, no ens podem deixar de preguntar si el transistor, la ràdio amb el dial i l’antena, passarà a ser un objecte de col·leccionista. En general, els periodistes entrevistats opinen que sí. “El transistor de ràdio quedarà com un objecte romàntic”, conclou Sort.
Aquest article de la Capçalera es va publicar el febrer de 2024 en el monogràfic especial del centenari de la ràdio.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari