El català retrocedeix, al carrer, als patis d'escola, a la televisió i en molts més àmbits. I en alguns espais com a les xarxes socials, la seva presència és gairebé nul·la. Però a la ràdio, l'ús del català es manté ferm. El darrer Estudi General de Mitjans (EGM), el desembre de 2023, donava un milió i mig d'oients entre RAC1 i Catalunya Ràdio, les emissores més escoltades.
"És el lloc on presentem les millors xifres i, per tant, la nostra feina haurem fet, certament", assegura el periodista radiofònic Kílian Sebrià. El seu programa, Sense fronteres, a Catalunya Ràdio, ens passeja pel territori de parla catalana, allà on la ràdio és punt de trobada dels catalanoparlants. "Sense ràdio en català avui la llengua estaria molt més morta", afirma el filòleg, escriptor i traductor Pau Vidal.
"El mitjà radiofònic en l'ecosistema català, en termes quantitatius, constitueix un dels puntals de la pervivència de l'ús de la llengua, perquè contribueix a crear la teranyina de referents i models que qualsevol societat contemporània necessita per mantenir-se lingüísticament viva", argumenta l'autor de llibres com Catanyol.es (Barcanova) o En perill d'extinció (LaButxaca). En aquest sentit, Mireia Plana, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, recorda que, "en èpoques en què el català escrit estava prohibit, les primeres emissions a Ràdio 4 varen tenir un èxit brutal". La ràdio en català sempre ha tingut un nombre molt alt d'oients, "però també TV3 els tenia, i els diaris en paper en català. És clar que el català té un mercat, que la gent busca mitjans de comunicació en català, i tenim digitals molt potents com VilaWeb. Per tant, les bones xifres d'audiència de la ràdio en català no són una anomalia, ho és la davallada de l'ús del català a TV3 i a altres mitjans", puntualitza Plana.
Ara bé, per molt que el català bategui en el mitjà radiofònic, no és la ràdio qui més cuida aquesta llengua. "El baix nivell de llengua dels treballadors dels mitjans radiofònics en general, amb moltíssimes variacions, i amb algunes honroses excepcions, no era pas cap peatge obligatori. S'hauria pogut fer una ràdio amb tant o més d'èxit tractant la llengua d'una altra manera; és a dir, amb autoestima i sense complexos. No està escrit enlloc, ni crec que s'aguanti argumentalment, que el fet de fer servir un català acastellanat i alhora encarcaradís –per dir-ho ràpid i malament– contribueixi o hagi contribuït a una major acceptació per part de l'audiència", adverteix Vidal.
Rememorant el seu inici retransmetent els partits de futbol en català a la ràdio, en un article ("Del carrer a les ones: de com el futbol en català va conquerir la ràdio") del 2007, publicat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), Joaquim Maria Puyal es preguntava: "Si el nostre país ha tingut tan magnífic planter de professionals –de la ràdio–, com pot ser que no hàgim sabut aprofitar-ne més i millor el talent en favor del teixit comunicatiu català, tan dèbil avui?". Era una pregunta que Puyal admetia plantejar "amb decepció i impotència, mirant de reüll la classe política i l'empresarial, i que ens podríem formular en altres activitats i moments de la nostra història".
Però Vidal i Puyal no són els únics que es queixen dels recursos de la ràdio a nivell lingüístic. La Roser Crivillé, filla de Seva i veïna de Girona, és part de la gran audiència que aplega la ràdio en català cada dia. Es fa un fart d'escriure als editors dels programes i també als anunciants que paguen per anuncis mal expressats en català. "Que la ràdio hagi consolidat l'ús del català no vol dir pas que hagi cuidat ni millorat la llengua. Jo veig que ens conformem amb els mínims. I considero que els qui s'hi guanyen la vida l'han de parlar bé, una mica millor. Oi que no aprovaríem el pianista que només desafini de tant en tant? Ja ho deia la Carme Junyent, al final no hi haurà país, si no hi ha català", afirma.
És només un testimoni d'allò que els mateixos mitjans ja saben. S'excusen, però, en el fenomen natural de l'evolució de la llengua. Kílian Sebrià, vint-i-sis anys a Catalunya Ràdio, vint-i-un dels quals al capdavant del Catalunya nit, ho explica així: "Al final la ràdio no és més que el reflex de la societat i sobretot de la gent nova que s'hi va incorporant. I és evident que ha d'anar evolucionant com el català del carrer. Si el del carrer –afegeix– evoluciona cap a menys qualitat, amb més interferències idiomàtiques d'altres llengües, a nosaltres també ens passa. Hi ha males construccions, males pronúncies i aquest joc que a mi em sembla molt perniciós d'acceptar la combinació de les dues llengües".
Sebrià és crític amb determinats hàbits lingüístics actuals. "Incloure fragments en castellà per fer més gràcia o incorporar paraules en anglès per donar un altre to més chic em sembla que no és el que hauria de ser. Està bé que no ens quedem clavats en termes antics que ja no s'utilitzen, però estem perdent llençols a cada bugada, com els pronoms febles", critica. I creu que els mitjans haurien "d'ajudar a mantenir una oferta de fraseologia i de refranys i dites. Tenim feina".
Segons aquest veterà de les ones, manca un horitzó clar. "No sabem com volem ser els mitjans, els periodistes, el periodisme i també el català que utilitzem. Sense aquest horitzó, no sabem si hem de ser més ferms o més lleugers. El debat dels diacrítics fa una mica de mal, pensem que tot es pot relativitzar fins que ho relativitzem tot. Al final cadascú fa la seva batalla i té el seu comportament, amb més o menys rigor, i això és un caos que ens perjudica", afirma Sebrià.
I les variants dialectals, les ha tingut en compte la ràdio? "Llevat de les emissores locals o comarcals dels diversos indrets de Catalunya, les emissores més escoltades no han tingut mai en compte les variants dialectals. En algun cas, tímids intents, però no suficients. El costum d'utilitzar el català estàndard per imposició o per decisió personal ha marginat les variants dialectals, la majoria de les quals desapareixeran aviat", assegura Enric Frigola, Premi Miramar per la seva trajectòria a la ràdio.
I tot aquest deteriorament de la llengua afecta l'audiència? Des del Departament d'Assessorament Lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Ernest Rusinés, admet que "la gran massa de la població, que segurament es fixa molt més en el contingut del que es diu que no pas en el vessant estrictament lingüístic, no pren la llengua dels mitjans com un model de prescripció".
No pot ser que anem perdent el català, per una degradació del rigor i l'exigència en tots els àmbits de la vida? En gran mesura, sí, segons Vidal. "La defenestració del rigor i l'exigència com a objectius als quals aspirar, pròpia de l'era global, afecta lògicament tots els camps de l'activitat humana i, per tant, el lingüístic també. Ara, en el nostre cas, cal tenir en compte que a més a més fa dècades que arrosseguem un malentès mortal sobre què significa el concepte 'llengua de qualitat', del qual els mitjans són molt responsables (juntament amb l'Administració i l'escola)".
I afegeix: "El model de llengua estàndard pobre, insuls i burocratesc que els mitjans de comunicació, i per tant també la ràdio, fa anys i panys que difonen ha contribuït en grandíssima mesura no solament a la descomunal pèrdua de vivor i d'expressivitat de la llengua oral, sinó també a l'acomplexament del parlant indefens, que avui dia està convençut que parlar un bon català és imitar els locutors dels programes matinals. I hauria de ser exactament el contrari. El model de llengua oral difós pels mitjans ha multiplicat la ja secular inseguretat dels parlants".
Des de la ràdio municipal degana, Ràdio Arenys, el seu director, Toni Sintas, reconeix que temps enrere s'era molt més exigent amb el català. I troba que professionals com Antoni Bassas i Mònica Terribas eren molt curosos amb ell. "Abans, si dèiem un castellanisme en antena, sentíem vergonya, i ara sembla que això ja no passa".
Des de Plataforma per la Llengua, Plana alerta d'aquest fet. "Si eliminem matisos –quan, per exemple, no diferenciem entre sentir i escoltar– perquè volem una llengua d'ús ràpid, quan voldrem descriure una cosa complexa ens faltaran les paraules, també per explicar sentiments i el món que ens envolta. És una llàstima". Des de Ràdio Arenys, Sintas llança una idea: "Ens faria bé a tots que els estudiants de filologia catalana dediquessin les seves pràctiques a corregir-nos a tots plegats. De la mateixa manera que fa el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), escoltant les ràdios per saber si es compleixen les quotes de català, podrien fixar-se en la qualitat de la llengua que emprem".
Aquest article de la Capçalera es va publicar el febrer de 2024 en el monogràfic especial del centenari de la ràdio.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari