La ràdio enganxa. Els minuts que passen segon a segon, el micròfon ben a prop per no perdre cap paraula, l’emoció per explicar històries que algú deu estar escoltant potser des de l’altra punta del món... La ràdio té alguna cosa que la fa immensament especial, i els periodistes de ràdio ho saben. Saben que les ones porten molt més que discursos. Saben que les ones transmeten històries, vivències, testimonis, vida.
“Aquí diem que, si vols ser un bon periodista, primer has de ser un bon periodista de ràdio”, assegura Muath Hamed, periodista palestí refugiat a Espanya, mentre recorda els seus primers passos a la universitat. “La gestió de la veu, la presència, el relat..., tot això s’aprèn a la ràdio”, diu amb un somriure que només s’esborra quan rep els missatges amb informacions actualitzades de la brutalitat del que viuen els seus compatriotes a Gaza i Cisjordània. De fet, Al-Jazeera ha començat a emetre un senyal de ràdio vint-i-quatre hores al dia “per arribar als palestins de Gaza”, explica referint-se als talls d’electricitat i a la impossibilitat de molts ciutadans d’accedir a les informacions emeses per la televisió. Aquest és el poder de la ràdio: arribar a tothom.
L’ACNUR, l’agència de l’ONU per als refugiats, calcula que al món hi ha (com a mínim) 108,4 milions de persones forçosament desplaçades, de les quals 35,3 milions són refugiades. Perquè no és el mateix ser migrant que refugiat. Qui migra ho fa per millorar les condicions de vida, mentre que el refugiat es veu obligat a desplaçar-se perquè la seva vida corre perill al seu país d’origen.
Aquesta és una diferència rellevant quan parlem de la tasca periodística, ja que la majoria dels que marxen continuen fent de periodistes un cop han abandonat casa seva. Però, tal com recorda Reporters Sense Fronteres (que ha editat una guia per a periodistes a l’exili), els periodistes refugiats són “particularment vulnerables”, atès que, un cop han sortit del seu país, es converteixen en altaveus internacionals de la seva causa. I això incomoda.
És el cas d’Asria Taleb, activista sahrauí, periodista radiofònica, fundadora de West Sahara i creadora del pòdcast #Sandfast. Tot i que viu a Oslo i va estudiar periodisme a Algèria, l’Asria va néixer en un dels camps de refugiats de Tindouf. “Els que oprimeixen odien la ràdio, perquè aquesta connecta amb la gent. Estats com el Marroc han interferit amb el senyal de ràdio per evitar que certes històries o informacions arribin a les poblacions afectades”, explica aquesta periodista, mentre recorda que, amb la seva família, escoltava la ràdio amagada sota la manta per saber què estava passant. “Tinc una imatge que no se m’esborra del cap, i és la de la meva àvia escoltant la ràdio enmig del desert. Jo li feia companyia i, a vegades, l’escoltàvem juntes”, rememora. Potser per aquest imaginari va ser un gran honor per a ella i la seva família ser periodista a la Ràdio Nacional Sahrauí. “La ràdio és un lloc especial on treballar als territoris ocupats. És del més respectable que podies fer”, conclou.
La ràdio aconsegueix acompanyar els que han marxat i, a la vegada, dona veu als que poden parlar del que passa. Sílvia Llanos, l’única dona migrant amb un programa a Mataró Ràdio sobre el Perú, sentia que ajudava a desmuntar estereotips i prejudicis i a generar una millor convivència entre els pobles; Kamil Ahmed, periodista radiofònica al camp de refugiats de Dadaab (Kenya), assegurava a The Guardian que sentia el pes de la seva comunitat esperant el seu programa cada dia; Narjis Al-Zaidi, una jove refugiada iraquiana, que condueix a Austràlia el programa de ràdio Voice of Aroha, ho fa per crear una plataforma i compartir experiències; a Boa Vista (Veneçuela), hi ha una ràdio comunitària dins d’un alberg que acull refugiats per combatre la desinformació, i al Camerun refugiats capacitats per l’ACNUR en periodisme radiofònic sensibilitzen els oients sobre el desplaçament forçat.
Són innombrables els projectes radiofònics o de pòdcast que sorgeixen al voltant de les persones refugiades i les seves (sovint traumàtiques) vivències, i queda clar que la ràdio és imprescindible en revolucions, conflictes armats, guerres, lluites d’alliberament o processos socials. Però cal diferenciar entre les que es posen davant d’un micròfon sent persones voluntàries o col·laboradores i les que ho fan com a periodistes, ja que aquestes últimes s’enfronten a riscos molt més grans. Muath Hamed ha estat un total de quaranta-dos mesos en presons israelianes, té ferides de bala i, un cop a Espanya, va ser interrogat per la Guàrdia Civil tot i tenir les acreditacions internacionals pertinents. Tot periodista sap que és un exemple dels milers que hi ha. De fet, ja el 2012, Reporters Sense Fronteres va demanar agilitzar els expedients dels periodistes refugiats, i no hi ha cap dels països abans mencionats on no sigui un risc informar del que hi passa, tant de manera escrita com narrada o televisada.
Marxar de la terra que t’ha vist néixer té moltes implicacions. Començar en un país nou és difícil, però si la principal eina de treball de qui migra o es refugia és la veu (i, per tant, l’idioma), la complexitat augmenta. Hamed assegura que un dels motius pels quals va refugiar-se a Espanya és perquè el castellà no és un idioma “massa complicat”. I Llanos assegura que haver fet el programa en castellà, en lloc de fer-lo en català (a més de tenir la condició de dona migrant), l’allunya dels espais de debat comunitaris. La majoria dels processos per treballar en ràdios nacionals comporten proves de locució, la qual cosa exclou aquells que no tenen una dicció perfecta de l’idioma del país. És pràcticament impossible que una BBC o una RNE contractin persones no nadiues. “No he volgut treballar a la ràdio noruega, però sé que seria un problema”, admet Taleb.
I aquí hi ha un segon tema subjacent, que és el de l’accent. Fins i tot aprenent l’idioma, l’accent acostuma a ser un problema per als periodistes que volen continuar exercint un cop emigren. Un estudi recent de l’organització educativa The Sutton Trust revela que més del 45% dels empleats del Regne Unit han rebut crítiques pel seu accent. No hi ha xifres publicades, però és una barrera indiscutible. Tot i això, per a Taleb, cal començar a veure els accents “com un superpoder i no com un problema”. “La majoria de la societat és diversa, però, en canvi, la majoria dels periodistes o experts que apareixen als mitjans generalistes són europeus”, sentencia. Aquest fet l’han estudiat entitats com l’organització The Refugee Journalism Project, dedicada a ajudar periodistes refugiats a tenir una carrera un cop arriben al Regne Unit, o la Federació Europea de Periodistes, que en un estudi conclou que els processos migratoris no només estan infrarepresentats en els mitjans europeus, sinó que les veus que els narren acostumen a ser poc diverses.
“Hem de deixar accedir els accents als mitjans com a mesura de representació. El sistema no hauria de ser tan exclusiu”, exposa Taleb, que ha treballat l’accent noruec per parlar de manera excel·lent a les entrevistes del seu pòdcast i que apunta que és l’únic aspecte que li minva l’autoestima: “Com a migrant penses que seràs jutjada per l’accent, o que cometràs un error en qualsevol moment... És una pressió psicològica i no estàs mai 100% confiada”. A aquesta barrera idiomàtica se n’hi suma una altra: l’econòmica.
Cap dels entrevistats en aquest reportatge podria sobreviure només amb la seva tasca radiofònica. La majoria dels projectes es basen en el voluntariat dels professionals o en l’opció que molts tenen d’incloure continguts en noves plataformes de pòdcast o d’estríming. Però, com que els projectes neixen de la necessitat d’explicar històries, la majoria té la seva feina i, a banda, fa ràdio.
I es tracta d’un tema complex, perquè s’hi barregen molts conceptes: la dificultat per treballar en mitjans grans o generalistes, la impossibilitat d’accedir al material tècnic per fer ràdio, la por de represàlies, l’autocensura per no posar en risc permisos de residència, la complexitat per trobar feina si es forma part d’una “llista negra” al país d’origen i, també, l’escàs accés a salaris que els permetin treballar i, a més, desenvolupar una tasca periodística de manera desinteressada. “El sistema no està fet per al que migra”, acaba Taleb.
I aquesta és la complexitat que defineix què és fer ràdio com a periodista refugiat. Com diu el poema Corrandes d’exili, “no em moriré d’enyorança / ans d’enyorança viuré”. Els que en fan és perquè tenen una motivació que els neix de dins, i no busquen pas un reconeixement, una carrera o una viabilitat econòmica. De fet, parlen de “respecte”, “compromís” i “deure”, se sorprenen quan la gent s’emociona amb les seves històries, saben que la majoria de la ciutadania és més humana que les institucions que les representen i entenen que el que fan escapa a la seva percepció individual. “Som la veu dels que són allà, i quan cobreixo temes relacionats amb el que hi passa és quan em sento més útil”, assegura Hamed. Taleb s’hi suma: “Vaig marxar, però mai deixaré de lluitar per la meva gent”. És l’ambivalència dels que deixen enrere la seva terra. El que fan, ho fan pensant en comunitat, la comunitat “solitària” del que marxa del seu país per, potser, no tornar-hi més.
Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Capçalera número 195.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari