Per fer un diagnòstic de la situació de les dones a la radiodifusió, caldria saber quin percentatge de dones hi ha a cada emissora i quins llocs ocupen, observar en quines franges horàries condueixen espais i programes, i en quins temes, i, finalment, esbrinar si l’audiència i les direccions de les empreses els atorguen la mateixa consideració i credibilitat que als seus companys.
Presentar la franja matinal, considerada la de més prestigi de l’emissora, segueix sent un repte difícil d’assolir i de mantenir. A les emissores catalanes amb més audiència la veu femenina s’apaga a partir de les deu del matí, quan Gemma Nierga deixa el Cafè d’idees i la Gisela Rodríguez acaba Aquí Catalunya a Ràdio Barcelona i entra, per a tot l’Estat en castellà, l’Àngels Barceló. És un problema d’audiència o més aviat del mètode de mesurar-la? Núria de José, responsable d’Actualitat a La Xarxa, opina que el sistema d’enquestes “afavoreix els grans programes liderats per noms consolidats i que perduren en el temps”.
En aquest sentit, Núria Ferré, presentadora i editora a BTV, considera que “els presentadors estrella dels magazins matinals a la ràdio a Catalunya sempre han estat majoritàriament homes que han regnat molts anys”, mentre que “les dones no s’han consolidat en el temps com ells”. Tot i això, Maricel Benabarre, redactora d’informatius a Ràdio Lleida, destaca que “el programa de ràdio matinal més escoltat de l’Estat espanyol, Hoy por hoy de la ser, el condueix una dona, Àngels Barceló”, tot i que en l’EGM de desembre de 2023 a Catalunya ha quedat per darrere de Jordi Basté i Ricard Ustrell.
Si eixamplem la mirada, més enllà de les grans cadenes, trobem periodistes com Raquel García, que condueix des de fa vuit anys la franja matinal de Ràdio Sabadell, o Núria Mora, que dirigeix i presenta el magazín del matí a Ràdio Tortosa, per posar-ne només dos exemples. I si a aquesta mirada hi afegim les facultats de periodisme i les redaccions dels mitjans, ens adonarem que s’han feminitzat, és a dir, que les dones han demostrat solvència professional. Llavors cal preguntar-se, com fa Núria de José, “per què no hi ha tantes dones que reuneixin el conjunt de condicions per liderar la ràdio matinal en la mateixa proporció que ho fan els homes”.
És cert que, com assegura Ferré, les radiofonistes “són clau en la realització d’aquests magazins matinals”. Elles ocupen “diferents posicions professionals, però no com a presentadores”. O sigui, en llocs amb menys visibilitat. Segons De José, hi ha tres motius: “Falta més compromís per part de les direccions dels mitjans, més decisió per part de les dones a l’hora de lluitar per la seva carrera professional i falta aconseguir que la ciutadania doni la mateixa credibilitat a les dones que als homes”. Objectius, doncs, que assenyalen tres direccions: les empreses, les professionals i l’audiència.
Però anem enrere i fem una mirada al passat. En totes les èpoques hi ha hagut dones que han tingut espais en la radiodifusió, programes en els quals han desenvolupat la seva professió de manera impecable, tot i haver de conviure en un segle amb dues dictadures, una república, una transició i una democràcia. En cadascuna d’aquestes etapes el mitjà de comunicació s’ha adaptat a les exigències polítiques, econòmiques i socials, i les radiofonistes han hagut d’acceptar les normatives de gènere que hi anaven implícites.
Una de les primeres veus que s’escolta per la ràdio és la de Maria Sabaté, secretària del director de Ràdio Barcelona, que l’any 1924 en fa les proves de so, inaugurant així un mitjà de comunicació que ha resultat cabdal en la història de la comunicació. Dos anys després, el 1926, apareix la primera locutora, Maria Cinta Balagué, per conduir-ne el programa femení, mentre que Maria Carme Nicolau és la primera periodista que, el 1932, és contractada per Ràdio Barcelona com a auxiliar dels serveis informatius. Nicolau redacta les notícies i condueix l’informatiu del migdia, que ella catalanitza com La paraula. En un exercici de transversalitat ben interessant hi inclou l’espai Radiofèmina.
En els primers anys del franquisme, les emissores tornen al castellà, es prohibeix fins i tot parlar en català entre els companys, i algunes radiofonistes, com la Maria Tersa –que havia estat locutora de Ràdio Associació de Lleida i de Girona–, decideixen plegar mentre altres transiten per la dictadura fins a la democràcia. Aquest va ser el cas d’Antolina Boada, a Ràdio Terrassa, que deixa l’emissora el 1976, o de Francina Boris, que després d’un temps en què l’aparten del micròfon es reincorpora a Ràdio Girona, on treballarà fins als 87 anys.
Les dones, reduïdes als espais de música, presenten el Disco solicitado o Disco dedicado, i omplen hores d’emissió amb música i paraules. Maria Costa, a Ràdio Badalona, o Luz Acero a Tortosa, o Isabel Freixinet a Reus, entre moltes altres, acompanyen durant hores l’emissió radiofònica.
Un element que configura aquelles dècades que han estat titllades de “daurades”, però que per a les dones no ho van ser, són els espais de radioteatre, que es fan populars a moltes emissores i que compten amb el seu propi elenc artístic, amb directors i guionistes que es dediquen a l’adaptació d’obres clàssiques i modernes. Escriuen guions i, de vegades, els interpreten professionals com Amanda Camps, Mari Carmen García Lecha o la que després seria la reina dels programes femenins de tarda, Odette Pinto. Actrius com María Luisa Solá, Encarna Sánchez de parella amb Isidro Sola, o Núria Cugat i Luis Posada són autèntiques estrelles que aconsegueixen grans audiències.
Les emissores s’adonen que una de les principals destinatàries de la programació radiofònica és l’audiència femenina. Elles escolten la ràdio i són les clientes que cerca la publicitat. Per això, els programes femenins han format part de la graella de les emissores durant molts anys.
Alguns formats tenen èxit i es mantenen més de quatre dècades en antena, com els consultoris sentimentals, que comencen a l’època republicana i acaben ben entrada la democràcia. Maruja Fernández, fent d’Elena Francis, acomiada l’espai el 1984 a Radio Peninsular, i Mercedes Laspra interpreta Montserrat Fortuny des del 1939 fins al 1981, tot i que el consultori roman a Radio España/Cadena Catalana fins al 1986, segurament el format més longeu de la radiodifusió.
Amb la Transició i l’arribada de la democràcia, la programació rep una sacsejada i els perfils radiofònics es modifiquen, l’eliminació de la censura i de l’exclusivitat informativa de l’Estat permet crear informatius propis a les emissores i moltes periodistes aterren a la ràdio, com Anna Comas o Núria Ribó. Algunes locutores es converteixen en editores i presentadores dels seus propis programes, com Adelina Castillejo o Montserrat Minobis. I les ràdios lliures i les emissores municipals són una alenada d’aire fresc que propicien l’entrada per antena de les veus de l’audiència, que fan que s’afluixin les cotilles de guió i llenguatge en una ràdio que s’obre a la pluralitat democràtica.
Aquests 100 anys donen testimoni de la polifonia de tons i la varietat de temes que les dones a la ràdio han tractat fent informació, esports i entreteniment, en formats com el magazín, els informatius, els dramàtics, els concursos, l’entrevista i tants altres. Recuperar les veus de locutores, actrius, editores, presentadores, comunicadores i periodistes no només és de justícia, sinó que és un exercici de memòria i reconeixement de la important contribució de les dones a la pervivència de la ràdio.
Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Capçalera número 195.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari