El 1924 uns aficionats a la radiofonia van decidir muntar una ràdio. I el 14 de novembre d’aquell mateix any comença a emetre Ràdio Barcelona. “Un grup format per tècnics, empresaris i apassionats de la cultura i la innovació, tenint en compte el que ja es feia a Europa i moguts per la curiositat i el negoci, impulsen el mitjà en un moment convuls socialment, en plena dictadura de Primo de Rivera”, explica la periodista Mònica Terribas, que ha dirigit el documental La ràdio silenciada –que s’emetrà a TV3 el primer trimestre d’aquest any– per commemorar el centenari.
“La ràdio de seguida es va convertir en un mitjà que va revolucionar la societat, perquè la gent que no llegia de cop i volta rebia informació i s’assabentava del que passava al món. La seva programació oferia informació i entreteniment des del primer moment, retransmetent fins i tot concerts dirigits per Pau Casals, fent cursos d’idiomes o llegint contes per a la mainada. En definitiva, era un punt de connexió per a la comunitat”, afegeix.
Entre els pioners destaquen l’empresari Royston Saint Noble, que portarà el pes econòmic de Ràdio Barcelona; l’enginyer Pau Llorens, molt actiu en la part tècnica, o l’empresari i entusiasta de les novetats tecnològiques Eduard Rifà, ideòleg de l’Associació Nacional de Radiodifusió. Les locutores més importants de l’època eren dones. Maria Cinta Balagué va ser la primera locutora de Ràdio Barcelona; Francina Boris, l’estrella gironina de Ràdio Associació, i Maria Tersa, la gran veu de Ràdio Lleida. I de totes les veus, la gran dama era Rosalia Rovira. Ella va ser una autèntica estrella de la ràdio durant la República. Posteriorment, amb la caiguda de Barcelona davant les tropes franquistes el 1939, tots els pioners van ser amenaçats, denunciats i perseguits per la seva activitat entorn de la radiodifusió. I les veus de les locutores, silenciades.
La ràdio va irrompre de cop i va ser un fenomen popular. El problema és que no tothom tenia prou diners per comprar-ne una de vàlvules, de les grans. Però aquest mitjà va néixer amb voluntat democratitzadora. I, amb quatre peces que es podien comprar a qualsevol ferreteria, qualsevol persona podia fer-se una ràdio de galena. De fet, les revistes portaven instruccions de com fer-ne una a casa. I això permetia que tothom hi accedís.
La popularització de la ràdio va portar a voler escoltar-la en diversos àmbits, com ara al cotxe. Per això, el 1927 es van produir i promocionar les primeres ràdios per a automòbils. Des de llavors, es va treballar per fer-les cada cop més portàtils i el 1947 va arribar el transistor. Durant les primeres dècades, la ràdio ocupava l’espai del menjador i tota la programació estava pensada per a un oient que consumia el mitjà en un mateix espai i temps, però amb l’arribada de la ràdio sense cables cal pensar i produir continguts per a un oient en moviment. Això va suposar una primera revolució.
Aquestes noves ràdios de transistors eren més eficients, lleugeres, econòmiques i petites que les tradicionals. Als anys seixanta i setanta, va multiplicar-se la producció d’aparells de ràdio per milions, quan es van convertir en un mitjà popular per seguir les notícies durant la guerra freda.
Un altre moment significatiu en la història de la ràdio és el pas de la modulació d’amplitud (AM) a la modulació de freqüència (FM), que millora notablement la qualitat del sistema de transmissió i de recepció. Amb l’arribada de l’FM, la ràdio té la possibilitat de donar més continguts i fa una aposta per la música que, durant els vuitanta i els noranta, li permet connectar amb les audiències més joves.
“Un dels reptes de la freqüència modulada va ser arribar a tothom, ja que l’FM oferia una millora en la qualitat del so. Però, com a contrapartida, no arribava tan lluny com la freqüència normal, hi havia la necessitat de més repetidors i això tenia uns costos elevats”, rememora el periodista Joan Maria Clavaguera, professor de Periodisme de la Universitat Ramon Llull i director de Catalunya Ràdio entre el 1995 i el 2002. “Amb l’arribada d’Internet, un ciutadà d’Ohio pot escoltar qualsevol emissora catalana i un català pot escoltar qualsevol emissora d’Ohio. Aquest és un salt significatiu, que canvia els hàbits de consum i permet agilitzar les rutines de producció”, afegeix.
Als anys noranta, amb l’arribada d’Internet i les possibilitats tecnològiques de la digitalització, la ràdio ha d’incorporar noves maneres de fer. “Primer, la ràdio comença a acollir espais per ser escoltats després a demanda. Creix la producció dels programes atemporals, que no perden significat pel fet de no escoltar-se en directe, com ara Crims de Carles Porta, Nadie sabe nada d’Andreu Buenafuente i Berto Romero, o La vida moderna de Broncano”, assenyala Luis Miguel Pedrero, professor i investigador de la ràdio, el pòdcast i l’àudio digital.
Segon, apareix la ràdio visual, cosa que d’entrada sembla una contradicció perquè la ràdio sempre ha volgut estimular la imaginació de les persones a través de la veu, el so, la música i el soroll. Però avui molta ràdio es fa en un plató i ningú qüestiona la presència d’una càmera en un locutori, perquè després el programa es difon a través de plataformes audiovisuals o en petits clips distribuïts a les xarxes socials. “La ràdio es pensa i es fa per distribuir-se a través de múltiples canals digitals, alguns especialment adreçats a l’audiència més jove o específica. És una ràdio viral. I és que el mitjà no ha perdut mai la seva voluntat d’arribar a tothom”, afegeix Pedrero.
“Finalment, la ràdio d’avui és una ràdio guiada, emparada per la hipertextualitat d’Internet. Una ràdio que va molt més enllà de l’aspecte auditiu. Una ràdio que, a través de les aplicacions digitals, no renuncia a la immediatesa i alerta els lectors de l’última hora a través de les notificacions push”, conclou aquest investigador.
El moment més àlgid de la història de la ràdio recent va ser l’any 2012, quan el mitjà va assolir –a l’Estat espanyol i segons les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM)– una penetració del 61% i els oients l’escoltaven una mitjana de 105 minuts al dia. Des d’aleshores, el nombre d’oients va a la baixa, i també hi van els minuts que s’escolta al dia (que ara en són 93). Tot plegat no té repercussions en la rendibilitat empresarial, atès que ara les emissores estan sota la protecció dels grans grups multimèdia.
“La ràdio té una penetració del 54% entre la població, que vol dir que més de 23 milions d’oients l’escolten cada dia. És un mitjà de comunicació que s’ha adaptat als canvis que hi ha hagut al llarg de la història, demostrant que té una mala salut de ferro, però manifesta alguns símptomes preocupants, com ara el progressiu envelliment de l’audiència, la concentració empresarial i la pèrdua d’interès per part del públic més jove”, apunta Toni Sellas, professor i investigador especialitzat en ràdio i podcàsting.
Ni la televisió ni Internet van acabar amb la mala salut de ferro de la ràdio, ni tampoc ho farà segurament la intel·ligència artificial, però cal que el mitjà redefineixi el seu valor diferencial. “Als Estats Units ja hi ha programes fets íntegrament amb veus sintètiques, però cal aplicar una mirada humanista al futur de la ràdio. La singularitat i la calidesa de la veu humana, el to i la improvisació la fan única i insubstituïble. Però la irrupció de la intel·ligència artificial és inquietant i cal estar-hi alerta, i preguntar-se també quin és el posicionament de la indústria al respecte”, conclou Sellas.
Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Capçalera número 195.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari