"La feina era la meva addicció"

Vostè neix un llunyà 1934 i de nen ja comunicava amb la veu. Concretament, feia unes lectures a l’església de la Pietat d’Igualada. 

Sí, des del púlpit. Era un escolanet privilegiat. Ho feia al maig, mes de Maria, i al juny, mes del Sagrat Cor. I les senyores que m’escoltaven deien que ho feia tan bé.

El 22 de gener del 1950, amb 15 anys, va dir les primeres paraules de Radio Igualada quan es va fundar: “Aquí, Radio Igualada”.

Sí. L’adult que ho havia de fer es va retardar i m’ho van proposar a mi, que era allà, a l’acte inaugural. I temps després, quan ja era a Radio Igualada, va venir en Jaume Torrents, cap de programes de Ràdio Barcelona, per veure si em sentia amb l’ànim de professionalitzar-me. Perquè jo llavors no vivia de la ràdio. 

I fa el salt a Barcelona.

El 1961 començo a Ràdio Barcelona amb en Bobby Deglané, que era un fenomen. Jo era el seu ajudant. Però amb el temps, Deglané, que vivia a Madrid, deixa de fer el programa i el director de l’emissora em pregunta si em veig capaç de fer-lo jo. I accepto. A Igualada havia fet de tot: entrevistes, esports, presentar espectacles, etc. Per tant, el canvi a Ràdio Barcelona era causat per la importància de l’emissora. Per a mi era un somni. 

Va entrevistar milers de famosos, però admet que tenia molt poca competència.

A l’exterior, gens. No hi havia cap altre mitjà de comunicació que sortís al carrer amb un magnetòfon portàtil. Vaig estar uns cinc anys sent l’únic. 

Així els entrevistats no calia que anessin a l’emissora.

I els feia gràcia. Vaig entrevistar en Dalí a prop de l’Hotel Ritz, a l’Anthony Quinn en un bar... A més, sempre anava acompanyat de la Maria Teresa Casas, que parlava bé l’anglès. Era la secretària de la ràdio i acabaria sent la mare dels meus fills. Molts cops ens presentàvem a l’hotel on hi havia el famós i parlàvem amb ell. Tot era molt natural. 

Llavors no hi havia caps de premsa. 

No, afortunadament, ni rodes de premsa amb desenes de periodistes. Un dia, vaig trobar-me el ministre López Bravo, un home amable i simpàtic, a prop de l’emissora i el vaig convèncer de pujar a la ràdio. Vaig avisar el director que teníem el ministre allà. Coses com aquesta em van passar amb molts personatges en aquella època.

I quan un famós arribava amb avió l’esperava a l’escaleta mateixa de l’avió.

Jo anava a l’aeroport com si fos casa meva. No portava ni acreditació. En aquells anys mai vaig necessitar cap mena de credencial. Entràvem fins a peu de pista i no hi havia ningú més. I els personatges que baixaven les escales de l’avió es trobaven allà un home amb un micro, i cap problema. 

En una entrevista va dir que havia fet 50.000 entrevistes. En una altra va dir 70.000. En què quedem?

És que al principi me les apuntava, però després... Estava a Ràdio Barcelona, però també treballava per a El Correo Catalán i El Noticiero Universal, per a la revista Ondas, feia de presentador a molts llocs... Estava a tot arreu. 

Fins i tot va tenir proximitat amb Nixon. De què van parlar?

En Nixon, a qui vaig entrevistar dos cops, havia nascut a Yorba Linda, una localitat de Califòrnia que es diu així per Josep Antoni Jorba, un català que havia nascut a Jorba, un poble a prop d’Igualada. Ho vaig explicar a en Nixon i li va fer una certa gràcia. 

Té una anècdota molt bona amb Juan Manuel Fangio, el pilot de Fórmula i.

Jo cada dia portava un personatge al programa de Ràdio Barcelona que presentava en Mario Beut: un dia en Kubala, un altre l’Antonio Gades... i aquell dia era en Fangio. El vaig anar a buscar a l’hotel i, un cop al taxi, vaig dir al conductor que s’afanyés, perquè no arribàvem a temps. “¿Qué se cree, que soy Fangio?”, em va dir el taxista. “No, Fangio es este señor de aquí”, li vaig respondre.

Al domador Luigi Gerardi va entrevistar-lo dins la gàbia dels lleons i a Pinito del Oro, a dalt d’un trapezi, a vint-i-cinc metres d’alçada i sense protecció. No tenia por?

En Gerardi em va dir que quan els lleons estaven a la pista estaven mig adormits i que, si algun saltava, jo em quedés quiet. Jo em sentia valent, potser no valorava el perill. Però l’entrevista a dalt del trapezi no la tornaria a fer perquè allò es movia. Em vaig plantejar no fer-la, però vaig pensar que em criticarien si me’n desdeia i vaig fer-la. Quan ets jove, benvolgut, es fa tot. 

El 1967 tampoc va tenir por de fer-li unes preguntes a Franco enmig d’una audiència al Palau de Pedralbes. 

Jo portava un petit magnetòfon. “Me la jugo”, vaig pensar. Em vaig aixecar, me li vaig acostar i li vaig començar a fer preguntes. No era un gran orador. Moltes vegades tenim por del que pugui succeir, i no va passar res. Si en lloc d’això hagués trucat abans al que portava la seva agenda, m’hauria penjat el telèfon.

Hi ha entrevistes que devien portar-li feina.

La Victòria dels Àngels em va costar perquè el seu entorn era molt difícil. I en Cantinflas també em va costar molt entrevistar-lo. Ho vaig fer durant el viatge de noces a Mèxic.

Va aprofitar el viatge de noces per fer entrevistes?

És clar. En vaig fer moltes. 

Quan treballava a tve, va fer una polèmica entrevista a l’actor George Sanders...

Sanders, guanyador d’un Oscar, s’estava a Castelldefels. A Miramar em deien que no hi anés, que no em donaria l’entrevista, però vaig anar-hi. Me la va concedir, però només començar vaig veure que anava begut, malparlava..., així que vaig deixar-ho córrer. A Miramar em van esbroncar, perquè ja m’havien advertit que no hi anés. Tot i això, vam utilitzar la pel·lícula de l’inici de l’entrevista per aprofitar alguna cosa. I deu minuts després un teletip informa que en George Sanders s’ha suïcidat. Em va trucar tota la premsa per parlar-ne. 

El 1973 també va fer una última entrevista, aquest cop a Pau Casals a Puerto Rico.

Jo ja l’havia entrevistat a Prada de Conflent per a El Correo Catalán. A Puerto Rico, vaig anar-hi en un viatge de premsa, i vaig aprofitar per anar-lo a veure. En Casals estava emocionat perquè li encantava tot allò que era català. Estava molt enyorat. Jo crec que volia morir a Catalunya. Va morir poc després d’aquella entrevista, que van tardar anys a emetre, perquè llavors era un tema intocable. 

El setembre del 1977 fa la primera entrevista a Tarradellas després de tornar de l’exili.

Ens arriba la informació que en Tarradellas està a Madrid per trobar-se amb en Suárez, i el cap d’Informatius m’envia cap allà. Durant el viatge m’assabento que s’està a casa d’en Manuel Ortínez, persona molt vinculada a Igualada i a qui jo coneixia. I així va ser com vaig accedir a aquella casa mentre tots els periodistes s’esperaven a fora. L’Ortínez me’l presenta i vaig entrevistar-lo. Després d’allò, vaig estar molts cops a casa seva, a Saint-Martin-le-Beau, i vaig viatjar amb l’avió que el va portar a Catalunya, en el qual anàvem la família, un parell de periodistes més –un era en Tomàs Alcoverro– i jo.

Ha fet milers d’entrevistes. Les últimes, fetes a Ràdio Estel, les estan digitalitzant. El preocupa que moltes altres es perdin?

Fa uns anys em preocupava molt, ara ja... 

En un article, Toni Vall va explicar que es va trobar el seu arxiu als Encants.

Els meus fills, que es dediquen a coses que no tenen res a veure amb el periodisme, no ho vivien com jo, així que el meu arxiu va estar-se un temps en un traster. I al final el vaig vendre a una persona que es va quedar quadres, fotografies, llibres, cartes, acreditacions... No sabia que estava als Encants.

I no s’ha plantejat mai escriure les memòries?

I a qui li interessen? Poc després d’arribar a la residència, vaig donar una conferència als avis sobre anècdotes que he viscut, però no hi vaig veure gaire interès. Només una persona va fer una pregunta sobre la Sara Montiel. 

A la residència se sent fora de lloc.

De tot el que estic explicant, ningú d’aquí sap a què em refereixo. Jo era molt amic de l’Adolfo Suárez, però el 80 o 90% dels d’aquí no saben ni qui era. Jo, que cada dia llegeixo durant hores els diaris, per les eleccions catalanes preguntava als avis si anirien a votar, i ningú sabia que hi havia eleccions.

Aviat farà 90 anys i la ràdio n’ha complert 100.

Actualment s’està celebrant el centenari de la ràdio, però no s’han tingut en compte els professionals d’aquella època. Ara ja ningú sap qui era un monstre de la comunicació com en Joaquín Soler Serrano, que quan parlava em deixava bocabadat. Però hi ha una sèrie de noms que no es poden oblidar. Fa l’efecte que la ràdio l’han descobert ara. I si no fos per nosaltres... 

Escolta la ràdio encara?

Molt, tot i que ara és diferent. És molt lliure, però d’una petita notícia en fan un serial. Tanmateix, jo ja soc d’una altra època. Cada dia llegeixo obituaris de gent que havia conegut. Cada dia em sento més sol. Més d’una vegada m’he plantejat que, si m’hagués quedat a Igualada i m’hagués casat amb una noia normal i corrent de la comarca, la meva vida hauria estat diferent. Perquè jo he estat un superaddicte. La feina era la meva addicció. En lloc de 40.000 o 50.000 entrevistes, amb menys de la meitat n’hi hauria hagut prou. I m’hauria d’haver dedicat a cuidar la família. 

Un cop va dir que per culpa del periodisme havia deixat la família una mica de banda.

Una mica no, totalment. La meva filla recorda que, quan van operar-la d’apendicitis, vaig anar a veure-la, però que estava pendent de la televisió –estava de guàrdia a tve– i no li vaig fer cas. És complicat... Però que aporta la família? Tampoc ho sé... Ara no tinc companyia, el meu fill i la meva filla estan bé, però on és la família? Estic totalment sol. 

Enyora el periodisme?

Totalment. 

Com veu el futur de la professió?

Malament. Ara tothom és periodista. A la Belen Esteban li diuen “col·laboradora” i ja pot fer entrevistes. No és periodista, és una cara popular. Això no passa en cap altra especialitat de la vida. 

A la ràdio ara s’escolten molts pòdcasts? N’ha escoltat mai?

És que no sé què són. 

Com definiria el Joan Armengol que està a punt de complir 90 anys?

Jo em considero mort. Fa molt temps que he mort.  

Aquesta entrevista es va publicar el juliol de 2024 en el número 197 de la revista Capçalera.