Les primeres llums del dia encara no havien sortit quan el micròfon i el casset de Carlos Losada ja estaven encesos davant la casa de Maria Àngels Feliu. Losada, actual cap dels informatius de la cadena COPE a Catalunya, volia que la ràdio estigués pendent del final del segrest de qui llavors, segurament, era la farmacèutica més coneguda a Catalunya. Volia que els oients poguessin seguir el minut a minut d’un d’aquells dies inoblidables per al periodisme. “La ràdio continua sent així. La gent, ara, tan bon punt s’assabenta d’un gran fet a través de Twitter, se’n va a la ràdio. Han dit moltes vegades que la ràdio moriria… i no ho farà mai”, assegura aquest locutor inesgotable, que coincideix amb la resta de professionals consultats.
Quan arriba un fet no previst, quan succeeix un episodi que emociona bona part de la població, molts ciutadans senten la necessitat de seguir la informació a través de les ones. Necessiten la descripció sonora d’unes hores irrepetibles, de les que fan posar la pell de gallina.
I així tenia la pell Losada el 1994 quan va arribar a les proximitats del Teatre del Liceu de Barcelona. O del que en quedava, arran de l’incendi que va fer desaparèixer, literalment, “un símbol de la Barcelona de tota la vida. Una part del seu patrimoni”. “Recordo –afegeix– que vaig fer una feina interessant i angoixant a la vegada. Amb el micro a la mà, tractava d’explicar què havia passat, però amb una gran pena que se m’enganxava a la veu, perquè no és fàcil explicar a la gent una desgràcia. No és fàcil amagar la impotència que sents en dies com aquell”.
La història de la ràdio va lligada a tota una sèrie d’efemèrides que ens recorden aquells dies que molts professionals surten corrents de casa sense saber a quina hora tornaran. Perquè en aquell moment, quan la notícia acaba de saltar, l’ofici i la vocació s’imposen a qualsevol necessitat vital com dormir o menjar. Segurament Joan Garcia, periodista de Catalunya Ràdio, va menjar poc o res aquell diumenge de l’estiu del 2012, quan el gran incendi a l’Empordà va acabar amb el balanç tràgic de dues persones mortes, pare i filla. “Em va tocar conduir el programa especial que vam improvisar el vespre d’aquell diumenge. Vam fer d’altaveu de tot allò que havia de saber la població i vam donar veu als afectats, que tenien la necessitat que algú els escoltés. I, a més, donàvem la informació en diferents idiomes, explicant la situació tant des del centre de comandament com des de diferents punts de la serra de l’Albera”, recorda Garcia.
El veterà periodista de la ràdio pública catalana es referia a la importància de la informació radiofònica quan allò que ha passat afecta molta gent. Per això, a Losada, no li costa recordar la nit de l’atemptat d’Ernest Lluch. “Era a casa. Amb la meva dona embarassada. I va sonar el telèfon. Un altre atemptat d’eta!”, relata el periodista, que es va dirigir ràpidament cap a l’avinguda Xile, on vivia l’exministre.
Era una informació tan rellevant que Losada va acabar parlant en directe per un programa tan intocable com Supergarcia. “Eren temps de molts atemptats d’eta. Però aquella nit, freda, s’intuïa que no era un atemptat més. I la indignació que vaig palpar aquella nit va ser la que va generar l’enorme manifestació de l’endemà pel centre de Barcelona, cosa que complicava la cobertura mateixa de la manifestació”, recorda el cap dels informatius de la COPE a Catalunya.
D’igual manera, l’atemptat del 17A quedarà per sempre gravat a la memòria de moltíssima gent i de moltíssims professionals com Anna Punsí, que el que recorda és no haver dormit gaire aquells dies. Porta el periodisme radiofònic a les venes i per això no va deixar d’informar per a la ser: “Estava de vacances quan me’n vaig assabentar per un missatge al mòbil. Anava amb cotxe i, a cada cantonada, a cada semàfor, volia saltar del meu seient per anar a la Rambla. Quan ja era a prop dels estudis del carrer Casp, vaig sentir un silenci estranyíssim”, recorda.
Tant la Cadena ser com la resta de mitjans es van enfrontar a un fet inèdit a Catalunya, com va ser l’atropellament massiu per un lloc tan simbòlic i densament poblat com és la Rambla. “Vam tenir clar que no especularíem, perquè tota la informació era molt sensible. El volum d’informació que ens arribava i, alhora, el marge d’error eren enormes. Però vaig voler confiar, un cop més, en les bones fonts. Vaig saber la quantitat exacta de persones que havien mort, una xifra que el Departament d’Interior no confirmava. I va ser el dia que més he apostat per les meves fonts en tota la meva vida. Em deien que les xifres no quadraven i vaig arribar a dir que, si m’equivocava, plegaria. Però les fonts em van donar la raó. Va ser un gran moment d’aprenentatge”, afegeix la periodista que dirigia la secció de societat de la ser a Catalunya i que encara avui s’emociona relatant aquell 17A.
Punsí va estar una mitja hora desconnectada per una maleïda avaria al mòbil, però tot plegat va quedar en una anècdota dins d’una feina que va rebre un premi Ondas. Una cobertura d’aquelles, amb rodes de premsa, on no hi ha espai lliure, on tothom entra en directe. I que la va deixar més de 48 hores sense dormir. “L’adrenalina que portes contrasta amb el cansament que pots arribar a tenir”, assegura aquesta professional de la informació.
Tantes morts, setze, i tanta tasca per informar cada minut entre el silenci del carrer i la tensió de la investigació serveixen, segons la mateixa periodista, per reivindicar la puresa de la ràdio. La de l’altaveu de tota la vida que entra per la cuina o pels dormitoris a través dels transistors i que s’imposa a la intel·ligència artificial o a la febre dels pòdcasts.
Potser la nit més mítica dels transistors dels últims 100 anys és el 23F. L’intent de cop d’estat el 1981. Pepa Fernández, una altra dona amant del micròfon i reconeguda també amb un premi Ondas, recorda que, tot i que era jove per treballar, ja sentia atracció i admiració per la ràdio.
“Jo era amb els meus avis escoltant amb angoixa. No podia calcular les conseqüències. I ho recordo com un dia èpic, ja que l’única informació que ens arribava era gràcies a la ràdio”, relata la periodista, que fa vint-i-dos anys que és al capdavant de No es un día cualquiera a SER.
La directora d’aquest magazín de cap de setmana recorda com molts fets han reduït a miques les escaletes previstes. “I el problema és que, quan fem el programa en un teatre o en un auditori amb públic davant a qualsevol ciutat, gran part de les darreres informacions les tenen els teus companys a Madrid o a Barcelona”, explica aquesta professional de Cervera, que no oblidarà una altra gran efemèride per als periodistes: la vaga dels controladors aeris.
Divendres 3 de desembre del 2010. “Era un caos no previst. Ho teníem tot preparat per fer el programa a Galícia i, evidentment, tots els continguts van caure. Havíem d’explicar què passava als aeroports perquè molta gent volia volar, anar-se’n de vacances pel pont o tornar a casa. I volien informació”, recorda Fernández, que també va haver de canviar-ho tot el dia del volcà islandès o el de l’atemptat de la T4. “Són coses que afecten tot el programa, els convidats…, però no ho lamentes”.
Un altre cas que va afectar moltíssims ciutadans va ser la immensa nevada del 2010. A Joan Garcia no li costa recordar quin paper va tenir aquell dilluns del mes de març… i els dies següents. “Vaig estar posant en ordre els continguts que anaven entrant en antena en funció de la urgència o el servei que podien tenir”, relata aquest periodista, que actualment treballa a la mateixa “casa” i cobrint, especialment i casualment, els temes vinculats amb les infraestructures.
Els atemptats de l’11M, la recent pandèmia patida per tot el planeta, Hipercor o els aldarulls arran de la sentència del Procés. Dies que la ràdio no s’apaga. Però dies, també, que molts professionals de la informació saben que treballen per a un mitjà que no ha perdut prestigi, que continua sent de fiar, com assegura Pepa Fernández. I és que, com no es cansa de repetir Anna Punsí, la informació que regala la ràdio la fa “trepidant i, a la vegada, autèntica, honesta. És el millor mitjà del món. I això no canviarà”.
Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Capçalera número 195.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari