Aviat farà un segle. Va ser a les 18.30 hores del 14 de novembre del 1924, des de l’Hotel Colón de la plaça Catalunya, que es va poder escoltar: “EAJ-1 de emisiones Radio Barcelona. La estación radiodifusora EAJ-1 de emisiones Radio Barcelona”. Acabava de néixer la primera emissora radiofònica de l’Estat i la tercera d’Europa.
Des de sempre s’ha dit, i s’ha repetit, que aquelles primeres paraules van ser dites per Maria Sabater, secretària de direcció de l’emissora, a qui van fer-les llegir. Però no és correcte. “En algun moment deuria parlar en antena durant les emissions de prova, però no era locutora. El veritable primer locutor de Ràdio Barcelona, que va parlar durant la inauguració oficial el 14 de novembre del 1924, era Rafael del Caño”, aclareix Xavier Sánchez, responsable de l’Arxiu Sonor de Ràdio Barcelona.
Un cop dites aquelles primeres paraules, l’alcalde Darius Rumeu, baró de Viver, va fer un petit parlament; després es van emetre falques publicitàries (“Estómagos, intestinos... Servetinal, Servetinal”) i intervencions musicals, la primera d’elles Granada, d’Isaac Albéniz. Però aquella ràdio no s’assemblava gens a l’actual. “Tècnicament, aquell primer estudi de l’Hotel Colón està molt allunyat d’allò que va ser més tard. Per exemple, els primers micròfons no tenen res a veure amb el que imaginem com un micròfon, ja que eren unes caixes. I la primera antena tenia molt poca potència, i l’emissió, una qualitat que escoltada avui seria horrible”, afirma Jaume Serra, director de Prisa Media a Catalunya. Però d’on va sorgir aquella ràdio? Com s’hi va arribar?
L’any anterior, el 1923, l’enginyer Josep Maria Guillén, llicenciat en Ciències per la Universitat de la Sorbona de París, i Eduard Solà, impressor i afeccionat a la ràdio, creaven Radiosola, revista especialitzada en aquell nou mitjà que havia despertat la seva atenció. A París, Guillén s’havia interessat per les emissions que es feien des de la Torre Eiffel i que es podien escoltar des de Barcelona gràcies a la British Broadcasting Company (BBC).
L’octubre del 1923, poc després de la creació de Radiosola, organitzen, des de la revista, una reunió amb industrials i comerciants interessats “en el desenvolupament d’aquesta nova forma de difusió del pensament humà”. A la reunió només hi van anar quatre persones, així que van haver de fer una segona convocatòria, i aquest cop sí que va haver-hi molta concurrència. Els presents creen l’Associació Nacional de Radiodifusió (ANR), que ha d’impulsar una nova emissora.
“Són uns apassionats de les novetats tecnològiques. La majoria tenen representació de marques comercials amb seu a França, la Gran Bretanya, els Països Baixos o els Estats Units. Molts d’ells viatgen amb certa regularitat a fires de mostres i veuen què s’està fent a la resta del món”, explica Margarida Moles, cap de Comunicació i secretària del consell rector de Ràdio Associació de Catalunya, la qual ha investigat a fons aquell període. “Són, a més, uns obsessionats per la pedagogia sobre la radiodifusió, cosa que els porta a editar moltes revistes que donen informació d’aquest àmbit”, afegeix.
“Catalunya va a rebuf dels països més avançats”, assegura Francesc Canosa, membre de la Junta de Ràdio Associació i director de la col·lecció Història del periodisme de Catalunya (Sàpiens, 2017), en referir-se a aquells visionaris de les possibilitats del sistema TSF (telefonia sense fils). I recorda que, només dos anys abans de la creació de l’ANR, s’havia creat la BBC. “El model català és original, únic i mixt. Per una banda, surt de la iniciativa privada, dels empresaris tècnics, talment com als Estats Units, però, per l’altra, té una voluntat pública, popular, com la BBC i els sistemes europeus. Catalunya és allà... amb Anglaterra, França, els Estats Units”, afirma.
El febrer del 1924, aquells pioners presenten a la Dirección General de Telégrafos la sol·licitud per a una llicència d’emissora i un d’ells, Eduard Rifà –empresari entusiasta de les novetats tecnològiques i l’ideòleg de l’anr–, es desplaça fins a Anvers per comprar un aparell de la casa Teléfonos Bell. El 10 d’octubre comencen a fer-se proves d’emissió, el 12 de novembre els concedeixen la llicència i, dos dies més tard, s’inaugura l’emissora.
La programació dels inicis de Ràdio Barcelona era sobretot musical. Cal pensar que té lloc sota la dictadura de Primo de Rivera, amb la restricció de drets i llibertats que hi havia (s’obligava a emetre en castellà) i una censura que impedia impulsar una ràdio informativa.
Però aquells pioners no estaven sols. El 19 de desembre del 1924, a Madrid, s’havia creat Unión Radio, que tenia al darrere un grup financer solvent. “La creació d’Unión Radio es fa amb socis industrials que aporten cadascun 50.000 pessetes. L’aportació de les persones vinculades a les empreses comercials per crear l’ANR va ser molt més reduïda, de 1.200 pessetes a fons perdut i unes altres 1.000 mensuals, destinades a les emissions. Així doncs, el múscul financer de totes dues iniciatives va ser molt diferent”, destaca Rosa Franquet, investigadora de la història de la ràdio i catedràtica de Comunicació Audiovisual a la UAB. Unión Radio comença a emetre el juny del 1925. “Des de la seva constitució volen crear una xarxa d’emissores a les principals ciutats de l’Estat, que inclou una emissora a Barcelona”, afegeix Franquet. “És una empresa que té el suport de la dictadura de Primo de Rivera i els concursos estatals de radiofonia sempre es plantegen perquè guanyi el monopoli. Són un escàndol i els pioners de l’ANR hi tenen molt a veure a l’hora d’haver-los d’anul·lar”, afirma Moles.
El 10 de febrer del 1926, Ràdio Barcelona es va associar amb Unión Ràdio, que el 1929 acabaria comprant per passar a dir-se Unión Radio Barcelona. “Volen Barcelona com sigui –assegura Moles–, així que amenacen de muntar una emissora per fer la competència a EAJ-1 i, al final, el 1926, troben una fórmula molt més directa. Formalment no ho és, perquè hi ha una venda d’accions, però les famílies i els protagonistes sempre fan ús de la paraula incautació, perquè és com ho viuen. Va ser un episodi polític, ja que aquesta època es va veure envoltada de persecucions, denúncies, registres policials a les cases, retencions... dels qui van posar en marxa l’emissora de Barcelona”. “Jo no puc saber com ho van viure aquells pioners –admet Franquet–, però hi ha aquest intercanvi d’accions i bons d’Unión Radio als socis fundadors. Les possibles pressions per arribar a aquests acords tenen un context d’una dictadura que veia bé la concentració i, per tant, el projecte d’Unión Radio”.
Des de la SER, Jaume Serra ho veu molt diferent. Assegura que en l’actual centenari de Ràdio Barcelona hi ha consens entre els operadors a centrar-se en els reptes i en la vitalitat del mitjà avui en dia, i a mantenir la voluntat de seguir impulsant la innovació. “Qualsevol cosa que desviï l’atenció és fer un mal servei a la ràdio catalana i als seus professionals. Ara bé, és tan intolerable com trist voler dividir el sector de la ràdio inventant relats mancats de rigor”, critica. “El que seria més sensat –afegeix– és deixar la lectura històrica per als acadèmics, ja que afortunadament la història de la ràdio d’aquest país ha estat molt ben estudiada. Dit això, tothom és ben lliure de fer el que vulgui, però a nosaltres no ens hi trobaran, en res que perjudiqui la ràdio”.
Hi ha, doncs, una lluita pel relat sobre aquells orígens? “No hi ha cap lluita pel relat. El que fem des de Ràdio Associació és exposar el resultat d’una recerca que fa anys que fem, amb algun episodi que hem aconseguit aclarir amb referències escrites i el record dels familiars. Això és aportar informació, perquè la línia històrica dels 100 anys de la ràdio a Catalunya té molts més matisos dels que s’han explicat. El que fem és complementar. L’episodi més fosc de la nostra història va tenir com a protagonista Unión Ràdio –que no és la SER– i la dictadura. Aportar llum a situacions històriques excepcionals no ha d’incomodar ningú i, personalment, crec que així és. Cap problema”, afirma Moles.
Però continuem amb la història. “Les pugnes entre l’ANR i Unión Radio van ser virulentes i es produirà una ruptura definitiva a l’estiu del 1929”, explica Franquet. I dues setmanes més tard, l'ANR anuncia que demanarà una llicència de ràdio per continuar el projecte iniciat amb Ràdio Barcelona. “Ràdio Associació de Catalunya neix l’any 1930 amb l’indicatiu EAJ-15, impulsada, en bona part, pels socis que havien creat l’ANR”, diu Franquet.
“La dictadura tarda sis mesos a concedir aquesta llicència. Un altre escàndol de dilatació en el temps. Quan s’atorga la llicència estatal, les condicions són deplorables: poques hores i els pitjors horaris per protegir les emissions d’Unión Radio Barcelona”, denuncia Moles. “Aquestes restriccions desapareixen amb la República”, afegeix Franquet.
El 15 d’abril del 1931, el president Francesc Macià signa un decret que dona llibertat d’emissió a EAJ15-Ràdio Associació. Per això, vist amb perspectiva, Enric Frigola, periodista veterà i bon coneixedor dels inicis de la ràdio, destaca l’efecte d’aquella separació entre l’ANR i Unión Radio. “Va tenir un efecte positiu, del tot inesperat: la creació de Ràdio Associació de Catalunya, amb un tarannà molt diferent (per començar, l’únic idioma que emprava era el català), va contribuir en gran mesura a la popularització del mitjà gràcies a la creació de noves emissores arreu de Catalunya, establint la primera xarxa radiofònica de la història”.
“A partir d’aquest moment, EAJ-15 es converteix en l’emissora republicana per excel·lència, la més moderna, la que actualitza tots els lèxics en català, amb una idea de la publicitat totalment nova, amb activitats dins i fora de l’emissora que arrosseguen milers de seguidors, amb una xarxa territorial completa, inaugurant Ràdio Girona i Ràdio Lleida, i un acord amb Ràdio Tarragona; amb nous estudis i dependències a la seu de la Rambla, amb Rosalia Rovira com la locutora més ben pagada i valorada d’Europa... És una emissora moderna i d’alta qualitat de continguts”, resumeix Moles. “En crear una xarxa amb emissores a cada capital de província, va fer un pas important en la seva consolidació, i la programació cada cop compta amb més acceptació”, explica Franquet. Perquè, a la República, la ràdio es va convertir en un autèntic mitjà de masses. “La República va eliminar la censura prèvia i va permetre el desenvolupament de la ràdio informativa i la utilització de les ones per part d’institucions, associacions, grups polítics i dirigents socials i polítics. Les taxes d’analfabetisme eren elevades i la ràdio constituïa un mitjà per a l’esbarjo, informatiu i, alhora, educatiu”, afegeix.
Canosa –que va descobrir el projecte d’una televisió catalana durant la República, tal com explicava al llibre República TV (Dux Editorial, 2009)– recalca el vessant polític dels mitjans de comunicació durant aquell període. “La prova exacta, precisa, és que les competències en ‘radiodifusió’ són aprovades a l’Estatut de Núria del 1931 majoritàriament pel poble i les retalla l’Estat espanyol el 1932. El conflicte sobre el traspàs de la ‘radiodifusió’ va ser un dels debats més encesos a les corts republicanes, i tots els partits catalans hi van donar suport. Va ser una batalla per la realitat, ja que entenien que era el ser o no ser d’una nació: l’escoltar i el veure, o el no escoltar i el no veure. Els mitjans ho són tot d’un país. La realitat mediàtica és un fet als anys trenta, i sense mitjans no hi ha realitat”, assegura.
“L’any 1936, amb el cop d’estat franquista, la Generalitat confisca les dues emissores de Barcelona, EAJ-1 i EAJ-15, i alguns continguts passen a ser compartits”, afirma Moles. I aquells projectes radiofònics que havien anat agafant embranzida, van quedar interromputs bruscament el 26 de gener del 1939 amb l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes. Aquell dia, totes les emissores de ràdio que emetien en català van deixar de fer-ho i van passar sota el control dels vencedors.
“Quan el 1939 les tropes franquistes entren a Barcelona, EAJ-1 no està funcionant perquè té desperfectes per un bombardeig. Les tropes van directes a EAJ-15, que és a la Rambla. Desapareixen els arxius documentals i sonors... i mesos després canvien el nom d’EAJ15-Ràdio Associació de Catalunya pel de Ràdio Espanya de Barcelona”, assegura Moles. “El canvi va ser total”, explica Frigola. “El sol fet de prohibir el català –prossegueix– i d’emprar el castellà com a idioma únic va provocar un estat de xoc entre els milers d’oients que ja s’havien acostumat a una manera molt genuïna d’escoltar la ràdio”.
Amb l’arribada de la democràcia, el 1980, es constitueix novament la societat Ràdio Associació de Catalunya i, entre altres coses, es comença a investigar per conèixer els orígens de la ràdio i la història d’aquells pioners. Un segle després, però, encara hi ha molt desconeixement. “La gent coneix la BBC i l’ANR no”, resumeix Canosa. “És una part de la història de la ràdio a Catalunya que s’ha explicat poc, i sovint em pregunto si entre les noves generacions de comunicadors hi ha interès a conèixer com van anar”, admet Frigola.
Per la seva part, a Ràdio Barcelona estan immersos en el centenari. Una gala commemorativa al MNAC, aquest febrer, és el tret de sortida d’un seguit d’actes. “Durant tot l’any organitzarem altres esdeveniments que culminaran amb un congrés sobre el futur de la ràdio, que impulsem amb la UAB. A banda, estem preparant continguts per a diferents suports”, explica Serra. El Govern també ha anunciat una cinquantena d’activitats al voltant del centenari.
Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Capçalera número 195.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari