Més enllà de la frontera

MARIA HORNOS

Les mirades apunten més enllà dels confins del nostre país amb l’esperança
de trobar feina. És l’horitzó que molts periodistes es proposen. Les causes? L’augment d’aturats en el sector i la precarietat laboral cada cop més creixent en la professió. Una circumstància agreujada, a més, per l’increment progressiu d’estudiants d’aquesta especialitat a les facultats catalanes: de 1.245 l’any 2000 a 2.532 l’any 2010, segons l’informe Nínxols d’ocupació per a periodistes. Crisi, oportunitats en el sector i necessitats de formació, dirigit per Josep Lluís Micó, encarregat pel Col·legi i presentat recentment.

En general, la població espanyola resident a l’exterior ha crescut un 6,3%, el 2012, i ja supera els 2 milions (INE, gener 2013). En el món de la comunicació, seguint amb l’estudi d’en Micó, les universitats també destaquen que la demanda de graduats per creuar la frontera i establir-se fora ha crescut un 100% en els darrers 4 anys. Quines són les possibilitats d’internacionalització?

Escèptic. Així es mostra l’informe davant la sortida internacional de professionals de la informació. Primer, perquè l’ofici en països veïns es troba immers en un mar abrupte. Per exemple, a França, la situació no és bona però el fet que tan sols hi hagi 13 facultats de Periodisme (només a Catalunya n’hi ha 9) limita el nombre de llicenciats i manté les xifres d’atur a la superfície. Segon, perquè es perfila la tendència d’un increment dels reporters als quals se’ls paga per peça i, sovint, han de complementar el sou amb subsidis.

Amb tot, la barrera idiomàtica n’és la clau. Eminentment, d’acord amb aquest document, perquè en el marc de la comunicació el grau d’exigència de l’idioma és màxim. Hi trobem alguna excepció, com la feina de corresponsal o el treball en empreses estrangeres amb presència a Espanya. En la mateixa línia, l’estudi de viabilitat per al pla Erasmus realitzat, el 2011, per l’European Journalism Centre i l’Economisti Associati és contundent: “hi ha poques professions en què el control del llenguatge sigui tan indispensable”.

Què succeeix si no es domina l’idioma? Aleshores, el camí que s’ha de recórrer ens condueix a l’Amèrica Llatina. Però, sovint, les condicions que presenten aquests països són més insegures que les nostres. Amb quins obstacles ensopeguen els periodistes que són lluny de casa?

Diferències culturals

Al desembre de 2012 en Sergi Altadill (vint-i-dos anys) va aterrar a Kabul per unir-se a l’equip de televisió iranià HispanTV. Tot i que, no li desagradava la idea de treballar a l’estranger, no aconseguia feina a Barcelona. Per això va comprar un bitllet d’anada cap a la capital de l’Afganistan. Per assessorar-se, va contactar amb companys que ja eren allà, com la Mònica Bernabé, corresponsal d’ El Mundo.

Ara bé, les diferències culturals pesen: “El fet d’informar per als iranians en un país on hi ha presència americana fa que no puguis comunicar tot el que vols”. Per això, adverteix als qui es desplacin que s’assegurin que un mitjà els proporcionarà encàrrecs de manera habitual i, sobretot, que siguin cautelosos a l’hora d’establir relacions socials, en especial, en països amb cultura musulmana. De fet, a causa d’aquests desacords, està considerant la possibilitat de tornar. Però, si un cop aquí no el contractessin, prepararia l’equipatge de nou.

En acabar d’estudiar portuguès, al setembre de 2012, en Jordi Figueres (vint-i-un anys), va posar els peus a Rio de Janeiro. Per començar, va col·laborar amb Ràdio Marca Barcelona i Ràdio Intereconomia Catalunya informant sobre les novetats esportives. A continuació, va picar a moltes portes i, actualment, treballa a Radio Globo Rio de Janeiro, Radio Globo São Paulo i a la revista de futbol Placar.

Tot i això, també ha topat amb dificultats. “Al principi, em sobtava el fet d’anar pel carrer sense mòbil ni cartera i vestir amb roba prestada perquè no em robessin”, admet. Per als qui vulguin ocupar-se a Brasil, Figueras insisteix en què s’ha d’aportar un valor afegit i parlar bé l’idioma. Ara, desitjaria tornar encara que, de moment, no ho veu factible

A Ciutat de Mèxic és on la Marta Pallarès (trenta-tres anys) ha trobat recer. Hi resideix des de fa sis mesos i, de propostes laborals, no n’hi falten. Al contrari, escriu per a la revista catalana Rockdelux i en mitjans mexicans com el web Red Bull Panamérika. També participa al programa de ràdio Ibero 90.0 i col·labora amb la revista Rocks!. La precarietat laboral i les escasses perspectives de millora que regnen aquí la van empènyer a creuar l’oceà a la recerca de noves oportunitats laborals. “Ja coneixia Mèxic i les enormes possibilitats que oferia, en particular, en l’àmbit cultural”, afirma.

Quant a la seguretat, manté certes normes, per exemple, no tornar mai a casa sola, no agafar taxis del carrer a la nit o no ensenyar el mòbil. “Cal prendre precaucions, però això no t’ha d’impedir viure. Les guerres del narco són internes i si ocorregués res seria qüestió de mala sort”, explica. Per als qui somien amb la via internacional, Pallarès els anima, tot i així, adverteix que, actualment, els països llatinoamericans s’estan blindant legalment perquè cada cop més gent sol·licita el visat. El seu retorn? Encara no li ha passat pel cap.

Després de perdre la feina, el 2008, en Ramon Renedo (quaranta-un anys), juntament amb la seva família, es va establir a Noruega. Des d’aleshores, fa fotos per a catàlegs, dissenys de fulletons i cartelleria en un petit museu de Fredrikstad. L’idioma ha estat, sens dubte, un dels inconvenients. “Una altra complicació són els diners que es requereixen per establir-se i, essencial, la paperassa legal”, afegeix.

En el camp de les recomanacions, creu que convé tenir present quan el desplaçament es fa amb tota la família. També, suggereix una estada curta abans per conèixer la possible destinació i, sobretot, aprendre l’idioma. Amb la crisi, la tornada és del tot improbable.

Una experiència ben diferent és la d’en Ferran Porta (quaranta-cinc anys). El 2007, es va instal·lar a Berlín (Alemanya) perquè li agradava el país. Va ser corresponsal de COMRàdio cobrint temes polítics i econòmics i, més tard, com a emprenedor, va fundar un web turístic. Porta coincideix en què l’idioma és una competència imprescindible. “L’alemany és complicat i sense uns coneixements mínims les portes que s’obren són poques”, afirma. Segons el seu parer, abans de marxar a qualsevol lloc és primordial informar-se a fons del territori d’acollida i confiar en l’experiència d’amics que ja viuen a la zona escollida. Al contrari que en altres casos, ell desitja tornar però quan ho comenta amb companys d’aquí el prenen per boig.

Entre les diferents opcions que va remenar l’Andreu Oliveras (vint-i-quatre anys) a l’hora d’emigrar, la de sol·licitar una beca va ser la que, finalment, va quallar. El febrer de 2013, després d’una estada a Londres a l’aventura, es va embarcar de nou, “aquest cop, amb un contracte sota el braç”. Actualment, gaudeix d’una beca Eurodysee a tv8 Mont Blanc (França).

Oliveras creu que els entrebancs arribaran quan s’acabi l’estada. A partir d’aquí, voldria tornar. Ara bé, davant la grisor laboral actual, enviarà currículums a fora. El seu consell per a qui estigui rumiant provar sort a l’exterior és no marxar a la caça d’oportunitats: “Agafar les maletes amb bitllet d’anada i sense res més no sempre dóna resultats”.

La tornada

Darrerament, les condicions laborals amb què se les havia de veure en Jordi Molina (vint-i-vuit anys) eren precàries i, al setembre de 2012, va posar rumb a Buenos Aires (Argentina). No obstant això, el projecte tenia data de caducitat: gener de 2013. Allà es va dedicar a buscar històries i, com a autònom, va publicar diverses peces a mitjans com Nació Digital, Noticias de Gipuzkoa o el setmanari La Directa. La vivència li ha servit per reconduir la seva trajectòria cap al reporterisme freelance, avui, des de Barcelona. La tornada a casa ha estat agredolça. Aquí l’esperaven les persones que més estima però, a l’altra riba de l’Atlàntic, ha quedat una empremta dolorosa. “Alguns dels meus millors amics argentins són persones grans i ignoro si els tornaré a veure mai més”, reconeix.

En definitiva, la internacionalització pot ser una via per a l’ocupació si es domina l’idioma i si es prepara el viatge a consciència. Absorbir el màxim d’informació sobre la destinació, assessorar-se a través de companys que hi visquin, a més d’aprofitar els recursos que ofereixen associacions com el Col·legi de Periodistes, poden aplanar-nos el camí més enllà de la frontera.