La ràdio a Catalunya ha estat ben estudiada. Diferents treballs exposen la tasca d’una generació que als anys vint i trenta es va esforçar perquè aquell nou mitjà de comunicació fos una realitat. En aquesta recerca hi ajuden molt les revistes que van editar les emissores radiofòniques, sobretot Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya. Gràcies a això, l’esforç de pioners com Eduard Rifà, Toresky o Teodor Garriga, entre altres, és ben conegut. Tant l’embranzida dels anys vint com la consolidació del mitjà durant els anys trenta, amb fenòmens com l’acció a favor de la lectura i la música, actuacions en directe als estudis i l’esclat informatiu i científic durant la República, les coneixem gràcies a aquestes publicacions.
Després de la Guerra Civil, amb la victòria franquista, la ràdio canvia els continguts i la llengua catalana desapareix de les ones. Així, l’herència de les dècades anteriors s’esvaeix i no és fins als anys seixanta que, a poc a poc, sorgeix una renovació. De la nombrosa premsa radiofònica editada a casa nostra, destaquem les revistes de les dues grans emissores barcelonines del moment i ens fixem, pel seu dinamisme, en els exemplars dels anys trenta.
Ràdio Barcelona és inaugurada oficialment el 24 de novembre del 1924, després de les proves del 10 d’octubre. En la primera emissió parla l’alcalde, el baró de Viver, i hi trobem noms emblemàtics com Josep Torres Vilalta, més conegut com a Toresky. La ràdio és una gran novetat i prova d’aquest èxit són els 80.000 receptors que hi ha a la capital catalana. La revista Radio Barcelona: Órgano Oficial de la Asociación Nacional de Radiodifusión neix amb el número 13, atès que és la continuació de Radiosola: Revista de Radio Comunicación Ibero-americana, una iniciativa de dos aficionats a la radiodifusió, l’enginyer Josep Maria Guillén-García –posteriorment director de Ràdio Barcelona– i l’impressor Eduard Solà. Mensual i en castellà, Radiosola va sortir entre el 1923 i el 1924. Per tant, havia aparegut quan encara faltava un any per iniciar les emissions de Ràdio Barcelona i els seus articles tenien l’objectiu de “poner al alcance de todos los grandes descubrimientos de la radiocomunicación”.
Així doncs, la nova revista manté la numeració iniciada per Radiosola i es comença a publicar setmanalment, coincidint amb l’inici de Ràdio Barcelona EAJ-1. La publicació, amb 3.000 exemplars de tirada, exerceix de portaveu d’aquella emissora pionera. Rifà, un dels primers teòrics sobre el nou mitjà, és autor de nombrosos articles sobre la ràdio. La revista publica des de la programació fins a entrevistes, articles tècnics i reportatges d’actualitat, a més d’una gran profusió d’imatges. Va començar sent quinzenal per passar, després, a setmanal. A partir del juliol del 1934 s’edita en català, fruit de l’impuls de la llengua que exerceix la Segona República. Radio Barcelona es deixa de publicar l’abril del 1938, en plena Guerra Civil.
Per la seva part, Catalunya Ràdio va ser la revista de l’Associació Nacional de Radiodifusió, que va obtenir una llicència per obrir una segona emissora a Barcelona. Ràdio Associació de Catalunya, innovadora i catalanista, es va convertir en la principal competidora de Ràdio Barcelona, tot i que durant la Guerra Civil les dues emissores van passar a estar controlades pel govern de la Generalitat. Les emissions van començar el 20 de març del 1930 i la revista, amb el mateix format i presentació que Radio Barcelona, va aparèixer a l’octubre de l’any 1931.
El contingut de la publicació –mensual fins que al juny del 1932 passa a ser setmanal– inclou la programació i peces dels avenços de la radiodifusió, amb il·lustracions i fotografies. En el seu primer número ja apareix una fotografia de l’Orquestra de Ràdio Associació i una altra de la primera visita als estudis dels nens de Sant Joan de Déu. Aquesta serà la línia de la revista: oferir informació, molt dinàmica i visual, de l’emissora. Les portades són un exponent de la vitalitat i la modernitat del periodisme dels anys trenta. A l’interior hi ha moltes fotografies i acudits.
La cadena té molta vida tant als estudis com a l’exterior, ja sigui per retransmetre òperes del Liceu o per emetre la missa del gall des d’una església popular. Entre el 1933 i el 1934, Ràdio Associació de Catalunya creix amb tres noves emissores a Girona, Lleida i Tarragona, amb programació i estudis propis. Catalunya Ràdio es fa ressò d’aquest creixement, sent un reflex del prestigi de l’emissora, com s’evidencia en l’abundosa publicitat.
En les seves trenta-dues pàgines hi ha informació general radiofònica, publicitat, reportatges i articles sobre els continguts i acaba esdevenint un catàleg molt reeixit de la programació diària de l’emissora. Tot i que no se’n conserven els programes, perquè no s’enregistraven, almenys conservem, gràcies a la revista, les escaletes de la programació, i podem saber, per exemple, que cada setmana es presentava una obra de teatre o que es llegien els sumaris del Butlletí Oficial de la Generalitat.
Pel que fa al contingut, hi apareixen articles sobre l’operativa i la tècnica de la radiodifusió i peces de col·laboradors com Joan Domènech o Enric Calvet. D’aquests col·laboradors destaquem reportatges singulars com el de María Luz Morales, arran de la visita que la cantant Rosita Moreno va fer als estudis, o la secció de música, en què Joan Gols i altres presenten la lletra i la música de cançons tradicionals catalanes. Cal tenir en compte que aquesta capçalera vol esdevenir la portaveu de tots els radiooients de Catalunya, com es diu en el subtítol. I els editorials fundacionals ja remarquen la voluntat de ser una tribuna de formació de la identitat catalana.
També hi destaca una secció d’efemèrides històriques d’Agustí Palau i Enric Cubas, que vista en conjunt podria ser una història de Catalunya perquè apareix pràcticament en tots els números. La revista fins i tot ofereix un consultori, presenta els homes de la radiodifusió catalana i traspua el desig de ser una publicació amena i de servei. A més, hi sovintegen les aportacions de periodistes i escriptors com Domènech Guansé, Josep Pous i Pagès, Carles Sentís, Prudenci Bertrana, Modest Sabaté, Domènech de Bellmunt o Maria Carratalà. Un especial interès van tenir les emissions pedagògiques, amb la col·laboració d’una vintena de professors, directors de grups escolars i personalitats com Artur Martorell o Pau Romeva, en una iniciativa de gran profunditat social.
Des de Catalunya Ràdio també organitzen el conte dels dijous per als infants, preparen festivals i, de manera espectacular, juntament amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, tiren endavant un concurs sobre història de Catalunya adreçat a infants que assoleix un gran èxit. També fan campanyes de recollida de diners, com la del tuberculós o per als hospitals. És, doncs, una tribuna d’actualitat radiofònica, de programació de l’emissora i una plataforma educativa sobre la tradició catalana.
El 29 de desembre del 1934, la revista Catalunya Ràdio publica el darrer número –el 138– per donar pas a un nou diari, L’Instant, també molt vinculat a la ràdio.
Aquest article es va publicar al número 196 de la revista Capçalera l'abril de 2024.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari