• A altes hores

    Sandra Balagué
    -
    22 juliol, 2024

    La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.

    En pàgines anteriors, Anna Lafau quan feia La noia de la nit a Ràdio 4. Sobre aquestes línies, Mara Torres presenta a la SER el programa nocturn El faro. Foto: SER

    “Avui hi ha una cosa que ho canvia tot i és el pòdcast”, diu Sílvia Tarragona, una veu icònica de la ràdio nocturna que va agafar el relleu de Carles Cuní al capdavant de La nit dels ignorants, en antena des de fa gairebé quaranta anys i que actualment presenta Xavier Solà. Tarragona el va conduir del 1996 al 2000. “Encara ara, als meus cinquanta-sis anys, hi ha molta gent que em diu: ‘Tu feies La nit dels ignorants!’”, explica. És, doncs, tota una veterana en ràdio nocturna perquè en aquesta franja, i en aquest cas per a tot Espanya a RNE, va conduir dos programes nocturns més: primer Imaginario –de tres a sis de la matinada– i, més endavant, Afectos en la noche –de dotze a tres de la matinada.

    De fet, actualment aquesta periodista torna a fer ràdio nocturna, perquè condueix A contrallum, a Ràdio 4 –de deu a onze de la nit. “És un programa gravat. Ara estic fent aquest nou repte: una entrevista de mitja hora, seguida d’un espai de mitja hora més amb col·laboradors habituals”, explica.

    Tarragona es mostra contundent amb la ràdio nocturna actual. “Ha canviat molt. Penso que s’està desvirtuant una mica la imatge de la ràdio de nit. Hi ha moltes persones que a la nit viuen: persones que tenen insomni, que estan soles, que treballen de nit, que aprofiten la nit per analitzar la realitat des d’un altre punt de vista...”, reflexiona. I afegeix: “La perspectiva d’aquestes persones s’està perdent. I no podem permetre que en moltes ràdios generalistes a la nit hi hagi programes gravats. És un insult a una part de l’audiència”. “Hem de recuperar la ràdio de nit: amb calma, tranquil·la, assossegada”, afegeix. I, esmentant com a excepció el Gente despierta de RNE, conclou: “Encara que sembli molt antic, jo agrairia que els directius entenguessin que la nit mereix un tempo i un respecte”. I rebla: “A quin directiu li he d’explicar que es pot fer un programa de nit tranquil i que la nit és una aposta?”.

    “El magazín esportiu nocturn és un dels formats de més antiguitat a la ràdio actual i, tot i que ha anat evolucionant al llarg dels anys, és un dels que té més èxit encara”, afirma la periodista Mònica Luján, que ha estudiat dos magazins nocturns esportius de la ràdio catalana com són El club de la mitjanit i Tu diràs. Precisament, aquest últim –actualment amb Aleix Parisé al capdavant– ha arrasat, una vegada més, en les audiències. En l’EGM del darrer trimestre de 2023, el programa nocturn d’esports de RAC1 va aconseguir 104.000 oients, molt per davant de Catalunya Ràdio, la SER i la COPE.

    En relació amb aquesta competència, Parisé explica contra qui “juga”: “Competim contra el que faci en aquell horari Catalunya Ràdio, que no és ràdio esportiva però sí en català. I competim, sobretot ara mateix, amb la SER i la COPE, que són les que ofereixen avui el programa més semblant al nostre, però en castellà”. Tot i això, també té clar que la competència va més enllà de les ràdios: “I també competim ara mateix contra piulades, Netflix, HBO, 3Cat... El panorama comunicatiu s’ha obert molt, s’ha fragmentat, i tenim molta més competència ara que fa uns anys”.

    En aquest sentit, Parisé és optimista. “Encara hi ha una gran part de la societat que té com a referència la ràdio, concretament la ràdio nocturna. Gent que tenia quinze o vint anys i que ara en tenen quaranta o cinquanta han crescut amb aquest mitjà. Aquesta base la tens”. “Jo no sé què passarà d’aquí a trenta anys –prossegueix–, perquè a la gent que ara té quinze o vint anys és cert que la ràdio els queda com molt lluny, i que estan acostumats a mirar les coses a través del mòbil i a un altre tipus de comunicació i tertúlies. Però la ràdio, que a més s’ha anat reinventant i adaptant als nous temps, encara té un marge molt gran, de vint a trenta anys, en què es mantindrà ben viva. A partir d’aquí no sé dir què passarà, és una incògnita”.

    Una mica d’història

    Als Estats Units, els espais nocturns a la ràdio comencen a finals de la dècada dels quaranta del segle passat. A Europa tarden una mica més, i no és fins al 1950 que comencen les primeres emissions regulars en aquesta franja. Vint anys més tard, als setanta, arriben al vell continent les emissions de confidències nocturnes, que a poc a poc esdevenen “l’essència mateixa de la ràdio nocturna: un lloc d’escolta i confidències per als oients”, explica la historiadora Marine Beccarelli.

    A casa nostra, hem de situar el fenomen femení en la ràdio nocturna. “En les dècades dels anys setanta i vuitanta, i seguint els criteris de segmentació de l’audiència, la programació radiofònica es configura de manera que es reserva les nits per a la veu femenina”, explica la periodista i antropòloga Elvira Altés al seu llibre Dones a les ones. I afegeix: “El supòsit és que la veu sensual que xiuxiueja a l’orella de l’oient és la millor proposta per mantenir l’audiència”.

    Juntament amb altres professionals –encapçalades per Núria Guitart, la pionera–, hi ha diverses “noies de la nit” durant aquells anys a les principals emissores catalanes. Anna Lafau n’és una. “L’any 1984, amb 16 anys, substitueixo Isabel Gemio –aleshores, Isabel Garbí– al capdavant de La chica de la radio, a Ràdio Barcelona. Qui em va donar, però, les eines per sortir-me’n és Maria Rosa Fusté, que havia passat a fer La noia de la nit a Ràdio 4”, explica Lafau. “Tot i que estava a l’altra banda del carrer –perquè jo estava a Ràdio Barcelona i ella, a RNE–, quan assumeixo La chica de la radio, Fusté m’ajuda moltíssim. I, després d’un temps, se’n va a viure a l’Argentina, i encara m’ajuda més, perquè em poso al capdavant del que feia ella: La noia de la nit, a Ràdio 4”, recorda.

    Més endavant, el 1990 i creat per Gemma Nierga, neix a la Cadena SER el Parlar per parlar, un espai intimista on les històries dels oients són les protagonistes de la nit i que esdevé una referència en la seva franja horària. Per la seva banda, a Catalunya Ràdio, tal com vèiem abans, comença el 1987 La nit dels ignorants, un programa on la gent truca per fer preguntes o bé per respondre’n d’altres ja fetes anteriorment per altres oients..

    Juntament amb els programes esportius, La nit dels ignorants és avui l’espai més veterà de la ràdio nocturna a casa nostra. Des de fa catorze temporades el presenta i dirigeix Xavier Solà. “Aquest programa m’ha ofert la possibilitat de desenvolupar un periodisme útil, de servei públic, que em fa sentir molt afortunat”, explica aquest veterà periodista, que ha implementat les xarxes socials al programa. “El programa mateix, de fet, va ser la primera xarxa social, perquè tenia –a part de la ràdio com a entorn–, també el telèfon. Però ara hi ha moltes coses més: el correu electrònic, la bústia de veu, les xarxes... El programa s’adapta al potencial tecnològic d’avui i l’aprofita”, explica.

    Solà està encantat fent ràdio de nit. “L’audiència de la nit és tan generosa!”, assegura. “Hi ha un batec d’uns valors molt necessaris”, afegeix. Aquest comunicador creu que ser disciplinat és indispensable per treballar a la ràdio en aquesta franja horària. “Sense constància és molt difícil, cal molt d’ordre”. Hi estan d’acord tots els companys entrevistats, amb aquest aspecte. És el cas d’Aleix Parisé, per exemple, que reconeix el condicionant que suposa l’horari. “És esgotador, perquè me’n vaig a dormir cada dia a les tres de la matinada. Arribo a casa a quarts de dues i necessito una horeta per fer baixar l’adrenalina”, afirma.

    Sílvia Tarragona, que com Parisé arribava amb l’adrenalina alta –“però m’adormia ràpid”–, assegura que per fer ràdio a la nit cal molt d’ordre en la vida personal. “Jo soc una persona molt disciplinada. Excepte 
les nits que anàvem de juerga amb el Clapés i el Buenafuente, quan acabava 
La cosa nostra i passava a recollir-me per la ràdio. Menys aquelles nits que tancàvem Bikini –que eren les menys, eh, que si no el Buenafuente em tocarà el crostó!–, la resta, a les tres s’acabava el programa, a dos quarts de quatre arribava a casa i em posava el despertador a dos quarts de dotze. Mai més tard”. “La disciplina, quan fas aquest horari, ha de ser fèrria, perquè, si no, no te’n surts”,  conclou. 

    Aquest article de la Capçalera es va publicar el febrer de 2024 en el monogràfic especial del centenari de la ràdio.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari