Paco Elvira, la vida no s’acaba mai

PERE FERRERES

“Hi ha una cosa tan inevitable com la mort: la vida”

(Charles Chaplin)

La vida és un accident.

Aquell matí, Paco Elvira, que treballava en un nou projecte editorial sobre Barcelona, la ciutat on va néixer el 30 d’octubre de 1948, va penjar al seu bloc una foto del Parc Diagonal Mar, projectat per l’arquitecte Enric Miralles, un meravellós inventor i pioner a qui li encantava la vida i l’olor a mar. El Paco se’n va anar a retratar el més enllà i no va tornar mai més. Va morir el 31 de març de 2013 davant les ondulacions de les onades, en el mateix lloc del Garraf en el qual tantes vegades havia fet retrats com el que va il·lustrar el llibre De cara al mar. Ahir i avui del litoral de Barcelona, que va publicar el 2003 amb Rafael Vallbona, que ara ha escrit: “La força del fotoperiodisme transcendeix un testimoni únic, tràgic o amagat; ha d’explicar la vida. Això és el més difícil, i el Paco ho feia”.

Un dia vaig entrar a La Virreina, Centre de la Imatge, i em vaig trobar una foto impressionant del 1979 (“Nens que juguen a bàsquet a Mongòlia”) del meu admirat amic Paco Elvira. Anys després, quan vaig tornar d’Andalusia –una terra que tracta que la Setmana Santa exploti la pau, la justícia, l’amor, la felicitat– em vaig trobar amb una notícia que encara ara em sembla un malson i vaig tornar a pensar en Jean-Paul Sartre: “El que importa de veritat de morir és morir a temps”.

“Era una persona coherent, fidel al seu estil, que mai va canviar el seu discurs, que no es va deixar contaminar. Paco Elvira era una persona incapaç de posar una traveta”, em comenta Pedro Madueño, reconegut fotògraf de La Vanguardia amb qui vaig fer moltíssims quilòmetres per buscar notícies i reportatges que publicàvem en diferents mitjans. En aquell temps de canvis polítics i socials, Paco Elvira va documentar amb la càmera aquell cicle apassionant: la repressió a la universitat, l’extrema dreta, el patiment dels miners asturians, extremenys i catalans i dels camperols canaris, els malalts de l’oli de colza, els pobles oblidats de l’Espanya rural, la reconversió industrial de Sagunt, la presència de la legió a Ceuta i Melilla, les manifestacions per l’Estatut de Catalunya i el primer Onze de Setembre a Sant Boi, l’assalt al Banc Central de Barcelona, les eleccions generals de 1982 i els deu milions de vots de Felipe González.

“L’estimava!!”. Francesc Bedmar, tan prudent i tan discret com el Paco, ha estat el fotògraf oficial del Reial Club de Tenis Barcelona més de quaranta anys, fins a la jubilació, i també del Monestir de Poblet. El Francesc era veí del Paco. “L’estimava!! Queden poques persones com ell, amb la seva qualitat humana, sobretot en aquest món de caníbals”. Es van conèixer als anys setanta al Palau Blaugrana quan es va celebrar un Europa–Amèrica de tenis. “He vist morir molta gent que m’estimava, però amb la mort del Paco he notat un sentiment de dolor diferent, molt profund”, confessa Bedmar.

Vaig aprendre a ser periodista mentre observava professionals com Alex J. Botines, que escrivien articles que tenien un segell diferent, el toc personal de qui llegia Le Monde i escoltava els butlletins de les onze de la nit de Ràdio París. Àlex era molt apassionat, molt actiu i molt professional. El seu últim gran projecte va ser un diari esportiu, Récord. El cap de fotografia era Paco Elvira, un fotoperiodista que havia començat a fer fotos quan estudiava Econòmiques per documentar la lluita dels universitaris antifranquistes.

Li agradava fer les coses detalladament, i el ritme d’aquell diari era trepidant. A la redacció, Paco pensava sovint en un camp de treball que havia conegut a l’època d’estudiant a la costa est anglesa, al “jardí d’Anglaterra”. Al diari, Paco tenia la sensació de trobar-se en una cinta transportadora de maduixes. No podia aturar-se ni un minut.

Paco Elvira li parlava a Álex J. Botines d’una foto del dia i aquest ja pensava en la foto de l’endemà. “Aniries de conya per a un trimestral!”, li deia Botines amb la seva ironia tan cultivada. Quan el Barça va jugar la final de la Copa d’Europa el 1986 a Sevilla amb l’Steaua de Bucarest, Récord va desplaçar un grup de redactors i fotògrafs. Paco no va oblidar mai una imatge d’aquella nit d’infinita tristesa, un exèrcit que tornava a casa derrotat després de la batalla, amb els milers de seguidors i les banderes caigudes. Per un moment creia ser Don McCullin, considerat el millor fotògraf de guerra del món.

Per tot el planeta

El mestre de Paco Elvira va ser Xavier Miserachs, de la prestigiosa Agrupació Fotogràfica de Catalunya i autor de llibres de culte als anys setanta com Barcelona en blanc i negre i Costa Brava show. Paco va ser l’únic fotògraf espanyol que va anar a Lisboa a retratar la revolució dels Clavells. No obstant això, la seva foto més coneguda, la que té més interpretació i misteri, és la dels nens que juguen a bàsquet a Mongòlia, que va fer el 1979 quan va anar a dos mesos a l’Àsia amb Xavier Vinader. “De vegades, una foto és la clau per entrar en la vida d’algú. Aquella foto de Mongòlia de Paco Elvira demostra que l’humor i el drama tenen el mateix origen”, ha escrit la coach Mar Meneses sobre aquesta imatge.

Va viatjar a racons molts complicats del planeta. Assumia que un dia podrien disparar-li un tret mentre fes la feina. Va ser testimoni dels conflictes a Irlanda del Nord i a la frontera de Kosovo i dels canvis viscuts a l’Afganistan, Algèria, Argentina, Brasil, Camerun, Cuba, Israel, Japó, Mèxic, Nicaragua i Xina. Va treballar per a les revistes Mundo, Interviú i Primera Plana; per als dominicals de La Vanguardia i El Periódico; i per a les agències Cover, Getty Images i Fotostock. La publicació Photography Year Book va considerar dues vegades les seves fotos com les millors de l’any. Té obres al Museu Nacional d’Art de Catalunya i el premi Civisme de la Generalitat pel treball fet a Kabul, on ensenyava les cicatrius d’una guerra cruel. Va crear el portal de reportatges Obtura, era professor de Fotoperiodisme a la Universitat Autònoma i a la Universitat Pompeu Fabra. Va escriure la novel·la Un día de mayo i, quan tenia temps, aprofitava per desconnectar. Sempre recordaré el seu somriure en un viatge a Comillas que va organitzar Ferran Martínez.

El 2008, Paco Elvira va posar en marxa un bloc (“Diario de un fotógrafo profesional”) molt visitat. I aquella última foto que hi va penjar estava feta poc després de la inauguració del Parc Diagonal Mar, el parc immens on neix l’Avinguda Diagonal de Barcelona, inaugurat el 2002, de l’Enric Miralles, l’arquitecte d’una de les obres més intenses i reconegudes, com és el cementeri d’Igualada, escenari de la pel·lícula de la directora Isabel Coixet, Ayer no termina nunca.

Álex J. Botines deia que és difícil arribar al final d’alguna cosa al nostre país. Encara que sigui amb el cor, la imaginació i la intel·ligència. Potser la mort no té importància, però una cosa és segura: la vida no és una línia recta.

Paco Elvira ens ensenya que la vida tampoc no s’acaba mai.