Pionera, brillant, oblidada

A inici dels anys noranta, Glòria Santa-Maria i Pilar Tur estudiaven Ciències de la Comunicació a laUAB quan van endinsar-se en la vida d’Irene Polo. Un dels seus professors, Josep Maria Figueres, els va donar a triar entre un llistat de periodistes per fer-ne un treball d’investigació. A les dues va cridar-los l’atenció la figura de Polo, una periodista dels anys trenta –l’edat d’or del periodisme català– poc coneguda, però bona professional i, a més, amb una llegenda al voltant de la seva mort –es va suïcidar– que va tenir lloc el 3 d’abril de 1942, quan tenia 32 anys. Un fet del qual s’han complert 75 anys.

La recerca no va ser fàcil. “Només hi havia referències en llibres d’història del periodisme o el record dels seus col·legues”, recorda Santa-Maria. “Només alguns estudiosos o professors la coneixien i la mencionaven, si bé entre la professió no era gens coneguda”, assegura Tur. Les dues periodistes es van sorprendre quan van descobrir la qualitat periodística de l’obra de Polo, publicada en mitjans de referència, i que ella fos molt ben valorada pels seus col·legues de professió. “Ens va fer adonar-nos de la importància de la periodista en aquella època i de la injustícia de l’oblit”, afirma Tur.

Santa-Maria i Tur van llegir els treballs d’estudiosos del periodisme català, van localitzar els articles de Polo a les hemeroteques, van llegir les memòries dels periodistes del seu temps, varen parlar amb Mònica Merli Polo –neboda de la periodista i única familiar que quedava– i varen entrevistar els professionals que l’havien conegut i eren vius com Víctor Alba, Josep Aymamí i Serra, Emili Granier-Barrera, Carles Sentís, Sempronio i Tísner. D’aquella intensa recerca va sorgir Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930, 1936), editat per Quaderns Crema el 2003. Es tracta d’un recull de 59 articles –la primera antologia periodística de Polo–, que van acompanyar de 22 pàgines amb tota la informació recopilada.

Biografia intensa
Irene Polo i Roig va néixer a Barcelona el 27 de novembre de 1909. Sense estudis –havia de treballar per mantenir la mare, vídua d’un guàrdia civil, i a dues germanes– però amb una sòlida formació humanística, va publicar el primer article el 18 de juny de 1930, amb només vint anys, a la revista Imatges.

Poc després, es proclamava la Segona República, context en què va discórrer la seva trajectòria. Polo va exercir entre 1930 i 1936 publicant a La Humanitat, Imatges, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última hora. Autora de cròniques, reportatges, entrevistes i articles d’opinió, va escriure de temes ben diversos. Des d’un reportatge sobre la mendicitat fins a un altre sobre l’aparició del primer escot, per posar dos exemples ben diferents. Va entrevistar Pío Baroja i Buster Keaton, entre altres, i fins i tot les entrevistes frustrades –com una a Cambó– es van convertir en una brillant crònica d’aquella persecució sense resultats. També va cobrir política catalana (el judici contra l’exgovern de la Generalitat a Madrid i la vista de la causa sobre l’extradició de l’exconseller Josep Dencàs a París), així com temes municipals, de moda i sobre nombrosos aspectes socials.

Combativa i valenta
Els reportatges socials destaquen força en la seva obra, ja que Polo tenia un tarannà combatiu. A L’Opinió va fer una campanya per abaratir el preu del pa a Barcelona amb quinze reportatges d’investigació, articles d’opinió i entrevistes que desmuntaven els arguments de la patronal sobre els costos de fabricació. L’interès per temes laborals –enmig de l’agitació social de l’època– la van portar a escriure quatre articles sobre les condicions d’explotació dels oficinistes i empleats i diversos reportatges sobre les condicions inhumanes dels treballadors, immigrants, de les conques mineres.

Era, doncs, una periodista que sortia al carrer a investigar, a preguntar fins a la sacietat per després convertir-ho en textos realistes, dinàmics, propers i amb una pinzellada d’humor. Es tracta d’un periodisme compromès. Compromís que també arribava fins a la seva professió. No en va, seria fundadora, el 1933, de l’Agrupació Professional de Periodistes, de la qual va ser-ne vicesecretària. La mateixa desimboltura professional també la tenia a nivell personal. Obertament homosexual, practicava el nudisme, vestia pantalons i tenia un sentit de l’humor que impregnava tots els seus escrits.

Cap a Amèrica
El 2003, poc després de la sortida del llibre de Santa-Maria i  Tur, Carles Sentís va publicar un article a l’Avui sobre Polo, a qui va conèixer de jove. “Era una persona de ploma incisiva i àgil”, recordava. “No esperava que la notícia arribés a la redacció, sinó que l’anava a cercar”, havia escrit, al seu torn, Josep Maria Lladó nou anys abans al mateix diari. L’estima dels companys era evident. Només cal veure el sopar de comiat que li van organitzar quan es va saber que deixava la família, la professió i Barcelona per anar-se’n com a assistent de l’actriu Margarida Xirgu en una gira per diferents països llatinoamericans. Tenia 26 anys. El sopar es va celebrar el 24 de gener de 1936 al restaurant Oro del Rhin i a les fotografies es veu Polo, somrient, envoltada d’un munt de gent. La majoria eren periodistes, però també van anar-hi polítics i artistes.

Aquell comiat, però, seria el definitiu. Polo va marxar el 29 gener de 1936, quinze dies abans d’unes eleccions generals que canviaren el curs d’Espanya. Sis mesos després, esclatava la Guerra Civil i molts periodistes –entre ells molts dels d’aquell sopar– també van haver de marxar, però a la força, a l’exili. Entre 1936 i 1939, Polo va ser al capdavant de la gira de la companyia per països llatinoamericans. A l’octubre de 1939, la companyia es va dissoldre, Xirgu se’n va a viure a Xile i Polo es va instal·lar a Buenos Aires. Va sobreviure fent traduccions del francès per a editorials, primer, i com a directora de publicitat d’una empresa, després. A la correspondència amb el pintor Miquel Villà li confessava que treballava en jornades inacabables i que patia una depressió nerviosa. “Tinc un decaïment nerviós terrible, i una angúnia que no sé pas si podré resistir en cas que hagi de durar gaire més encara”, li admet. El 3 d’abril de 1942 Irene Polo se suïcidava. Tenia trenta-dos anys.

Estil innovador
Setanta cinc anys després de la seva mort, els experts tenen clara la importància de la seva figura i obra. “Irene Polo va excel·lir en el periodisme català com una pionera de l’exercici femení de la professió, i com una capdavantera d’un nou estil de treball redaccional innovador, imaginatiu, perspicaç i agosarat”, assegura Josep Maria Casasús, catedràtic emèrit de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.

Per a Josep Maria Figueres, professor de Periodisme a la UAB, “Polo és genuïnament una periodista i el que val, doncs, és la capacitat de redactar i construir bones peces periodístiques a partir de temes vius i del moment”. Figueres també destaca que “fou una intel·ligent i coratjosa redactora que, si bé és valorada per ser una de les primeres periodistes, tenia moltes qualitat”.“Potser la característica més rellevant és la voluntat d’anar a buscar la notícia, ser una periodista de carrer que vol viure en primera persona el que passa i que vol conèixer in situ totes les versions abans de formar el seu propi criteri”, explica Glòria Santa-Maria. “Va fer un periodisme d’investigació molt modern”, afirma Tur.

“Irene Polo era la més renovadora de les periodistes de la seva generació, tot i que Rosa Maria Arquimbau reeixia també com a reportera”, afirma Casasús. Figueres també està d’acord en aquest punt i afegeix que Polo “esdevé exponent d’una generació culta i lliure que aspira a la normalitat” mentre que Elvira Altés a Les periodistes en el temps de la república (Col·lecció “Vaixells de Paper”, 2007) escriu que Polo “és potser la periodista més brillant i més completa, ja que va conrear amb encert diversos gèneres i es va interessar per una àmplia gamma de temes”.

Figura desconeguda
L’obra de Polo, però, no té actualment qui l’estimi. “És tan desconeguda –afirma Casasús– en la professió i en el públic en general com moltes altres personalitats, sobretot dones, de la història del periodisme català”. “Després de la guerra, el silenci va planar sobre el seu nom i sobre els de molts altres professionals demòcrates. Es va estroncar la tradició d’escola en el periodisme català”, afirma Casasús. I recorda que “fins als anys setanta a les redaccions no hi havia transmissió de coneixement històric sobre la professió, i fins als vuitanta a les facultats no s’estudiaren els clàssics del periodisme català”. I fins i tot quan aquestsc clàssics s’estudien, sorgeixen problemes. La dificultat en l’estudi de l’obra de Polo, per exemple, és que la informació és limitada.

La breu carrera i la mort a l’exili, seguit d’una dictadura de quaranta anys, deixaren Polo, com tants altres, a la cantonada de la història. Sense familiars –fa uns anys va morir la seva neboda, l’única familiar que quedava viva–, ni col·legues de professió que l’haguessin tractat, s’han perdut les fonts orals. Fins i tot costa trobar imatges seves, més enllà d’unes poques disseminades per diferents arxius. Malgrat tot això, el valor de la feina feta per aquella jove periodista en un context tens i difícil es manté intacte. Setanta-cinc anys després de treure’s la vida, els articles d’Irene Polo segueixen esperant àvids lectors que vulguin llegir-los.