Guerra de titans

No és un dia lluminós i fred d’abril ni els rellotges marquen les tretze a la imaginada Oceania de 1984, però a la molt real Amèrica de Trump la veritat i els mitjans de comunicació viuen moments difícils, confrontats a la competència de noves versions de neollengua en forma de fets alternatius, fake news, postveritats i xarxes socials agitadores.

És l’Amèrica en què el president, en el primer dia d’exercici del càrrec, va declarar la guerra als periodistes: “Tinc una guerra en marxa amb els mitjans de comunicació. Ells estan entre els éssers humans més deshonestos que hi ha a la Terra”. Un polític populista necessita enemics per culpabilitzar i, a Trump, desacreditar els mitjans li surt a compte, no només per impedir que determinades veritats surtin degudament reflectides, també per aïllar-se de les crítiques, crear una narrativa pròpia i presentar el líder com a única font fiable de la veritat.

Trump desacredita els mitjans de comunicació tradicionals mentre via xarxes socials i especialment Twitter –el seu compte personal té més de 33 milions de seguidors– busca la comunicació directa amb el públic, amb els seus fidels. En definitiva, intenta prescindir dels mitjans convencionals, degradar-los a la categoria d’irrellevants per poder transmetre els missatges sense passar pel filtre d’intermediaris incòmodes.

NYT i CNN, enemics
Tan deteriorades estan les relacions entre el New York Times i el president dels Estats Units, que el principal executiu de la companyia, Mark Thompson, va obrir una reunió per informar dels resultats financers amb una rèplica a Trump. “El president Trump ha estat un cop més ocupat aquest cap de setmana tuitejant que les nostres audiències i els nostres subscriptors estan, per utilitzar paraules seves, ‘minvant’”, va afirmar Thomson. “Doncs bé, no tant, Sr. President”, va afegir. L’audiència del New York Times havia augmentat l’últim trimestre del 2016, just quan estaven mostrant-se molt crítics amb la campanya i el període de transició de Trump. Van tenir un creixement net de 276.000 subscriptors digitals.

El New York Times és un dels beneficiaris de l’augment d’audiència que han experimentat els mitjans de comunicació després de les eleccions nord-americanes, que s’interpreta com el desig de molts lectors de disposar d’informació fiable elaborada per professionals. Adaptant la promoció als temps que es viuen, el New York Times s’anuncia amb la frase “La veritat és dura”, i el nou lema del Washington Post és “La democràcia mor en l’obscuritat”, frase que Bob Woodward, un dels periodistes del Watergate, utilitza sovint en relació amb Nixon. Un altre dels mitjans que pateix les ires de l’administració Trump és la CNN, a qui ell desqualifica regularment i el seu equip boicoteja sovint negant-se a participar als programes.

Mutació del Wall Street Journal
Quan un dels assessors més pròxims i més foscos de Trump, el cap d’Estratègia Steve Bannon, va qualificar la premsa com “el partit de l’oposició” i li va recomanar que “tingués la boca callada” pensava en mitjans com la CNN, el New York Times i el Washington Post, entre molts altres. No evidentment en el Breitbard News que Bannon va dirigir, un web on troba representada l’alt-righ, una amalgama d’extrema dreta i supremacistes blancs que en l’última campanya electoral va esdevenir plataforma de propaganda de Trump. Un Bannon extremista que considera que la Fox, la televisió que tradicionalment defensa els valors republicans més conservadors, viu en el passat i peca de moderada.

Malgrat la desconfiança de Bannon, el cert és que la Fox s’ha guanyat a pols les credencials trumpianes. Presentadors estrella com Bill O’Reilly o Sean Hannity s’han erigit en propagandistes incondicionals de Trump, mentre que Megin Kelly, més crítica i que va tenir un sonat enfrontament amb el Trump candidat, ha deixat la cadena. La fox és propietat de Robert Murdoch, com el Wall Street Journal (WSJ), que viu moments de tensió, amb la redacció resistint-se a maniobres que s’interpreten destinades a afavorir Trump. Especialment mal rebut va ser un mail de l’editor en cap ordenant que en parlar del veto de l’entrada d’immigrants, es deixés de mencionar “set països de majoria musulmana”, tot argumentant que els països van ser elegits no per la religió, sinó per ser considerats zones de risc de terrorisme. Un argument calcat a les tesis de l’Administració Trump.

Com s’anomenen les mentides
La mateixa premsa crítica amb Trump té dificultats per trobar les fórmules per una cobertura adequada a un fenomen nou que se’ls escapa de les mans. Durant mesos, la repetició continuada de mentides de Trump aconseguia acaparar els titulars a diaris, web i televisions amb el missatge que li interessava, mentre que la verificació que alertava de la falsedat quedava relegada a paràgrafs posteriors. Evitar caure en la trampa de Trump va portar el New York Times a començar a utilitzar la paraula mentida als titulars: “Trump confessa una mentida, però no se’n penedeix” (16/09/16), “Trump repeteix una mentida electoral” (24/01/16).

Altres mitjans prefereixen l’ús d’expressions com falsament, erròniament o afirmacions sense verificar,  fórmules més suaus que rebaixen la càrrega moral que comporta el verb mentir. És el cas del Wall Street Journal. L’editor en cap, Gerad Baker, argumenta que a les falsedats de Trump no se les pot anomenar mentides, perquè aquesta expressió implica no només que l’afirmació és errònia o falsa, sinó que també hi ha una intenció deliberada d’enganyar.

Fact checking intensiu
Sotmesos a una cascada de falsedats, els mitjans nord-americans recorren a l’ús intensiu del fact checking, la verificació dels fets. Destaca el Washington Post, que ha creat una secció fixa que reparteix entre 1 i 4 Pinotxos en funció del percentatge de mentida de cada afirmació, o el Politifact, del Tampa Bay Times, que estableix una classificació que navega per “veritat”, “majoritàriament veritat”, “mig veritat”, “majoritàriament fals”, “fals” fins al “pants on fire” (que es traduiria com a mentider amb l’afegit del ridícul).

Les verificacions són tan contundents que haurien deixat sense credibilitat qualsevol polític convencional, però Trump continua perseverant en la mentida o la falsedat i és immune al desgast. El fact-checking no afecta el nucli dur de seguidors, encara que n’erosiona la credibilitat fins al punt que el conservador Wall Street Journal va avisar, en un editorial del 24 de març, que molts nord-americans el podien veure com un “fake president”, un personatge que s’agafa a la mentida com “un borratxo a l’ampolla buida de ginebra”.

Canvis a La Casa Blanca
Els canvis en els tractes de la nova administració amb els mitjans de comunicació van ser evidents des del primer dia. D’entrada, el nou equip va intentar allunyar els periodistes del cor de la Casa Blanca, traslladant la sala de premsa. La forta resistència dels mitjans va obligar Trump a fer-se enrere, però si l’espai físic és el mateix, no ho és la dinàmica. En la reduïda sala de premsa, les 49 acreditacions amb plaça fixa estan assignades per l’Associació de Corresponsals de la Casa Blanca. La primera fila l’ocupen AP i Reuters, i els grans canals de televisió, que tradicionalment gaudien del dret a les primeres preguntes. Ara ja no és així. El portaveu, Sean Spicer, sol donar preferència a mitjans menys rellevants, si bé més conservadors. També a les compareixences de Trump, quan el nombre de preguntes és limitat, les acaparen els mitjans afins.

Els mitjans nord-americans tenen un repte enorme al davant amb l’Administració més agressiva que mai han hagut d’afrontar. Han de reaccionar amb contundència, però evitant la histèria per restaurar, així, el respecte pels fets i trencar els guetos intel·lectuals que alimenten realitats paral·leles. 2017 no és 1984; i a diferència de l’Oceania de la ficció, els Estats Units són una democràcia plena on el populisme de Trump posa a prova el sistema de checks and balances, de contrapesos entre els diferents poders, i també el paper que hi han de tenir els mitjans de comunicació.