Postveritat: qui en té la culpa?

“El tema de la postveritat és molt vell”, comença Ignasi Aragay, director adjunt del diari ARA, en ser preguntat per qui pot ser el culpable d’aquest fenomen. “Del que hem de parlar, sobretot, és de l’auge dels populismes que juguen amb el públic i el desinformen”, afegeix. Una opinió semblant és la de David Bassa, cap d’Informatius de TV3, qui no creu que només els periodistes en tinguin la culpa. Tot i això, admet que existeix un periodisme de taula, precari i de retallades. “Hem de fer més que mai amb el mínim temps possible, de manera que tenim poc temps per contrastar i, al final, es poden acabar difonent notícies que són mentida”.

A banda de la precarietat laboral, Jesús Maraña, director editorial d’infoLibre, afegeix que un dels errors dels periodistes és no desemmascarar les mentides. “No podem caure en l’error de fer veure que som neutres, perquè si una cosa és mentida, tenim l’obligació de dir-ho”. Com a exemple, posa la portada del New York Times on hi havia un gran titular que deia ‘Trump és un mentider’. “Un fet inèdit fins al moment”, s’enorgulleix Maraña, qui creu que, en certa manera, els periodistes ens hem tornat col·laboradors de la postveritat.

Els problemes de la immediatesa
La rapidesa del dia a dia a la redacció, sumat a la instantaneïtat de la versió digital del mitjà i la pressió de les xarxes socials són altres temes candents en el debat entre suposats culpables i innocents. “La immediatesa és enemiga del bon periodisme”, resumeix David Bassa. “Necessites un temps per saber què passa i per què”, afegeix. El director adjunt de l’ARA creu que les noves tecnologies també permeten rectificar més de pressa. “Ara, també tenim la possibilitat de trobar més informació i poder contrastar més notícies que fa vint o trenta anys”, explica. Amb tot, afirma que al mitjà on treballa se sacrifica molt la immediatesa i s’aposta per comprovar la fiabilitat de la informació, sigui anant a la font directa o esperant la confirmació d’alguna agència de notícies oficial. “El secret és donar informacions certes i elaborar-les molt a fons”, assenyala.

El model de pagament i subscripcions de l’ARA, explica, permet sacrificar aquest punt d’immediatesa i posar pel davant la fiabilitat. Un cas semblant passa amb infoLibre, on segons Maraña “no tenim l’estrès d’haver d’arribar abans que els altres ni sumar-nos a la batalla del clickbait o de l’infoentreteniment”. I és que, segons el director, el principal patrimoni per mantenir el periodisme a l’era digital és la credibilitat.

Receptors poc preparats
En el famós llibre La tiranía de la Comunicación, d’Ignacio Ramonet (Debate, 2003), ja es vaticinava que estar ben informat dóna molta feina, encara que sigui una tasca imprescindible en una societat democràtica. Avui en dia, i des de fa uns vint anys, tenim un esclat del periodisme. Així ho explica David Vidal, periodista i un dels responsables del col·lectiu SomAtents, que té com a objectiu apropar l’activitat interpretativa i crítica de la premsa a la ciutadania: “Rebem un tsunami quotidià de notícies, i cada vegada és més difícil passar de la informació al coneixement”.

Aquest fet provoca, segons Vidal, que finalment per vendre s’hagi de fer infoentreteniment. La situació actual, segons Vidal, ens ha fet preguntar de nou a tots què és el periodisme, “un ofici que abans era considerat el sacerdoci de la veritat”. “Actualment, falta més periodisme de qualitat, però també una ciutadania que l’entengui i en demani més”. Francesc-Josep Deó, fundador d’AulaMèdia-Educació en comunicació, creu que entre la ciutadania cada vegada hi ha més sensibilitat per buscar la veritat, encara que també admet que, en general, les persones no compren els diaris perquè les informin, “sinó per confirmar la seva idea del món”. El mateix passa amb la tendència a seguir a les xarxes socials només aquells mitjans i periodistes que confirmen la manera de veure la realitat de cada usuari. “Això només crea un micromon en què només es reafirmen les pròpies realitats de cadascú, sense adonar-se que hi ha moltes altres”, afegeix Vidal. “Si algú es vol informar bé, aleshores ha de tenir una posició més d’alerta i de lectura en profunditat”, apunta Deó.

“Em sorprèn que al nostre país no hi hagi assignatures a les escoles sobre els mitjans de comunicació, quan ja des de petits llegim i rebem moltes notícies i informació”, es lamenta Vidal. D’altra banda, el fundador d’AulaMèdia també aposta per una educació formal sobre el funcionament dels mitjans. “Falta saber diferenciar el bon periodisme del mal periodisme, igual que sabem diferenciar entre l’alta literatura i la baixa”. I això només s’aprèn, segons Deó, prenent consciència d’elements com la procedència de les fonts, el fora camp de dins de les redaccions, qui són els propietaris dels mitjans o fins i tot com es dissenyen les notícies. Segons el periodista, aquesta formació no només l’ha de fer el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, sinó també els mitjans de comunicació, siguin públics o privats. “S’haurien d’impulsar campanyes de sensibilització mediàtica per convertir els ciutadans acrítics en una societat crítica”, conclou.

El paper dels mitjans
Com poden els mitjans de comunicació tornar a guanyar-se la confiança dels ciutadans en plena era de la postveritat? “Fent bé la feina”, simplifica David Bassa. El cap d’Informatius de TV3 també considera que, encara que s’hagi instal·lat la idea que al nostre país els mitjans estan ideologitzats i que haurien de ser independents, “la realitat és que cap mitjà és neutre”. “Els periodistes som persones i tots som ideologia, negar això és absurd”, afegeix. A canvi, Bassa admet que el que no poden fer els mitjans és amagar informació o elaborar informació falsa, sigui quina sigui la respectiva línia editorial.

Jesús Maraña creu que tant els mitjans de comunicació com els mateixos lectors, tenen l’obligació de denunciar el mal periodisme. Per a Maraña, l’essencial és que ni els periodistes ni els lectors “es resignin a pensar que ara toca la postveritat. S’ha de denunciar-la i debatre-la, com ja s’està fent als Estats Units a través de la premsa, amb les mobilitzacions ciutadanes o als tribunals de justícia”. També, Ignasi Aragay aposta per no donar sempre als lectors el que volen sentir: “Com a mitjà, hem d’intentar no sempre respondre només a la nostra bombolla de lectors, sinó aportar també punts de vista diferents, a banda de la línia editorial”. “Al final, si la gent no entén la nostra feina com a honesta i de rigor, no té cap sentit que existeixi”, puntualitza David Bassa.