A punt per a la revolució gràfica

La visualització massiva ja és un fet. En aquest article, Jordi Català -pioner dels gràfics en la premsa i fundador, als anys vuitanta, de la secció infogràfica d'El Periódico de Catalunya, la primera d'Espanya- reflexiona sobre l'estat actual d'aquesta branca de la professió a la qual se li albira un futur esperançador, amb nous perfils laborals i amb un pes específic, tot i que fora dels mitjans de comunicació tradicionals.

Infografia és informar amb imatges. És la definició més breu, però més ajustada a la qual he arribat en trenta anys de professió, i és la que estic donant als meus alumnes, tant els que provenen del periodisme (informar) com els que provenen del disseny (imatges). La professió de comunicador visual o infografista ha d’anar més enllà del seu hàbitat natural –les redaccions–, on gairebé s’ha enquistat, i perquè hi puguin accedir els nous i els no tant nous periodistes, a més de tot professional que vulgui reciclar-se en un nou espai d’oportunitats que s’obre.

La infografia a Catalunya neix als vuitanta, a El Periódico, de la mà del director, Antonio Franco, amb el primer departament d’Infografia en un diari a Espanya, i on els infografistes tenien categoria laboral i professional de periodistes. Els grans moments van arribar amb els Jocs Olímpics de Barcelona i la Guerra del Golf. Aleshores, hi havia dos nuclis infogràfics importants: Catalunya i els seus grans diaris, i la Universitat de Navarra, que formava periodistes per dirigir infografia a les capçaleres més importants del país, funda l’SND-E (Society Newspaper Design) i converteix Espanya, amb congressos i premis, en la segona potència infogràfica darrere dels Estats Units. Internet i les noves tecnologies amb el redisseny dels diaris i el pas al color total, marquen uns anys noranta plens de molt bones infografies.

Capdavanters, de nou
La digitalització, la interactivitat, l’animació i els problemes logístics van generar un canvi de tendències agreujats amb la crisi del paper i la crisi econòmica. Arribats en aquest punt, s’ha de fer esment al desenvolupament de la visualització de dades, una branca de la infografia, que utilitza gran quantitat d’informació aportada pel periodisme de dades i que les tradueix en imatges, generalment interactives: el conjunt és conegut com el big data i la seva utilització va molt més enllà dels mitjans tradicionals de comunicació. Barcelona torna a ser capdavantera amb una gran activitat que té com a exemples el Big Data Congress i l’Open Data i el Big Bang Data, al CCCB.

Els Estats Units marquen clarament la pauta del que està per arribar. Mentre, a casa nostra, les empreses encara van amb el pas endarrerit, i mirant de reüll la passada crisi econòmica, sense entendre el networking i el big data com a activitats econòmiques prioritàries, i amb ofertes laboralment precàries per treballar a les xarxes.Dades recents ens mostren com la informació visual en línia ha crescut un 9.900% en set anys, com un infogràfic es piula 800% més que la mateixa informació escrita o com el cervell humà processa la informació visual 60.000 vegades més ràpidament que la textual. És un moment canviant, complex, ens trobem a l’era de la visualització massiva. Les empreses acabaran acceptant que el futur passa per incorporar els nous professionals de la visualització. I tot això arribarà ben aviat.

Aquestes reflexions ens porten a entendre que el paper de l’infografista o de qualsevol professional de la comunicació i/o del disseny amb formació infogràfica és a prop de tenir un pes específic fora dels mitjans de comunicació tradicionals. Parlo de noves economies, de noves relacions socials, de màrqueting de continguts visuals, d’inbound màrqueting, de gabinets de comunicació, d’agències de serveis d’informació, de premsa i de publicitat, de big data i també de les xarxes de comunicació social i de les respectives estratègies.

Quan explico la utilitat de la infografia als alumnes, dissenyadors, periodistes, acostumo a fer servir una reflexió en la línia de les paraules de Mar Cabra, experta en dades, quan diu que en aquests moments tan difícils sobreviurà el periodista o el comunicador que aporti un valor afegit als seus coneixements, i tant les tècniques de dades com la infografia ho són.
Actualment, no hi ha gaires infografistes fora dels mitjans de comunicació tradicionals. La formació dels infografistes gairebé sempre havia estat dins dels mateixos diaris, en el dia a dia, aprofitant l’experiència d’altres infografistes i lluitant molt sovint contra els prejudicis o la incomprensió de molts companys de professió. Això ara ja no és possible i la docència formativa està tenint un paper força rellevant.

La docència, clau
La infografia amb presència important en els programes de Grau, tant de periodisme com de disseny, s’imparteix encara en pocs centres universitaris. Concretament, a l’Escola EINA, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona (UAB), la Universitat de Vic (UVic) i  la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Pel que fa als estudis de postgrau, màsters o altres cursos, ja són més els centres que treballen amb infografia com l’escola de disseny Elisava i també amb el big data i la visualització com ara la Universitat de Vic (UVic) amb un postgrau de Periodisme de Dades, l’Escola Blanquerna (Universitat Ramon Llull) amb un diploma d’especialització de Periodisme de Dades, cursos de Visualització d’Informació a la uoc, i a BAU Escola de Disseny amb el nou màster d’Infografia i Visualització de Dades que aplega les dues disciplines en un mateix postgrau. En altres universitats, s’està treballant infografia, si bé diluïda amb disseny, multimèdia, animació, tecnologies, 3D, etc. i encara són molts els centres acadèmics de periodisme i comunicació on no hi ha infografia dins dels respectius graus.

Gran acceptació
En aquests moments, ja s’estan donant importants resultats en big data, sobretot a cursos, mostres i trobades. També hi ha importants incursions d’infografistes fora de la premsa i en diferents àmbits experimentals, artístics, sociològics, com els dialogrames, les conferències i les exposicions d’obra infogràfica de Jaime Serra, responsable d’Infografia i il·lustració de La Vanguardia, així com la feina dins la visualització de dades i infografia d’empresa d’antics responsables de mitjans, com Juantxo Cruz o Javier Sicilia, per no parlar de l’ingent treball de promoció de visualització de dades que està portant Eli Vivas, i que va menar Francisco José Moya. I no puc oblidar-me dels estudiants d'EINA que, a inicis de l’any 2015, van guanyar un European Newspaper Award amb la visualització infogràfica del magnicidi de Dallas.

Encara hi ha molt per fer, tot i així, els resultats em demostren també que l’acceptació és molt gran. Els meus projectes de visualització d’escenografies per al Gran Teatre del Liceu, les memòries anuals visuals de turisme de Barcelona, els tasts visuals per a Cerodosbé o per als vins Jean Leon i altres per a institucions públiques o privades com Construcía, Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Agència de Salut Pública de Barcelona i la programació de dos màsters universitaris a més de dues exposicions retrospectives, una a la UAB i l’altra a l’espai Barra de Ferro d’EINA, són per a mi mateix un estímul per a seguir i per a entendre que hi ha recorregut per als professionals preparats.

Com a epíleg, cito tres frases que resumirien l’ideari exposat fins ara. La primera me la va regalar Terry Gilliam, un dels integrants dels Monty Python, veient la visualització global del seu treball escenogràfic per a Benvenuto Cellini, al Liceu. Va dir-me: “Moltes gràcies perquè ara per fi puc entendre la meva pròpia feina!’’. La segona cita –si m’ho permeteu– és meva: “Tot, absolutament tot, és infografiable’’. I la tercera i última és de Karma Peiró, directora de Nació Digital, absolutament contundent quan afirma que “aquest nou corrent del periodisme pot contribuir a recuperar la professió’’.