"No crec que una fotografia canviï res"

Tot i que ha publicat en les capçaleres més prestigioses del món i el seu treball s'ha emès a les principals televisions, pateix les limitacions pròpies dels freelance en una professió que es troba en un moment delicat. A més, quatre anys enrere, va patir un segrest de sis mesos a Síria a mans de l'Estat Islàmic, tot i que evita parlar-ne gaire i prefereix centrar la mirada en les ciutadans dels països on treballa, els autèntics protagonistes de les seves imatges.

Has treballat en diferents llocs, però sempre has estat freelance.
Sí. Sembla que ser freelance no és el que la gent busca, si bé et dóna la llibertat de decidir el que vols fer, quan i on. Això a mi em compensa molt més que la seguretat laboral que tindria en un mitjà de comunicació. I he tingut molta sort, perquè no tothom ho aconsegueix. Això sí, que ara ho tingui no vol dir que en un futur ho tindré, perquè la situació laboral està molt malament.

Una feina en què els grans mitjans i les agències juguen amb avantatge.  
Ells tenen els recursos, els contactes i la logística que jo no tinc. Per a alguns temes que jo necessito una setmana, ells ho solucionen amb una senzilla trucada. Jo, com a freelance que sóc, vaig sol i m’haig de buscar els contactes, muntar el viatge, etc. Al final, la tasca de fotògraf només representa un 15% de la feina.

Es diu que els fotògrafs d’agències internacionals fins i tot porten assessors militars.
Algun cop he treballat per encàrrec, he anat amb aquests equips i el que porten és un expert en seguretat. El problema és que no tens la llibertat per fer res, perquè l’avaluació de riscos d’aquesta gent sempre es diferent de la teva. El risc que ells volen prendre és zero. I això repercuteix en la feina fotogràfica. Perquè hi ha coses que no pots fer des de la distància, que has de ser al lloc dels fets.

I què has après de la guerra?
La guerra realment et mostra el pitjor i el millor de les persones. Aprens a veure què és capaç de fer l’ésser humà, tant la part bona com la dolenta.

I totes les guerres són iguals?
Els conflictes sempre tenen tres punts: que són la religió, la política i l’economia. I a partir d’aquí hi ha un patró comú que es va repetint. La guerra amb l’Estat Islàmic també forma part d’aquest context.

Es comenta que els fotògrafs se la juguen més que els plumilles. Potser per la simple qüestió de la proximitat que necessites amb la notícia.
Depèn. He conegut redactors que se la juguen molt, com Javier Espinosa, i fotògrafs que diuen que se la juguen i no és cert. A més, la gent creu que arribes a un conflicte i ja et comencen a disparar. I hi ha dies que no passa res. S’ha creat aquesta mena d’aura al voltant dels que treballem en això, com si sempre estiguéssim vivint aquest tipus de situacions. I no és veritat. Hi ha molt postureig. El periodista Karlos Zuturuza, per exemple, ha estat en infinitat de conflictes i pràcticament ningú no el coneix. Però és que ell no es ven a les xarxes socials. I, en canvi, de sobte et trobes algú que només ha anat un cop a Mossul –i ni hi ha entrat a la zona conflictiva– i fa aquest postureig, aquest màrqueting d’un mateix, que fa que cada cop es valori més no tant el que fas i expliques sinó el que fas veure que expliques.

Parlem del segrest?
Del segrest mai n’he parlat. Des d’un primer moment vaig decidir no fer-ho per dos motius. Primer, perquè jo abans del segrest ja tenia una carrera i no volia que em marqués la meva manera de ser ni la meva feina. No volia ser “el segrestat”. Volia ser el mateix que era abans. Amb tot, per no parlar-ne, he pagat un preu perquè, segurament, hauria tingut unes oportunitats que, al no acceptar entrar dins d’aquest joc, han tingut l’efecte contrari. I el segon motiu per no parlar-ne és perquè considero insignificant que et passis set o vuit mesos segrestat tenint en compte que estàs en un conflicte pel qual moren trenta o quaranta persones diàriament.

Al llibre que van escriure Javier Espinosa i la seva dona, la també periodista Mónica G. Prieto, ell explica el segrest i ella com va lluitar per alliberar-lo.
És un llibre molt bo i com a experiència està molt bé explicar-ho, i potser sí que aquesta història és periodísticament important, ja que també expliquen la història de la guerra de Síria. Tot i així, les experiències són subjectives i cadascú les viu a la seva manera.

Tu que has conegut d’a prop l’Estat Islàmic, creus que s’ha explicat bé?
El problema de l’Estat Islàmic és que els mitjans, sobretot els occidentals, ho han amplificat i, per tant, part de la culpa de la repercussió que tenen és nostra. Entenc que siguin notícia, però no que siguin el centre de tot plegat. Per exemple, la fotografia guardonada amb el World Press d’aquest any –la de l’assassí de l’ambaixador rus a Turquia tot just després de matar-lo– és molt significativa, tanmateix, des del moment que dius que és la “foto de l’any” estàs donant-los un missatge a aquesta gent, amplificant-ne el missatge. A parer meu, és molt més important reflectir el que ha passat amb els civils al Mediterrani o a qualsevol país d’Àfrica que no pas un acte terrorista. No dic que no s’hagi d’informar de les execucions, però hem caigut en aquesta amplificació de l’Estat Islàmic i així ells han guanyat la guerra mediàtica.

Fas el vídeo per necessitat econòmica? O també t’ha anat interessant?
Fa molts anys que per seguir treballant en fotografia haig de fer vídeo. Evidentment que m’interessa, però jo sóc fotògraf. Per a mi, bàsicament, és una eina per aconseguir arribar a fer fotografia. Quan he treballat per encàrrec només fent fotos és quan realment estic bé, perquè no haig d’estar pendent del vídeo.

I amb aquesta crisi del sector, sumat a la quantitat de gent que fa fotos, el fotoperiodisme està explicant bé el món?
No. Tots aquests factors han fet que entrem en una espècie de guerra ferotge en la qual, al final, qui ha guanyat són les agències. Sent freelance, no pots anar a un conflicte i fer la feina només com a fotògraf. A Mossul, per exemple, un fixer (persona que et facilita les tasques diàries sobre el terreny) costa 350-450 dòlars diaris. Jo em busco la vida i intento aconseguir el mateix per altres camins per no haver de pagar aquestes quantitats, perquè és inviable. El problema és que s’ha creat una mitologia sobre les persones que van a conflictes i diuen que viuen de la fotografia. I no és cert. D’això només hi viuen molt poques persones. La resta no. Pots viure-hi si tens un diari important al darrere que et paga totes les despeses diàries, però si vas allà com a freelance i després vols vendre les fotografies, mai aconseguiràs recuperar la inversió. El problema és que a les xarxes socials hi ha una realitat distorsionada per culpa d’aquestes persones que ensenyen el que no és. I llavors altres volen fer-ho quan, en realitat, això no existeix.

Les fotos d’agències, de consum ràpid, s’han imposat.
Les agències han guanyat la partida, òbviament. A Síria, quan vaig començar a treballar-hi, érem molt poques persones, ja que era difícil d’entrar-hi. Quan van obrir la frontera turca va arribar molta gent i va tenir un efecte. Primer, en haver més oferta que demanda els preus del que es pagava van caure. I, segon, van apujar els preus. A Alep per un fixer es va arribar a pagar 500 dòlars al dia per periodista i 1.000 si eren periodistes de televisió. Tot això ha provocat que les agències tirin de fotògrafs locals, que està molt bé perquè coneixen el país molt millor que nosaltres, però també és cert que els paguen molt menys. I amb això ja és impossible competir.  

És un mercat on només poden participar els grans mitjans.
Mitjans molt importants que poden pagar grans quantitats. Al nostre país, els recursos dels diaris no es poden ni comparar amb els que pot invertir un diari anglosaxó. Es gasten autèntiques barbaritats. Tot i que després, com que aquests mitjans tenen tantes restriccions de seguretat, tampoc fan res massa gran. I llavors què fan? Quan va començar l’ofensiva de Mossul hi havia periodistes que explicaven la seva història, que si quasi els havien ferit, etc. I a mi què m’importa si et fereixen? Doncs no vagis a la guerra! Has d’anar allà per explicar la teva història? Per a mi això no té cap interès periodístic.

Si t’estàs mig any en una zona de conflicte i mig any aquí, com t’ho fas per quan ets aquí no pensar en allà i viceversa?
Hi ha una mitificació del periodista traumatitzat. L’estrès és el de les persones que viuen allà. Imaginem-nos ara que aquí, sent a casa, de sobte arribessin els tancs, ens bombardegessin, ho perdéssim tot, ens matessin un familiar, haguéssim de marxar i travessar el Pirineu, etc. Això és el veritable estrès. Ningú ens obliga a anar a aquests conflictes. Ho fem perquè volem. El que no és lícit és que després arribis aquí i comencis a explicar la teva història. Per això jo no parlo de coses personals, perquè ho considero una falta de respecte a la gent que realment ho està passant malament.

Els que ho passen malament són els refugiats. La foto del nen Aylan mort a la platja va conscienciar molt en aquest sentit, però sobretot perquè vestia com un nen occidental i per la difusió a les xarxes.
Jo és que no crec que una fotografia canviï res. En aquest sentit m’he tornat molt escèptic. Al final qui té el poder de decisió són els polítics, que els escull la societat que, al seu torn, s’informa a través dels mitjans. És tan senzill com això. Si la societat canviés, els mitjans canviarien i els polítics també, ara bé, falta aquesta baula de la cadena. I el problema és que no es dóna cap canvi per part de la gent. El 2012, Obama va atacar Síria amb armes químiques. I no va passar absolutament res, perquè no hi havia aquesta empatia.

I a tu, Ricard, què t’agradaria que diguessin de la teva feina?
Més que el que diguessin, el que m’agradaria és que la imatge arribés a tocar la persona i la fes reflexionar sobre el que està mostrant-li. Res més. Crec que és l’ única cosa que pretén qualsevol persona en aquest ofici.