Durant la passada campanya electoral als Estats Units va haver-hi una sèrie de notícies falses que van ser ràpidament difoses, encara que lentament desmentides. Els emissors, teòrics defensors dels interessos de Donald Trump, van comptar amb uns aliats possiblement involuntaris: les xarxes socials. Ferran Lalueza, professor de Comunicació i Social Media a la UOC, adverteix que “en el moment en què part de la població només s’informa a través de Facebook, la mateixa plataforma es converteix en una arma molt perillosa”.
Google, Facebook, Twitter i altres xarxes van arribar a propagar a una velocitat incontrolada una sèrie de continguts que ni el millor editor de notícies podria imaginar. Gràcies als robots dels agregadors i gràcies al poc interès del públic a llegir allò que reenvia als amics o seguidors abans de fer clic, milers de votants de Trump i d’indecisos, segons els experts, van arribar a conèixer algunes de les exageracions més galopants comeses per Clinton i altres dirigents demòcrates.
Les xarxes no són l’origen del problema, ja que els principals culpables són aquelles persones i empreses que han decidit publicar notícies no del tot veritables. “La culpa –segons apunta el periodista Jordi Pérez Colomé, expert en eleccions nord-americanes- està repartida quasi a parts iguals entre els qui creen les mentides i els que les difonen”. En canvi, Carla Pedret, periodista de Catalunya Ràdio especialitzada en nous mitjans, prefereix parlar de responsabilitat i no de culpa. “No podem demanar els lectors que facin el que no fem nosaltres. Encara que sí que podrien preocupar-se abans de compartir els continguts”, afirma. Altrament, Lalueza creu que “una vegada llançada la notícia, l’usuari hauria de tenir formació i una bona manera d’interactuar davant de certs continguts.
Poc text, moltes temàtiques
Hi ha certs creadors d’aquests webs que reconeixen obertament que només busquen viralitat. I que ho intenten a través de Facebook, per sobre de la resta de xarxes. Les mentides troben allà “m’agrada”, “retuits” i “seguidors” que es converteixen en un reforç positiu de l’autor de la badomies. Les notícies falses acostumen a portar foto i poc text i estan gestionades per comptes que poden desaparèixer després de crear un gran enrenou a les xarxes. Busquen que persones famoses caiguin i facin un clic positiu. N’hi ha moltes que toquen temes de salut, d’animals o d’armes nuclears.
Les xarxes han assumit una part de responsabilitat. I la prova més explícita d’aquest mea culpa és que ha començat a prendre mesures. Saben que estan en el punt de mira i que hi hauran d’escometre alguna revisió dels algoritmes perquè les mentides no arribin ni tan fàcil ni tan ràpidament als mòbils de la gent. Pedret admet que “és difícil evitar tota la difusió perquè hi ha molts interessos en què les notícies arribin a un gran públic”. Però alguna cosa s’ha posat en marxa: editar, denunciar, filtrar bloquejar o garbellar. Per exemple, els usuaris de Facebook ja poden alertar sobre qualsevol contingut que creguin que és sospitós. És cert que Facebook deixa aquest primer pas en contra de les “postveritats” en mans dels usuaris. Tot i així, ja és un pas.
Una altra eina és contractar els serveis d’empreses independents i aparentment ètiques per portar a terme aquesta vigilància. Als Estats Units, des de desembre, la xarxa de Mark Zuckerberg està associada amb cinc mitjans (Snopes, Factchek.org, Politifact, ABC News i Associated Press), tots ells membres de l’Institut Poynter, una associació que vetlla pel periodisme de qualitat i que té una divisió dedica a contrastar la veracitat de notícies i declaracions.
Augmentar els nivells d’autenticació i identificació dels usuaris és una altra iniciativa que s’està provant, i que recorda a l’època en què els diaris digitals van haver de frenar els comentaris que els lectors anònims penjaven en els articles. Actualment, és més difícil insultar, difamar o pujar continguts fora de tota ètica en l’apartat d’observacions que cada publicació deixa que protagonitzin els lectors.
Aliances estratègiques
En aquest sentit, Pedret apunta que “Europa s’està posant les piles. Es vol evitar que en propers comicis es torni a repetir el que va passar als Estats Units”. A França, per exemple, per aconseguir-ho, al febrer, es va saber que Facebook, Google i un grup de mitjans de comunicació com France-Press, L’Express, Le Monde i la cadena de televisió BFM han signat una aliança per evitar que la xarxa social es publiquin notícies falses.
Un mes abans, Facebook també va anunciar que, a Alemanya treballarà juntament amb Correctiv, una organització independent que comprovarà la veracitat de les notícies. Cada vegada que els usuaris de la xarxa social marquin una notícia com a sospitosa de ser falsa, el contingut arribarà a aquesta entitat que en farà les comprovacions. A més, les persones que comparteixin material de dubtosa fiabilitat rebran una notificació advertint-los que potser allò que estan ajudant a difondre no és cert.
Tot i això, Ferran Lalueza creu que “el problema de controlar els continguts és, en tot cas, un problema econòmic”. En canvi, si la societat ho demana, les plataformes hauran d’invertir en eines, mentre que Pérez Colomé creu que es pot “alertar, advertir, però mai prohibir o bloquejar. És un problema de difícil solució, ja que hi ha gent que té ganes de creure’s allò que llegeix. Molts pensen: ‘jo vull que això que tinc davant dels meus ulls sigui veritat. I la manera de fer-ho és donar-li un “M’agrada”. I compartir-ho’. Busquen reforçar els seus prejudicis”.
Decàleg d’estratègies
A Espanya, la Plataforma en Defensa de la llibertat d’Informació (PDLI) també ha debatut la problemàtica i ha presentat recentment un decàleg d’estratègies com són exigir la publicació de les fonts que signen els articles o proposar sancions econòmiques per als autors de les mentides. Tim Cook, cap d’Apple, ha fet gestos de desacord amb les “postveritats”, criticant que hi ha molts interessos en el “clic” dels usuaris, però no a publicar notícies autèntiques. “Aquestes notícies –afegeix Lalueza- tenen conseqüències indesitjables. Així, les plataformes ara tenen sobre la taula el problema de com frenar-les”. Carla Pedret també comparteix la preocupació: “Per què els periodistes hem permès que tanta acceleració hagi pervertit les nostres rutines? Vivim un repte interessant, però de vegades massa frenètic”. Per això hi ha tants experts que aposten que, davant les presses... periodisme.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari