El cànon no convenç

L’existència d’una llengua pròpia és un element clau a l’hora de vertebrar una televisió. “TVC és una altra política pública de protecció de la llengua”, assegura Joan Majó, exdirector de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i president de l’European Institute for Media. Jaume Ferrús, coordinador del Llibre blanc de l’Audiovisual de Catalunya i exdirector de TV3, ho té clar quan compara amb altres realitats.“Tenim molt mal finançat el servei públic de televisió en comparació amb països normals. Hem de ser capaços de poder viure en català, també audiovisualment. I ara no podem”, afirma.

En aquest context, el president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), Roger Loppacher, afirma que la “quota del català a la televisió en aquests moments està en una situació decreixent, en un 18,5%; una quota baixa que no respon als hàbits lingüístics de la població de Catalunya”. Aquesta baixada va molt lligada als resultats de TV3. El descens de l’audiència és particularment acusat en el cas del segment més jove (de 4 a 12 anys), mentre que els canals temàtics estatals han experimentat un gran creixement. Un altre aspecte a tenir en compte són els nous hàbits de consum audiovisuals. L’any 2000, hi havia un 9% d’abonats a televisió de pagament. Ara ja són un 27,5%, i la presència del català en aquestes plataformes és absolutament residual.

Una situació delicada
La pèrdua progressiva d’audiència, el distanciament amb determinats públics, la caiguda dels ingressos publicitaris i les retallades pressupostàries (s’ha passat de 334 milions d’euros d’aportació pública a la CCCMA, el 2010, a 234 milions, el 2015) han situat TVC en el punt de mira. “Crec que TVC està en una situació compromesa amb quatre components: reducció d’audiències, estretor financera –tant per publicitat com per ingressos públics–, mal sistema de provisió dels càrrecs directius i manca d’una orientació clara cap al futur. No sé quin d’aquests factors és causa o és conseqüència, però és un cercle viciós”, argumenta Majó.

El dèficit pressupostari de la CCMA en l’últim exercici publicat (2015) es va acostar a 9,5 milions d’euros i va augmentar el deute de la ccma a més de 90 milions. D’acord amb això, Carlos Aguilar Paredes, professor d’Estructura del Sistema Audiovisual de la Universitat de Barcelona (UB), sosté que “malgrat que la situació és financerament sostenible és imperatiu un equilibri en els pressupostos dels propers anys per no llastar la corporació pública fins a extrems que en facin inviable el funcionament. En els últims deu anys, la disminució de les assignacions per part de l’Administració, errors en la gestió i especialment la disminució dràstica dels ingressos per publicitat han precipitat aquesta situació”.

Són 137 milions més
El Llibre blanc de l’Audiovisual de Catalunya esmenta el model de finançament de l’audiovisual de servei públic com un dels reptes de futur del sector. L’estudi mostra que els ingressos totals de la CCMA (46,5 €/habitant el 2014), així com els ingressos públics (35,3 €/habitant el mateix any) i el percentatge que els ingressos públics van representar sobre els ingressos totals (76%), varen situar-se per sota de les mitjanes de referència a la UE.

Per homologar el pressupost de la CCMA al seu entorn natural s’hauria d’incrementar l’aportació pública de 35,3 €/habitant a 55,9 €/habitant. És a dir, un creixement de 20,6 €/habitant. Aquesta xifra addicional ajustada a l’índex de preus de Catalunya representaria 18,4 €/habitant, cosa que comportaria augmentar la dotació de recursos públics de la CCMA en 137 milions d’euros anuals. Segons Loppacher, aquests 137 milions “no surten d’una aproximació si no d’una realitat comparada per tenir uns mitjans públics que siguin competitius i que puguin fer la seva funció tant de servei públic en general com, en el nostre cas, de normalització lingüística”.

Amb aquests canvis, el percentatge dels recursos públics sobre els ingressos totals de la Corporació passaria d’un 76,0%, el 2014, a un 78,8%, en la línia del que disposen els principals prestadors públics europeus de territoris semblant. D’altra banda, el CAC puntualitza que aquest increment de fons públic s’hauria de dedicar únicament als continguts, especialment a les sèries de ficció perquè aquestes són les que avui dia susciten més audiències, així com a nous serveis de distribució, una mena de Netflix a la catalana. Però és viable l’increment de pressupost? Ara per ara, la feble majoria parlamentària i les restriccions pressupostàries el dificulten. Per això s’han de buscar vies complementàries. I és en aquest escenari on torna a planejar el cànon com a opció per garantir el finançament dels mitjans públics nacionals.

Inconvenients
El cànon o Radio/tv licence fee és la taxa de dret d’ús de la ràdio i la televisió que es determina segons procediments específics de cada país a partir de la disponibilitat o no d’equipament de recepció de serveis audiovisuals (pel que fa a les persones o les llars). La major part del finançament dels serveis públics audiovisuals de la Unió Europea de Radiodifusió l’any 2014 procedia del cànon (un 66,8%).Segons càlculs del professor Paredes, a Catalunya, la quantitat aproximada que es recaptaria mitjançant aquest impost rondaria els 400 milions d’euros. L’assumpció del cànon situaria Catalunya en el mateix context que Itàlia, Irlanda, Àustria i Polònia, països que disposen d’aquest impost específic i tenen ingressos per publicitat que representen entre un 15 i un 60% del total d’ingressos.

El Govern ja va estudiar aquesta mesura el 2012, amb Artur Mas de president. Si bé, aleshores, es van imposar la taxa turística i el copagament sanitari, de manera que la idea es va descartar. No obstant això, anys abans, el 2004, el llavors president de la CCMA, Joan Majó, ja va suggerir que la millor manera de finançament per a TVC era la creació d’un cànon a l’estil de la BBC britànica. Fonts del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya han assegurat a Capçalera que “el cànon és un tema que, actualment, no és sobre la taula, però que, més endavant, s’haurà d’abordar, com ara assegurar un finançament dels mitjans públics”.  

Carlos Aguilar Paredes considera que la implantació del cànon, en l’actualitat, presenta dues grans dificultats. La primera és la progressiva pèrdua de reconeixement de l’ens com a prestador d’un servei públic: “És d’esperar que no fos acceptat per la població catalana en no percebre la utilitat de servei públic de TVC”. Una opinió, aquesta, que comparteix Joan Majó: “Quan van sorgir les primeres televisions, a cada país hi havia una que era pública (la BBC, France Télévision, TV1...). Llavors tenia sentit parlar de servei públic perquè no hi havia privades (...). Aquest panorama ha canviat del tot. Si ara es digués que tothom ha de pagar un cànon per veure TVC, hi hauria molta gent en contra”.

La segona dificultat rau en el canvi de model de finançament. Segons Aguilar Paredes, “el finançament directe de la televisió hauria de suposar una restricció en el finançament publicitari de la CCMA, tant per raons ètiques com per possibles restriccions derivades del regulador de la competència”. “Igualment, -prossegueix aquest professor universitari- hauria de suposar un dràstica disminució de l’aportació directa per part de la Generalitat, així com la creació d’un organisme gestor per al cobrament d’aquest cànon”.

Impost poc equitatiu
El president del CAC reconeix que “Europa té una tradició de cànon que no tenim a Catalunya, tot i així, és una qüestió a valorar, a tenir en compte i a debatre”. Tanmateix, Loppacher defensa que “en un primer moment, aquest augment de recursos hauria de venir d’una aportació pressupostària”. Aquesta és la via que també defensa Jaume Ferrús: “No estic d’acord amb el cànon perquè paga igual el que té més i menys recursos. Crec que és més equitatiu, just i fàcil fer-ho amb pressupostos públics i amb un càrrec identificat dins la declaració de renda”. A més, afegeix, ha de “quedar clar quin és el destí d’aquests recursos perquè la televisió pública ha de passar comptes amb els ciutadans que l’estan pagant”.

Tot i que TVC segueix sent la televisió autonòmica amb més audiència de l’Estat espanyol i els seus informatius els més seguits, s’ha de reformular el model per encarar amb garanties els reptes de futur del sector i plantar cara a una oferta global cada vegada superior i més competitiva. I això, en gran mesura, passa per definir quin ha de ser el sistema de finançament que permeti potenciar el servei públic de la ccma i impulsar el català com a llengua de consum audiovisual. De moment, el més calent és a l’aigüera.