La lluita silenciosa

A Catalunya no hi ha el catàleg general de la premsa clandestina elaborat, però sí que tenim els de dos grans centres: el Centre d’Estudis Històrics Internacionals CEHI) que conserva el Pavelló de la República de la UB, i el catàleg de premsa clandestina i de l’exili de Teresa Llorens de l’Arxiu d’Història de la Ciutat de Barcelona (AHCB), que han editat, tres edicions el primer i una el segon aquesta premsa conjuntament amb la d’exili. També disposem de les referències al Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC). El catàleg general de la premsa clandestina seria, un cop feta la suma dels centres, l’autèntica història d’aquesta epopeia que va ser la lluita silenciosa.

L’historiador Joan Crexell va estudiar la premsa catalana clandestina i d’exili del 1917 fins al 1938 i als treballs hi esmenta una seixantena de publicacions, d’Estat Català a les separatistes, i del comitè de vaga del CADCI a les Fulles numerades, la resposta de l’Assemblea de Parlamentaris. Dominarà la qüestió social amb vagues com les del 1917 i del 1919, i la voluntat d’autogovern dels catalans amb el projecte d’Estatut i amb la reivindicació especialment intensa arran de la reacció del cop d’estat de Primo de Rivera del 1923. Durant la Guerra Civil la premsa del POUM, prohibit, serà també perseguida. Acabat el conflicte bèl·lic, altre cop la premsa va ser clandestina, des de la Model fins als pobles.

Interior i exterior
La primera premsa editada serà manuscrita, no hi havia altra opció. Destaquen les publicacions escrites a mà, fetes en grup, a la presó i a fora, a Barcelona i a comarques, i mostren un clar sentit de reivindicació d’una catalanitat que vol sobreviure enmig del mar de castellanització. Els títols són prou clars d’una voluntat de lluita. La primera premsa manuscrita és Superació (Vilanova i Geltrú, 1939, 3 números), Vetlla (Barcelona, 1939-1940, 2 números), L’Espurna (presó Model, 1940, 1 número), Fulls d’Ordre / Creus de sang (Barcelona 1940-1941, sense dades).

Si bé el gruix de la premsa clandestina s’edita en multicopista, a més d’aquesta manuscrita en tenim d’escrita a màquina. Així Estimats amics (Barcelona, 1942-1944, 25 números), Què fem? (Barcelona, 1945-1947, 56 números), Informacions (Barcelona, 1945-?, sense dades) i Per veure-hi clar, (Barcelona, 1947, 1 número). S’hi afegiran els partits polítics de l’exterior que faran arribar premsa, a vegades amb milers d’exemplars, com Solidaridad Obrera de la CNT i, especialment, amb les publicacions nacionalistes i comunistes. Pel que fa al contingut, hi ha un predomini de la premsa ideològica, política, de lluita, bàsicament la de caràcter anarquista i la marxista. S’edita, i és especialment abundosa la dècada dels setanta, no només a Barcelona sinó arreu del país.

El cas de Treball
Valorem, per la influència, publicacions emblemàtiques com Treball –portaveu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)–, segurament la més activa. Filla del diari d’aquesta formació, nascut el 1936, seguirà i podem veure’n el contingut, accessible a Internet, com altres títols marxistes, gràcies a la Fundació Iniciativa per Catalunya-Verds i als estudis d’experts com Carme Cebrián. El director de l’edició clandestina de Treball, Joaquim Puig Pidemunt, fou afusellat el 1949 simplement per ser-ho.

Un dels primers treballadors de la premsa com a arma política va ser Gregorio López Raimundo, el líder del PSUC que, a les seves memòries, Primera clandestinidad (1993, Empúries) manifesta que “el més important era donar fe de l’existència de l’organització clandestina per mitjà de propaganda impresa i pintades a les parets, informar del que passava al país i al món, contrarestar en la mesura del possible els silencis i tergiversacions de les publicacions i ràdios franquistes, mantenir l’esperança, augmentar el nombre dels compromesos amb la tasca de l’oposició”. També, un dirigent comunista com Santiago Carrillo va afirmar una vegada que “en cap altre lloc d’Espanya s’havia aconseguit en la clandestinitat editar regularment un diari durant un període de temps tan llarg”.

El conjunt de les publicacions polítiques reivindicatives socialment s’han especialitzat en àmbits locals, per fàbriques o centres de treball i també per sectors, així pel món acadèmic (Universitat, del PSUC) o pel ram tipogràfic (Tinta Negra, de la CNT). Centenars de publicacions que han esdevingut bandera de lluita, tot resistint la repressió, però el franquisme mai va poder silenciar-les malgrat els constants mètodes que la policia política, l’oblidada avui Brigada Político Social que s’hi esmerçava amb ganes. El franquisme tenia en la premsa clandestina un dels principals objectius, perquè en la legislació ho diu clarament: “los daños que una libertad entendida al estilo democrático había ocasionado a una masa de lectores diariamente envenenada por una Prensa sectaria y antinacional” s’havien d’evitar i que no tornés mai més el “libertinaje de los periódicos”. S’imposava la censura, les consignes i el control i  els registres oficials, les prohibicions i les normatives per als directors, redactors i empreses.

Contra la llengua
Es coneixen molt bé dos períodes del franquisme, el de la premsa nacionalista (1939-1951) i el general (1970-1971) per sengles treballs dels malaurats periodistes Albert Viladot i Joan Crexell, que moriren en plena joventut i dels quals convindria aplegar els treballs, especialment del segon. Treballs sobre diaris clandestins com L’Hora de Catalunya o Monitor i que, pel sol fet de tenir la periodicitat diària, denota la vitalitat d’aquesta premsa política de lluita.

Ho deia el mateix Crexell a Canigó, el 1977: “Un diari pot haver estat escrit a màquina, tirat en multicopista, en minerva o en rotativa, pot tenir cent o cent mil lectors, la seva vàlua intrínseca és la mateixa. Allò que importa és que tingui ànima i vitalitat. Perquè els diaris són com les persones i com els pobles. Francament febles, poden, segons les circumstàncies, ésser moralment forts”. Crexell estudia Bandera, Treball, Superació, La Paraula Cristiana, Antologia, Horitzons, Vetlla, Catalunya, L’ou com balla, L’Espurna, mentre que Viladot analitza Per Catalunya, Horitzons, Catalunya, La Humanitat, Ara! Torxa, Vetlla, Redreçament, Catalunya... revistes d’ERC, Estat Català, Front Nacional de Catalunya (FNC) i altres organitzacions.

No era només una censura contra els continguts sinó també contra la llengua, i, és clar, hi havia premsa clandestina que no només tenia continguts crítics, sinó que a vegades eren innocents, si bé redactats en català. La protesta per assolir un mitjà literari al costat de la reivindicativa política, els dos àmbits van ser reprimits. L’editor i escriptor Miquel Arimany ho recorda a Memòries de mi i de molts altres (Columna, 1993): “Volgué un mal atzar que la policia intervingués aquell any 1948 un número d’Ariel a la impremta, crec que d’Igualada, que el confeccionava i que en fer-ho hi trobés sobre la platina les planes de metall del nostre El Temps. (...) Malgrat firmar amb pseudònim, els col·laboradors d’El Temps, el fet de tractar temes de major divulgació (...), ens deixava en una situació ben compromesa, de la qual ens deslliurà l’habilitat, atreviment, aplom i autoritat de Frederic Roda i Ventura (...)”.

Persecució general
La persecució fou general i per la llengua. Tant les revistes literàries com les polítiques, tant les fetes amb voluntat de legalitat –el cas d’Aplec (1952) retirat dels quioscos tot i el permís de Madrid és ben explícit– com per la premsa informativa o política també reprimida. Noms com J. Viusà, Martínez Vendrell, Serra Estruch poden ser emblemàtics d’una posició de lluita des del catalanisme militant amb grups com Estat Català o ERC, o el nou i dinàmic FNC. La duresa del moment ho indica també el fet que militants catalanistes s’armaren, i si bé l’objectiu de la seva lluita no era el militar no tingueren temor, si calia, a oposar resistència. Les caigudes foren constants, desanimadores. Tanmateix, eren diversos els grups que actuaven atès que es contemplava la premsa com a element motor central de la lluita política.

Segurament, la premsa clandestina més ben estudiada ha estat la literària i cultural atès que disposem d’una obra general de Joan Samsó que s’ocupa de Poesia, Dau al Set, Ariel, Estimats Amics, Antologia, Occident, Curial, Ictini, Forum... Les tres primeres publicacions han estat reeditades en edició facsímil pel seu valor, ara bé, foren prohibides i no es deixaren créixer. Revistes, però, ben estudiades tot i que d’alguna podria fer-se una tesi com és el cas d’Ariel.

Objectius diversos
Els objectius de la premsa clandestina eren múltiples. Afirmar la presència tangible, l’existència real d’una oposició al franquisme feta a l’interior. El simple fet de publicar un full clandestí representava l’expressió de la ruptura del consens i la uniformitat en el nou Estat. Aparèixer era ser, era la cristal·lització de la lluita. També articular i impulsar el creixement de la crítica i l’oposició al franquisme dominant. Una acció feta a través de la difusió de les injustícies del Règim i de la projecció de les possibilitats de canvis mitjançant una informació que es pretenia lliure i ben informada. Un tercer objectiu seria la transmissió de moral i energia als disconformes amb la nova realitat. Finalment, el darrer a tenir en compte és que s’ajudava al creixement de l’organització. Amb la Transició i l’obertura, progressiva i lenta tanmateix, la premsa clandestina ja s’edita legalment, encara que els costos, el desinterès del públic que passa a la premsa diària i a setmanaris, informatius, de destape... fa que baixi la periodicitat i que els títols emblemàtics, finalment, desapareguin.