“L’escàndol mediàtic de 2016 no és tant sobre en què van fallar els mitjans a l’hora d’informar el públic nord-americà, sinó sobre el que sí que van informar, i el fet que això sembla no haver importat”. Així resumia la reconeguda periodista Susan B. Glasser la cobertura política de la campanya electoral a Covering politics in a Post-truth America (Brookings Institution), una anàlisi publicada a final de l’any passat. Encara que l’anàlisi està centrada en els Estats Units, és certament rellevant per orientar la discussió internacional sobre la situació del periodisme i el seu paper en la societat del segle XXI, en un moment en què el Washington Post ha modificat la frase que se situa sota la capçalera del format digital. La frase escollida ressona com a advertència: “La democràcia mor en la foscor”.
El 2016, Glasser va ser la directora de Politico per a la campanya presidencial. Fundat el 2007, a més de tenir una presència impresa, s’ha guanyat un lloc a la pantalla i al Capitoli. L’any passat, en alguns mesos,va arribar a tenir trenta milions d’usuaris únics i donava feina a uns dos-cents periodistes. Glasser pensava que l’anomenada democratització de mitjans marcaria un canvi positiu i que la nova competència i les innovacions tecnològiques permetrien arribar “més ràpidament, més freqüentment, i a un major nombre de persones de manera més barata i eficient”. Però no va ser exactament així.
Riscs i falsedats
I és que mentre tot això passava, altres persones també advertien des de feia temps d’una sèrie de riscs, com el fet que els nous mitjans i el periodisme digital estaven permetent alhora l’augment de la manipulació partidista i l’aparició de pseudoexperts i, a més, tot això va precipitar la desaparició en moltes redaccions de models viables de negoci per al periodisme d’investigació. És cert que, digitalment, ha permès tirar endavant múltiples projectes de periodisme de qualitat tant en mitjans nadius com en tradicionals. I, particularment, durant la campanya electoral nord-americana de l’any passat, destaquen exemples de gran periodisme en què s’han combinat l’ofici tradicional i els nous recursos.
Els mitjans vetats per la campanya del llavors candidat Trump, com el Post i Politico, van buscar eines noves, enfocaments originals, es van ocupar d’indagar a fons i de destapar històries. No només sobre Trump i el seu passat qüestionable, sinó també sobre Hillary Clinton i els seus potencials conflictes d’interès amb la Fundació Clinton, els discursos pagats amb milions de dòlars, els nexes amb Wall Street i l’escàndol amb el servidor no oficial de correu electrònic.
Hi ha hagut, per tant, un escrutini mediàtic com mai abans hi havia hagut, però tot i això, a milions de votants no va semblar importar-los ni el 9 de novembre a l’hora d’anar a votar ni ara. Assumptes que temps enrere haurien destruït un altre polític, com les donacions a organitzacions sense ànim de lucre sobre les quals Trump va mentir, el volum de tuïts contradictoris, incendiaris, amb informació falsa i sovint mal escrita, les històries sobre les dones a qui va insultar i a les que aparentment va assaltar o, per descomptat, els vincles amb Rússia, que continuen sense ser aclarits, res d’això va impedir que Trump, “un mentider en sèrie” –tal com l’anomena Glasser–, triomfés en el seu any electoral. Fins i tot els fact-checkers, dedicats a la verificació de dades, i la quantitat de mitjans de comunicació que els van adaptar de diferents formes, han demostrat tenir, almenys per ara una penetració limitada en la ciutadania.
Com a directora, Glasser ha reconegut un primer error: van comprendre massa tard com d’enfadats estaven els votants blancs i, pitjor encara, quants votants demòcrates decebuts hi havia, aquells que preferirien quedar-se a casa abans de donar suport a la candidata imperfecta del seu partit. “Sí, ara estem sent acusats –i acusant-nos a nosaltres mateixos– de la mateixa miopia de la qual crèiem que ens havíem lliurat amb l’arribada de totes aquestes noves plataformes, però Facebook i els altres mitjans socials certament han de fer una autocrítica sobre el rol que tenen com a xarxa de distribució a més eficiència per a teories de conspiració, d’odi, i de falsedats que mai hagi estat inventada”, ha escrit Glasser.
Pèrdua d’interès
Les eleccions de 2016 han mostrat que els nord-americans estan escollint cada vegada més viure en un núvol d’informació, moltes vegades manipulada, si bé sempre propera a les seves pròpies idees. Segons una investigació del Pew Research Center realitzada el 2014, gairebé un 50% dels que es descriuen com a conservadors, només obtenen les informacions de caire polític de Fox, mentre que aquells que es defineixen com a liberals només confien en el que no veuen a Fox i recorren a mitjans coMSNBC o Media Matters, per confirmar els seus prejudicis.
En les últimes setmanes de la campanya, els llocs web que ni tan sols pretenien fer informació objectiva basada en fets, a l’estil de Breitbart, del qual va ser director l’avui poderós i controvertit conseller presidencial, Stephen Bannon, van obtenir més trànsit a Facebook que la suma conjunta de tots els mitjans de comunicació tradicionals. Segons BuzzFeed en un informe de novembre de l’any passat 2016, els webs d’informacions falses van generar durant l’any més interès (reaccions, compartir, comentaris) a Facebook que els continguts generats per mitjans de qualitat com el prestigiós New York Times. Aquests últims van decréixer progressivament: de 12,4 entre febrer i abril a 9,5 milions entre maig i juliol fins arribar a 7,4 entre agost i novembre. En canvi, els de notícies falses van començar a 2,9 milions, van pujar a 3,2 milions i van donar un salt important a 8,7 en els mateixos períodes de temps.
Està demostrat que Donald Trump creu que té tot el dret a fabricar els seus propis fets, però als seus seguidors això no sembla pas importar-los gaire. Glasser confessa que s’ha fet realitat “el nostre malson col·lectiu, la por (...) que l’abundància de notícies i informació que hem celebrat, ens pot estar ofegant”. Una part important de la conversa en línia sobre les eleccions del 2016 va ser generada per bots. Si, a més, ajudants (gent real) del nou president dels EUA al·leguen versions d’històries basades en “fets alternatius” i ell mateix amenaça les llibertats de premsa protegides per la Cort Suprema de Justícia, insulta constantment la premsa titllant-la de “deshonesta” i “injusta”, declarant-la “l’enemiga del poble nord-americà”, llavors es dóna un clima perfecte per a la desconfiança, la polarització generalitzada i la postveritat.
Unitat i perspectiva
És necessari i cert que Google, Facebook i altres mitjans socials han de reconsiderar la manera com els algoritmes determinen la preeminència de les seves informacions, i la ciència informàtica servirà per perfeccionar la detecció de notícies falses. Per a la premsa, l’alternativa més immediata és unir esforços tant amb l’acadèmia, les empreses de tecnologia com amb els seus col·legues i competidors. No serveix de res fer grans reportatges si només “es predica als conversos”. Per arribar a les ribes contràries, la premsa també ha d’acabar les seves pròpies bombolles i els prejudicis. També ha de recordar que, actualment, un populisme de dretes s’ha imposat al Regne Unit i als Estats Units, i que demà podria donar-se el cas d’un populisme d’esquerres, amb un líder que aprengui de les tàctiques de Nigel Farage i Donald Trump.
En declaracions a Capçalera, John Naughton, periodista i investigador de la Universitat de Cambridge, considera que el terme postveritat no és del tot correcte, ja que porta implícita la idea d’una “era daurada” prèvia, de veritat pura. El que sí que té clar, tanmateix, és que el context ha canviat. Ara, alguns polítics prominents no es regeixen pel consens d’unes normes prèvies de comportament. Els problemes socioeconòmics i de representació política derivats de la globalització han exacerbat inconformitats que molta gent ja no té por d’expressar als espais virtuals, i grups extremistes han après a explotar la Xarxa per als seus propis objectius. Però, segons Naughton, davant de tot aquest panorama, hem d’evitar precipitar-nos. “Som enmig d’un huracà, i tothom està pensant en els propers cinc minuts. Ningú sap com afrontar aquesta situació. Ens cal una perspectiva de més llarg termini a l’hora de buscar una acció social i periodística efectiva”, afirma. Les advertències, doncs, estan anunciades amb lletres ben grans i alarmes visibles. Si la democràcia mor en la foscor, la premsa corre el risc de fer-ho també a plena llum.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari