Sovint els periodistes no només són els autors dels documentals, sinó que també en formen part activa davant la pantalla, ja sigui com a protagonistes o bé, d’alguna manera, mostrant les llums i les ombres de la professió. En aquest article analitzem com es retrata l’ofici a través d’aquest gènere que en els darrers anys, gràcies sobretot a l’expansió de les plataformes de continguts, està en auge.
Es compleixen trenta anys del genocidi de Ruanda, un dels episodis més obscurs dels anys noranta. Unes matances que van acabar, en 100 dies, amb el 75% de la població tutsi d’un dels països més petits del continent africà. Una crueltat propiciada i encoratjada, en gran part, per un mitjà de comunicació que no va dubtar a plantar la llavor de la barbàrie: Radio Télévision Libre des Mille Collines, la ràdio de l’odi. El seu és un dels exemples més tristament cèlebres de com aprofitar el ressò mediàtic per ajudar a sembrar mort i destrucció.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
Les retallades a les redaccions han afectat la qualitat periodística. En alguns casos, l'externalització ha baixat per la crisi. En d'altres, ha augmentat per unes plantilles massa reduïdes.
El paradigma digital provoca canvis en les redaccions i les allunya de la divisió per seccions. Aquestes transformacions ja han arribat a El País i aviat ho faran a El Mundo o El Periódico.
Les recomanacions dels robots passen per davant de l'edició periodística realitzada per humans. Cada cop més usuaris de mitjans digitals admeten que fan cas de les recomanacions d'articles que els fan els algoritmes automàtics i els agregadors.
Josep Carles Rius critica l'empobriment i la submissió de molts mitjans al llibre "Periodismo en reconstrucción. De la crisis de la prensa al reto de un oficio más independiente y libre" (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016). Reproduïm un extracte sobre els canvis a les redaccions.
El consum televisiu tradicional cau entre els joves, que consumeixen l'audiovisual a la tauleta o al telèfon mòbil. No volen imposicions de la graella ni tampoc acordar el que miren amb els progenitors. Internet, en canvi, els proporciona més llibertat.
Vins i cellers, projectes de construcció, artesanies, motor i música clàssica són els ancoratges de cinc gabinets de comunicació que han sabut trobar en l'àmbit de la informació uns carrils ben precisos per circular. Cada cop més, s'afermen projectes molt especialitzats.
David Fernández, periodista i exdiputat de la CUP, reflexiona sobre la relació entre els mitjans i els moviments socials.
Cada vegada més, els periodistes i fotògrafs són objecte d'atacs i insults del moviment antisistema. Els amenacen i agredeixen. Alguns d'ells expliquen les seves experiències a Capçalera.
Es compleixen noranta anys de la creació de l'Hoja del lunes, una capçalera històrica que es pot consultar en línia. Durant més de mig segle, va cobrir la manca de diaris d'aquell dia de la setmana.
Veu pausada, posat tranquil, actitud amable i respostes diplomàtiques. Les formes de Cristina Gallach són impecables i, segurament per això, juntament amb una acreditada professionalitat, va ser escollida el 2014 nova cap de comunicació de l'ONU. Dirigeix un equip de 800 persones en 63 oficines.
Wifredo Espina repassa a les memòries (Quan volien silenciar-me. Memòries d'un periodista inconformista. Pagès Editors) la politització, la davallada i el tancament d'El Correo Catalán. Reproduïm una part del capítol "Quan un diari perd la llibertat").
