El tabú de l'externalització

MAR CALPENA
Qui fa la feina en les actuals increïbles redaccions minvants? Els mitjans de comunicació han encarat sovint la reducció de costos per la via de l’externalització total o parcial de les tasques. Ara bé, com afecta el procés a la qualitat de la informació? I com repercuteix aquest fenomen en les condicions laborals? Reduir costos en plantilla ha generat –en teoria– una nova edat d’or per als col·laboradors a la peça que, suposadament, reben més encàrrecs que mai. Però qui són els veritables guanyadors i perdedors dels processos d’externalització?

En alguns casos, aquests processos ja ni es donen, i els clars perdedors són els freelance a qui ja no arriben peticions de feina. “Nosaltres ja no encarreguem gairebé res”, admet la redactora en cap d’una revista mensual d’estil de vida. “Des de dins, hem quedat dues persones per redactar la majoria dels temes. Això vol dir que, pràcticament, tot el que publiquem està tractat des d’una única òptica i que quan encarreguem temes fora és perquè realment no podem fer-los aquí, sigui per temps o per diners”. L’externalització és un tema sensible. Moltes de les persones contactades per a aquest reportatge no han volgut parlar per a Capçalera, i pràcticament tots els entrevistats han volgut insistir en un moment o altre que no és un joc de sumatori zero, en el qual perdin uns i guanyin uns altres, sinó que la principal damnificada és la qualitat.

Redaccions empetitides
Tal com comenten els investigadors Andrea Czepek, Melanie Hellwig i Eva Nowak al llibre Press freedom and pluralism in Europe: concepts and conditions, “un declivi en la qualitat no és immediatament castigat pels consumidors, passa factura a llarg termini. Això implica que els editors vegin les retallades en costos laborals com un cost assumible. A més, la motivació tradicionalment alta dels periodistes, que es limiten a treballar amb més dedicació per tirar endavant el diari amb menys persones, contribueix a les oportunitats per a la reducció de costos a les redaccions”.

Des del Sindicat de Periodistes de Catalunya, apunten que aquest procés ignora que una redacció és una cosa viva, en què les interaccions potencien la feina de tothom. Segons aquesta entitat, el procés d’externalització ja afecta un 25-30% dels continguts dels diaris i fins a un 70-80% dels continguts de les revistes. Fabián Nevado, assessor del Sindicat en els processos de negociació col·lectiva, assegura que “moltes redaccions s’han quedat només amb la figura del redactor que coordina la feina dels col·laboradors, el director i una persona de disseny que fa una mica de director d’art, de dissenyador i de documentalista. Això sovint deriva en el fet que els sumaris i la línia editorial es fixin en funció de les propostes d’aquests col·laboradors externs qui, al seu torn, en rebre un pagament molt baix per la feina, opten per proposar temes que no els requereixin gaire esforç”.

Nevado també explica que en les redaccions dels diaris han optat per externalitzar les tasques més mecàniques, com el disseny, la confecció de seccions –cartellera, agenda, etc.– o els suplements digitals, i que queden molts pocs fotoperiodistes en plantilla. Emergeixen, doncs, les redaccions “de dues velocitats”, on el contingut de les principals peces del paper se segueix produint des de dins, però on seccions especialitzades tan transcendents com la de Ciència i tecnologia es donen a productores i webs externs, tal com El País està fent, des de la tardor de 2014, en cedir la secció al web Materia, qui al seu torn és qui contracta o encarrega les peces a periodistes externs.

"I no et queixis"
Des dels digitals, tanmateix, tant la perspectiva com els mecanismes són diferents, i en particular pel que fa als mitjans nascuts ja directament en el 2.0. Davant la pregunta de si en les microredaccions es perd en coherència allò que es guanya en diversitat, Joan Pons, redactor en cap (i de fet únic redactor, autònom) de la revista d’ O Estudio Creativo –una productora audiovisual amb seu a Barcelona– comenta que “diversitat i coherència no són excloents, almenys en el nostre cas. Hi ha d’haver un esperit comú en allò que fas... Problemes: has de perseguir autònoms, que van molt escanyats perquè tothom fa mil coses. Avantatges: si algú no entrega i és un dolor perseguir-lo, no el persegueixes més i ja està”. Pons també creu que les revistes de paper acabaran subsistint els models de publicació més luxosos o, tot al contrari, els que freguin la línia amb els fanzins.

Per als periodistes freelance, l’emergència de les productores de continguts, però, també ha tingut efectes perversos que van més enllà de la reducció en les tarifes derivada del fet que hi hagi un pas més en tot el procés. A la inusitada lentitud del cicle d’explotació –les peces s’acostumen a cobrar passats tres mesos de la publicació–, s’hi afegeixen entrebancs administratius i comptables de tota mena.
Una periodista freelance que treballa per a diverses d’aquestes productores de continguts comenta els nombrosos problemes amb què es troba: “És habitual que no arribis a cobrar un article ja entregat que per raons alienes a tu ha caigut del sumari. O que t’ampliïn l’extensió quan ja has tancat el preu per a aquesta feina. O que t’encarreguin el tema i no te’n diguin la tarifa perquè “ja ho trobarem” a l’hora de facturar... O que estiguis obligat a fer tota una sèrie de tasques suplementàries, com traduir l’article al català o al castellà, buscar o fer fotos, o després haver de promoure l’article a les xarxes socials sense cobrar-ho. L’amenaça implícita és que si et queixes, hi ha molta gent darrere esperant per fer la teva feina. Que molts d’ells no són periodistes i només volen treure’s quatre xavos o satisfer la vanitat signant en un mitjà? Mentre omplin espais...”.

L’escenari audiovisual
L’audiovisual, per pròpies necessitats productives, marca un escenari una mica diferent al del paper. En les ràdios privades, la programació sovint s’ha externalitzat amb el condicionant que el programa havia d’aportar els seus propis anunciants. Així s’ha aconseguit de facto una doble externalització: la dels periodistes i la dels comercials de publicitat de cada emissora.
A la ràdio pública, després d’una dècada en què la tendència va ser cap a l’externalització, els canvis d’escenaris polítics ha afavorit la reversió d’aquesta tendència. És el que passa, per exemple, a IB3, on els informatius tant de televisió com de ràdio estan en plena reforma per tal de tornar a ser assumits des de dins de la institució.

També hi ha una proposta perquè això succeeixi a BTV, on el debat se centra en quins són els espais i treballadors que han de quedar inclosos en la internalització. Perquè en els processos d’externalització o internalització dels mitjans públics hi ha zones d’ombra, com els espais tipus magazín, que estan a cavall entre informació o entreteniment, o els col·laboradors que fan informació local i que, a la pràctica, són quasi falsos externs. Un debat que segueix viu, i que per força haurà d’anar a més.